El bell adormit

Conten que un dia un bell xicot, desobeint les ordres dels seus pares, va anar a voltar sol pel poble; i en veure una anciana que feia puntes de coixí, va voler provar de fer-ne.

El pobre xicot, que no sabia que era al·lèrgic, es va punxar amb una agulla de cap i, a l'instant, quedà profundament adormit. (Possiblement que és per això que els homes no cusen mai, perquè encara en tenen viu el record, d'aquesta feta, dins el seu inconscient).

Va quedar letàrgic com un ós durant l'hivern, però ni el fred va poder esborrar, de les seves molsudes galtes un color rosadet.

Els pares el van col·locar a la cambra més majestuosa d'una torre que tenien enmig del bosc on estiuejaven i van encarregar a un follet que tingués cura d'ell. Va envoltar la torre de fossats i revestir d'esbarzers. Va passar molt i molt de temps...

Un dia, una bonica noia, que semblava una princesa, passejava a prop d'allà galopant damunt la seva euga, s'acostà a la torre. Intrigada i valenta com poques, va segar els esbarzers i aviat es trobà al mig de la cambra. Allà, estirat, hi va veure un xicot llarg, corpulent, barbut i que, tot i adormit, feia cara d'espant.

Ella s'hi apropà a poc a poc; l'acaronà, tal com sol fer una mare, i, lleugerament, li besà la galta.

De cop, el bordegàs s'aixecà; se li va obrir la camisa mig esparracada i li va deixar el pit pelut a l'aire (perquè sapigueu que, tot i estant adormit, també creixia i la roba se li anava fent petita)

-Oh! -va fer la noia esgarrifada-. Però se'n sentí responsable i se l'endugué a casa.

Què us penseu? Que s'hi va casar?

Con que el contes contes són, millor que cadascú es faci el final.