El boig

Un relat de: Xafec

Pere Lluís travessà el carrer per un pas de vianants remarcant que, des de dins dels cotxes detinguts, unes cares adustes el seguien insolentment amb els ulls. Se sentí revoltat, irat, i s'enfonyà a un bar on begué tres cafès. Tota la tarda, fins al retorn a casa, la passà amb el rencor a flor de pell, torbat, intranquil i enutjat. Tan bon punt obrí la porta, digué a sa mare:

-Em miren, mare. Em mira tothom!

Abans d'adormir-se, aquella nit, donà voltes i més voltes amb uns pensaments ben estranys. Els humans, es deia, saben que tenen uns defectes insofribles i es complauen, precisament, en voler-los observar en els demés. Un vici ben comú és blasmar les petites desviacions alienes, titllant-les d'abominables, quan sabem que també nosaltres les sofrim i les considerem ben normals. A un home extraordinari li deu semblar intolerable el jou d'haver de trobar-se barrejat amb el seus semblants.

Els matins, en Pere Lluís feia de mestre per a guanyar-se la vida. El nen -es deia, de vegades- és tan cruel com ho serà de gran: l'única diferència és que quan sigui gran les seves armes seran més eficaces. El seu ofici li agrada el suficient com per a explicar als nens coses de tota mena: coses senzilles i coses de to elevat. Aquestes, els nens les escoltaven però no lescomprenien: les intuïen intangibles i superbes. El mètode d'ensenyament d'en Pere Lluís excloïa totalment qualsevol càstig, mètode que produí inicialment un notable desori, però que, a mesura que s'anà complementant amb regals de contes i explicacions d'històries, i amb la sol.licitud de complir amb uns deures sempre agradables, els nens esdevingueren uns altres, atents, obedients i formals.

En Pere Lluís es deia que si un mestre no castiga ni imposa, inicialment el nen fuig. Però si el mestre coneix el seu ofici, el nen s'adonarà aviat que es troba millor a dins de l'escola que a fora al carrer. Cal, tan sols, que el mestre sàpiga encuriosir els infants. Sense oblidar mai que la curiositat de saber és el que fa a l'home culte i civilitzat.

En Pere Lluís es trobava bé a l'escola, però quan en sortia, en trepitjar les llambordes del carrer, se sentia envaït d'un regust estrany i penetrat d'una sentor desagradable.

Després de sopar i d'agafar un llibre, s'assegué a l'eixida. Intentà iniciar la lectura, però els seus ulls lànguids es dirigiren al cel: un cel cosit d'estels nets i una lluna freda a la qual, de bon gust, entregaria la petita cremor que cabia en la seva ànima afligida. Acaronava, amb la mà, pendularment, l'immens cel còncau quen la seva mare foragità l'encant de la nit.

-Fas unes coses molt rares, fill meu -li digué.

Aquesta frase, com d'altres de similars, el preocupaven. No explorava la seva ment ni investigava els possibles motius de les observacions. Es tancava a l'habitació, posava música i anava i venia d'un extrem a l'altre amb monòlegs inacabables, que dedicava especialment a evidenciar la necessitat de què uns bons psicoanalistes examinessin la ment de les persones que coneixia, de les persones que l'envoltaven i, fins i tot, per què no?, del conjunt de la societat.

Un vespre, després de sopar, sota un cel negre rutilant d'estels de cristall, en una de les pàgines del llibre que llegia sorgí el mot "follia". El tema ocupà els seus somnis d'aquella nit, i tot l'endemà.

Què passava, avui? A les deu i cinc minuts, quan hagué de travessar el pati de l'escola, quatre professors el defugiren ostensiblement. A dos quarts de dotze, assegut a un tamboret d'un bar, al que havia anat per a fer un mos, estigué temptat de fugir corrents per evitar les llambregades de desdeny de la majoria de clients. A un quart de quatre, un comentari d'en Pere Lluís dirigit a un apreciat amic seu, sols obtingué aquesta resposta: "Em molesta que em parlis emfàticament exposant-me idees absudes que no entenc i que ni tu mateix deus entendre". A les sis de la tarda, plovent a balquena, Pere Lluís aguantava el xàfec sense adonar-se'n, xop, dret a una vorera, mentre esguardava els vianants fent-se una pregunta obsessiva: "Pot ser que els bojos puguin ser reconeguts tan sols observant les seves faccions?" No, està clar. No. No...

Pere Lluís sabia que no estava boig, que els seus actes eren ben normals i que els seus passos estaven regulats amb perfecta normalitat.

-Pensar diferent de l'altra gent -escrigué en el seu diari personal- no és símptoma de què siguem superiors, ni inferiors, ni bojos. Ni és tampoc avantatjós. La vida és com una moneda perquè té tres cares: en la primera hi ha la realitat; en la segona hi ha la paraula; i en la tercera, aquest cantell prim que pot donar voltes i voltes rodolant infinitament com la vida, es troba l'atzar i l'ambient, tots dos junts.

Un altre dia escrigué:

"La solitud no és el que diu el diccionari que és, ni el que la gent creu que ha de ser: la solitud és un sentiment general i el símbol de la nostra societat. Aquest mot ha estat tergiversat sempre. Els éssers més oblidats de les masses, és a dir, els misantrops i els filòsofs són una anònims passatgers de la solitud invertida. La 'inversió de la solitud' són unes paraules icreïblement desconcertants, però expressen el que vull dir."

Es va anar produïnt paulatinament un canvi en les relacions de Pere Lluís amb la gent del seu entorn, i en les seves relacions amb el propi entorn. Minvaren les paraules que li dirigien habitualment els mestres del seu col.legi. Minvaren les usuals preguntes de sa mare. Minvà el seu entusiasme per sortir a passejar i anar a la muntanya. Minvaren els hàbits de llegir. I s'esquematitzaren les seves idees sobre la gent i la societat.

Un dia que un diari comentava el possible suborn d'uns polítics de renom, per part d'una companyia fabricant d'armes, Pere Lluís escriví una carta al director del diari, en aquests termes:

"Sr. Director: La maledicència és una lacra de la societat. Si l'excloïssiu del vostre diari, els lectors us ho agraïrien. No hi ha polític que pugui ser sobornat. Ni hi ha fabricant d'armes que no hagi muntat la seva indústria per patriotisme. P.L."

Una idea que, per aquestes dates, li donava voltes pel cap, no aconseguí ni ser anotada al seu diari perquè no pogué trobar mots per a fer-ho: quan mirava els estels, el vespre, es deia que són com les paraules, que neixen i es transformen i s'apleguen amb d'altres estels formant galàxies-frases i llibres, i es succeeixen sense aconseguir de sobreviure en un cosmos indesxifrable: l'intel.lecte enigmàtic.

Refusà una i altra vegada els consells de sa mare, que li feia veure la necessitat de fer exercici físic, de sortir amb amics i amigues, de distreure's, en una paraula. I acabà tancat a casa sempre que no tenia l'obligació d'anar a la feina.

Un dia comprè un "puzzle" enorme. Se l'emportà a col.legi, féu retirar uns bancs i proposà als nois de resoldre'l en lloc de fer classe. Entretinguts com estaven, ni sentiren entrar el director.

-Vostè s'ha tornat boig! -exclamà el director.
-No s'adona, senyor, que el nen no és feliç si no juga? -contestà Pere Lluís.

Acomiadat de la feina, el desquilibri de Pere Lluís augmentà. De vegades es contreia un dels seus muscles i quedava enrampat i esglaiat per una estona; d'altres vegades deia coses innobles a sa mare; o bé corria de la seva habitació a la cuina i de la cuina a la seva habitació tot donant portades; o bé s'asseia i romania immòbil durant set hores mirant el buit.

S'escolaren tres setmanes de sofriment constant de la mare.

Pere Lluís, un cap al tard, quan els darrers vestigis de claror es fonien a l'horitzó, cridà una frase que produí la preocupació dels metges de la clínica on fou ingressat:

-No estic pas més boig que aquell que necessita estar-hi!



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

17671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.