El beduí i el bedoll

L’home nòmada va arribar a l’oasi. Tenia ganes de refrescar el cos a l’element líquid, alliberar el camell de feixuguesa i prendre un te verd aromàtic. Li feia mal la boca degut a la dentadura malalta destinada a caure i mostrar durament dunes-genives. Els ulls profunds de l’home de pell bruna, de cop, es van fixar en un arbre diferent. No era cap palmera. Incomprensiblement, un bedoll de l’hemisferi nord, de terres fredes, es mostrava en ufana amb un to tirant a or. El beduí, captivat per la imatge, va amagar la mirada sota les parpelles, batents de l’ànima, per deixar entrar a dins el missatge que aquell ser inesperat li volia comunicar. Va inspirar amb consciència i va escoltar amb un somriure de benestar i compliment.
-Sóc al desert, que no és un erm, sinó un espai de repòs, un tram que de tant en tant s’ha de menester. A la primavera, amb la floració, m’omplia de fruit, la sàmara, i el vent, si volia i podia, se n’enduia, mercès a les ales que tenen incorporades. Els bedolls som els cicatritzadors del bosc desforestat, tot i que no durem massa anys, ens cal molta llum. Jo estic a punt pel traspàs, de formar part de totes les nits, i m’he aturat en aquest indret perquè he captat en la teva essència paraules que pidolen envolar-se, com ho feien els meus aquenis.

El beduí, commogut, es va posar a escriure relats que el cor li dictava, mentre el mamífer camèlid mastegava asclèpies. L’un revifaria un espai de lletres que malvivia en coma i l’altre hi donava el vist-i-plau amb tota la placidesa del món.