El cafè i tu

Sols deu minuts al dia. I com em fan feliç aquests pocs instants en que puc mirar-te als ulls, en que puc compartir amb tu un trosset del meu temps. M’agradaria saber què penses cada cop que em veus, si també com jo, et desperts desitjant que arribi el migdia per veure’ns.

Quina càlida sensació m’invaeix quan em prenc el meu cafè tallat amb llet de soja...l’aroma que desprèn la beguda mig calenta, com ja saps que m’agrada. Et miro als ulls i m’agradaria poder-los mirar mil instants més, sense presses, sense pensar en si voldries compartir un cafè amb jo algun dia. No sé com dir-te que des del primer dia aquell cafè va començar a ser tan especial. Com un petit moment, tan senzill, tan relaxant es podria convertir en imprescindible.

Voldria que em miressis, com ho faig jo. Que pensessis en mi, com ho faig cada dia. I no sé si ho sabré mai. I penso que la vida és molt curta per no arriscar-se. Però una por infinita em creix per dintre. Sols puc demanar-me i si... I si tu ja estimes un altre. I si tu no sents el mateix per mi. I si vols estar sol. I tot i els temors, tampoc puc deixar enrere aquella veu que càlidament em diu i si és que si?. I si sents el mateix per mi. I si tu tampoc saps com apropar-te a mi. I si tu també desitges que entri per la porta i tímidament et demani un cafè, com sempre.

I jo t’ho diria, que et vull conèixer, que tinc tantes ganes de compartir un cafè amb tu algun dia durant més de deu minuts. I jo t’ho diria, si cada cop que et veig els teus ulls com el mar em miren i fan que em perdi en aquesta marea que portes dins. I si algun dia el teu blau i el meu marró es fonen, prometo explicar-te tot el que m’han dit els teus ulls aquests mesos.

Espero que tu també tinguis secrets dins teu. Qui sap si compartim els mateixos.