Cercador
El bibliobús
Un relat de: Jose de la Fuente- Compartir:
El bibliobús
Pel Joanet, el millor dia d’escola era sens dubte el dijous. Quan sonava el timbre, indicant que eren las 5 de la tarda, fins i tot es posava nerviós. Sortia corrent, perquè era el dia que venia el bibliobús. Des de les 4 l’estava veient aparcat a la vora del camp de basquet. Era el primer en entrar i l’últim en sortir d’aquella, li semblava, enorme i preciosa biblioteca, la primera que havia vist mai als seus 11 anys. No era gaire bon estudiant; tanmateix li fascinaven els llibres, els llibres de novel•les i d’aventures, és clar. Es passava llargues hores llegint-los, imaginant-se que era un d’aquells increïbles personatges. Tenia tantes ganes de fer-se gran! Quan més els assaboria era els caps de setmana. Havia d’ajudar el seu pare en les tasques del camp, i a ell li tocava vigilar les vaques mentre pasturaven. Un dia, gaudint d’una història preciosa, sentí una veu: - Hola, nano- va girar-se sobre ell mateix mirant per tot arreu i buscant l’amo d’aquella estranya veu -. Ei! Sóc aquí, a dins del llibre.
- Això no pot ser -digué una mica espantat i deixant el llibre a terra.
-I tant que sí! Torna a obrir-lo per la pàgina 18. T’agrada aquest número, oi?
-Com ho saps això? - l’agafà incrèdul, tremolós, intrigant...
Allà hi era, la imatge d’una persona molt gran. Un ancià. Portava unes barbes i cabells llargs molt blancs. Unes arrugues, pronunciades i suaus a la mateixa vegada, dibuixaven un rostre amable, un rostre de mig somriure i ulls molt vius, un rostre que destil•lava pau i saviesa.
- Jo sé moltes coses de tu, Joanet; oi que voldries ser gran?
- I tant, m’encantaria tenir 18 anys.
- Si vols, pots tenir-los ara mateix.
-Sí, clar...
- Vols o no? - li va dir enèrgicament, gairebé enfadat, tal vegada per dubtar dels seus poders - jo puc ajudar-te.
-Què he de fer, doncs?
- Si comences a llegir el llibre a partir de la pàgina 180 i et saltes tota la resta, tindràs 18 anys. Si comences per la 300, tindràs la meva edat.
- Què diu ara, senyor... -? Preguntà entre exultat i nerviós.
- Joan, em dic Joan. Has de saber una cosa, però - un signe d’interrogació es dibuixà a la cara del Joanet -. Totes les pàgines que et saltes ara no podràs tornar a llegir-les mai, mai sabràs com es va desenvolupar la història. Només coneixeràs el final.
-No ho entenc.
- Em veus a mi? Sóc molt vell. He llegit moltes, moltes pàgines en la meva vida, he viscut moltes coses i en tinc moltes per contar; saps per què? Perquè he tingut una vida plena. Ho vols tu, això? -. Es va quedar pensatiu-. O prefereixes perdre’t un munt de capítols con tal de ser gran? Has de prendre una decisió ara mateix, has de triar. A la vida sempre s’ha de triar i renunciar a alguna cosa. Tu decideixes. Digues Joanet, Joanet, Joanet ...
El va despertar el seu pare _ Vinga Joanet, sempre et quedes adormit amb les teves històries. Anem cap a casa.
Va començar a caminar de la mà del pare i darrera les vaques; pensant en el somni tan real que havia tingut.
Fi.
Pel Joanet, el millor dia d’escola era sens dubte el dijous. Quan sonava el timbre, indicant que eren las 5 de la tarda, fins i tot es posava nerviós. Sortia corrent, perquè era el dia que venia el bibliobús. Des de les 4 l’estava veient aparcat a la vora del camp de basquet. Era el primer en entrar i l’últim en sortir d’aquella, li semblava, enorme i preciosa biblioteca, la primera que havia vist mai als seus 11 anys. No era gaire bon estudiant; tanmateix li fascinaven els llibres, els llibres de novel•les i d’aventures, és clar. Es passava llargues hores llegint-los, imaginant-se que era un d’aquells increïbles personatges. Tenia tantes ganes de fer-se gran! Quan més els assaboria era els caps de setmana. Havia d’ajudar el seu pare en les tasques del camp, i a ell li tocava vigilar les vaques mentre pasturaven. Un dia, gaudint d’una història preciosa, sentí una veu: - Hola, nano- va girar-se sobre ell mateix mirant per tot arreu i buscant l’amo d’aquella estranya veu -. Ei! Sóc aquí, a dins del llibre.
- Això no pot ser -digué una mica espantat i deixant el llibre a terra.
-I tant que sí! Torna a obrir-lo per la pàgina 18. T’agrada aquest número, oi?
-Com ho saps això? - l’agafà incrèdul, tremolós, intrigant...
Allà hi era, la imatge d’una persona molt gran. Un ancià. Portava unes barbes i cabells llargs molt blancs. Unes arrugues, pronunciades i suaus a la mateixa vegada, dibuixaven un rostre amable, un rostre de mig somriure i ulls molt vius, un rostre que destil•lava pau i saviesa.
- Jo sé moltes coses de tu, Joanet; oi que voldries ser gran?
- I tant, m’encantaria tenir 18 anys.
- Si vols, pots tenir-los ara mateix.
-Sí, clar...
- Vols o no? - li va dir enèrgicament, gairebé enfadat, tal vegada per dubtar dels seus poders - jo puc ajudar-te.
-Què he de fer, doncs?
- Si comences a llegir el llibre a partir de la pàgina 180 i et saltes tota la resta, tindràs 18 anys. Si comences per la 300, tindràs la meva edat.
- Què diu ara, senyor... -? Preguntà entre exultat i nerviós.
- Joan, em dic Joan. Has de saber una cosa, però - un signe d’interrogació es dibuixà a la cara del Joanet -. Totes les pàgines que et saltes ara no podràs tornar a llegir-les mai, mai sabràs com es va desenvolupar la història. Només coneixeràs el final.
-No ho entenc.
- Em veus a mi? Sóc molt vell. He llegit moltes, moltes pàgines en la meva vida, he viscut moltes coses i en tinc moltes per contar; saps per què? Perquè he tingut una vida plena. Ho vols tu, això? -. Es va quedar pensatiu-. O prefereixes perdre’t un munt de capítols con tal de ser gran? Has de prendre una decisió ara mateix, has de triar. A la vida sempre s’ha de triar i renunciar a alguna cosa. Tu decideixes. Digues Joanet, Joanet, Joanet ...
El va despertar el seu pare _ Vinga Joanet, sempre et quedes adormit amb les teves històries. Anem cap a casa.
Va començar a caminar de la mà del pare i darrera les vaques; pensant en el somni tan real que havia tingut.
Fi.
