El bibliotecari va dir prou

Un relat de: Sergi Elias Bandres
EL BIBLIOTECARI VA DIR PROU

El bibliotecari va dir prou. La sala era petita, però ningú li havia fet cas en les quatre hores que duia allí treballant. Resultat d’això... molts llibres pel terra, alguns estripats, crits molt sonors i sorollosos... aquell mal de cap l’havia obligat a deixar la feina, i n’era el responsable.
Es trobà al carrer, en un principi lliure... però ara què coi faria? Sense feina!
Es trobava desolat i no deixava de donar voltes anguniosament pel seu cervell pensant en la seva dona i les seves dues filles petites. Duia algun bitllet a la cartera i es posà a caminar direcció al cementiri amb el cap baix, derrotat i rendit. Sentia una vergonya que el feia allunyar.
Es preguntava què coi feia anant cap al cementiri, doncs no era del tot lògic. Així doncs, ja als afores de la ciutat, entrà en un bar a gastar els tres bitllets que duia.
Tot ho va gastar amb cerveses, que el van empal.lidir mentre les converses del bar s’anaven fent més i més foses, però ressonants. Finalment va pagar i, a tort, prosseguí cap al cementiri.
Es començà a serenar amb la brisa dels xiprers, el camí que li quedava per arribar al lloc que ell havia triat. Però es trobà verament estrany a l’observar-se a si mateix i veure com s’anava convertint en esquelet, mentre que també estranyat perquè la gent que passava pel seu costat ni el miraven... intuí que no el veien. I era així.
A l’arribar a la porta del cementiri, a deu metres mirant endavant, l’home de la caseta estava tancant amb pany i clau. El bibliotecari s’aturà.
Caminà cap a la porta quan l’home aquell havia encès el llum de la caseta i fosquejava. Intentà tocar el pany. Intentà. Perquè la seva mà traspassava pany... i reixa. Provà i... sí, tot ell, ja completament fet esquelet, era dins el cementiri. És clar, aquell home no l’havia ni vist ni res. Així que decidí donar una volta, una volta que mereixés la pena.
Es trobava passejant i contemplant les làpides d’una petita part de la banda oest quan al girar per prosseguir... oh! Veié la Guiga i la Miga ( les seves dues filles ) donant voltes de ball agafades de la mà amb la Nuesa, la seva esposa! De carn i os s’anaven desfent com ell. Il.lusionat, es posà a caminar alegrement i lenta, cap a elles.
Quan hi arribà, els tres esquelets li somrigueren. S’hi atansà tot i ja eren quatre ballant. El bibliotecari tornava a ser feliç. Un nou futur els esperava. Estaven salvats.


Sergi Elias Bandrés
14/07/2017

Comentaris

  • Sí em referia al treball[Ofensiu]
    aleshores | 17-08-2017

    Em va semblar que reflectia una situació límit ja que les conseqüències familiars i personals eren evidents. L'anada cap al cementiri semblava també incidir sobre el mateix. Una forma d'evocar la mort (social o real) Una transició indolora cap a l'altre costat que no hem de desitjar. Representa una especie de somni tot i que es presenta com a real en el relat. Somnis que en determinades circumstàncies vitals, ens apareixen per descriure allà que ens passa.

  • Molt bonic[Ofensiu]
    aleshores | 16-08-2017

    a veure si podem dir prou, però sense passar directament a l'altre costat!

  • Esquelets[Ofensiu]
    kefas | 28-07-2017

    Quan el rellotge marca la una
    els esquelets surten de la tomba.

    Així començava una cançó infantil en la que els esquelets brincaven, menjaven arròs i feien mil trapelleries.

    Me l'ha recordada el teu relat

    Així doncs, per a mi, ni por ni riure. Amb les tombes per aquí i les tombes per allà, tendres records d'infància.

  • Aclaracions[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 27-07-2017

    A la montserrat li ha fet riure, i es pot tractar d’això, el relat és de caire fantàstic i la seva manera d’interpretar-lo és completament possible. A la Monsteblanc li ha fet por. Una altra possibilitat molt lógica. El cuidador_d’o-ssets s’equivoca molt. Diu que això pot passar a la realitat: molt il.lògicament per part seva. Torno a repetir, i està assenyalat: el relat és de caire fantàstic.

    Sergi Elias Bandrés
    27/07/2017

  • M'agrada aquest relat.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 24-07-2017 | Valoració: 10

    És veritat, això ens pot passar a gairebé tothom. Aquest home, pobre bibliotecari, ha passat a millor vida i ha anat al cementiri a trobar-se amb els seus, mentre ningú el mira, com si ell fós conscient de que ja està mort i que pot atravessar totes les parets.

    És un relat imaginatiu i de qualitat.

    Potser t'hauria de llegir més sovint, qui sap.

    A reveure, amic.

  • No sé com...[Ofensiu]
    Montseblanc | 24-07-2017

    ...la Montserrat pot dir que el teu relat fa riure. Tot el contrari. Fa por, és molt angoixant, inquietant, esgarrifós. I ho expliques tan bé que fa la sensació que ens pot passar a qualsevol de nosaltres...

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 23-07-2017 | Valoració: 10

    M' he divertit amb el bibliotecari , m' ha fet riure i tot. Felicitats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sergi Elias Bandres

Sergi Elias Bandres

620 Relats

1716 Comentaris

370620 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Vaig néixer el 9 d'Agost del 1.978 i em van posrar a la incubadora, a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, la meva ciutat. El primer record que tinc des de llavors sóc jo complint quatre anys davant el pastís i el meu iaio, que morí d'accident laboral quan jo en tenia deu. Als meus vuit anys la meva mare va agafar un trastorn i va aguantar fins que jo en tenia setze, quan es va llevar la vida. A partir de llavors vaig tenir molts problemes amb l'L.S.D. i als dinou anys vaig heretar el trastorn de ma mare, encara el tinc. He estat ingressat tantes vegades... i fa por, fins terror.

Però tinc felicitat i això no se m'escapa.


Sergi