El blau més blau...

Un relat de: kukisu

Damunt seu sentia totes les mirades atretes per aquell color blau tan especial. Sempre havia estat el seu preferit i ara recordava com li havia costat de trobar-lo.
Volia un vestit de cerimònia, però de cap manera no volia anar de color negre o blau marí, i encara menys blanca, com una núvia. Tampoc no volia portar tot de lluentors com una vedette. Li agradaven els blaus, els tons pastel...
L'encís del vestit havia estat arrodonit amb una camèlia blanca al costat del cor.
A l'església hi havien anat tots els familiars i coneguts, aquells que només es troben en situacions ben especials.
Quan els havia necessitat, havien tingut la delicadesa de desfer-se'n amb quatre paraules amables, de comprensió, d'encoratjament i, si havia gosat insistir-hi, li havien recordat el respecte que els inspirava el seu marit, per a ells sempre tan bona persona, tan servicial que no mereixia aquell tracte, a més, ja se sabia que cada casa era un món i calia respectar les intimitats i no immiscir-se en els problemes dels altres.
Els fills, bé que ho sabien, tot el seu sofriment i els maltractaments, però sempre nedaven perillosament entre dues aigües: la de l'estimació per la mare i la de la por de perdre la comoditat familiar si esbombaven una realitat vergonyosa que acabaria arrossegant-los en una espiral de conseqüències imprevisibles.
Així havien anat passant els anys al costat d'un estrany, les reaccions violentes del qual sempre temia i a qui valia més no encarar-se. Encara sort que periòdicament havia de viatjar per feina.
Ella aprofitava les seves absències per trobar-se amb l'Enric, aquell biòleg que havia conegut al parc del Laberint. De seguida van agradar-se i va sorgir aquella idea una mica inversemblant, com un joc de criatures esbojarrades.
Les herbes les hi posava al cafè de l'esmorzar, quatre gotetes blaves cada dia, que treia del flascó ocult curosament al frigorífic. Només aquesta acció ja l'animava a començar el nou dia amb optimisme, es trobava més segura d'ella mateixa, més realitzada.
Aquella delicada missió fou interrompuda, en un del períodes d'absència, per la comunicació de l'accident aeri en el qual van morir el seu marit i la seva fidel secretària.
Quan va acabar el cerimonial de la defunció i abans de tancar el taüt definitivament, va contemplar l'espòs que, amb els ulls closos, insinuava un lleu somriure. Li va semblar tan dolç que, espontàniament, s'arrencà la blanca camèlia del vestit i la hi posà entre els llavis.

Comentaris

  • Kukisu[Ofensiu]
    T. Cargol | 28-01-2005

    El teu nom ja promet - Kukishu m'equivocava jo, en lloc de Kukisu, em sonava més suau i mes japonès-.

    Posar-hi aquest títol - El blau més blau...-, de poesia "al que ve desprès" és sardònic - em sembla qeu és aquell somriure o cara de risa que se'ls hi queda als que tenen el tètanos o la ràbia, no me'n recordo ara -, o sigui més que sarcàstic.

  • m'agradat molt [Ofensiu]
    Conxa Forteza | 28-12-2004


    M'agrada molt, com abans ha dit, rnbonet la subtil ironia i delicadesa que traspua el teu escrit, és difícil tocar aquest tema de forma tan natural ...
    Mai sé trobar les paraules adients per fer comentaris, però crec que puc resumir diguent que ha estat un plaer llegir-lo.

    Una aferrada
    Conxa

  • La subtil...[Ofensiu]
    rnbonet | 28-12-2004 | Valoració: 10

    ...ironia que desprén el relat va pujant de to.
    El llenguatge, acurat i precís per tal de desenvolupar la història, justa en llargària per ser llegida d'un cop a la pantalla.
    Tot un èxit, xicota/xicot, al·lot/al·lota, noi/noia! Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: