El barri "Chino"

Hi havia molts pocs coneixements dels orígens del meu pare. Era nascut a La Pobla de Lillet i va venir a viure a Barcelona amb la seva mare i sembla que amb tres germans més que van morir en la famosa epidèmia de grip. La mare també va morir als quaranta-set anys, de meningitis.

La Carmeta, que li deien, tenia una botiga al carrer Alvarez i pel que sembla la va portar malament. Volia i presumia de vendre a més bon preu que ningú i va tenir de plegar. El meu pare va treballar molt per pagar totes les deutes i va acabar fent-se amo de la botiga "La Paloma" on va entrar de dependent.
Recordo els impresos antics de la societat que va comprar:

"LA PALOMA,S.A."
Capital Social 5.000.- pesetas.
(Totalmente desembolsado)
Nueva de la Rambla, 71. Primera Sucursal al 58."
BARCELONA

Ningú li va regalar res, al meu pare. Quan encara era dependent dormia cada nit a sobre del taulell i el mig dia de festa que tenia cada setmana se'n anava a l'hotel Regina, del carrer de Bergara, a fregar peroles i plats amb el que anys més tard seria el meu amo, en Josep Pons i Giménez, que tenia un magatzem de merceria al carrer Riera Alta.

El meu pare sabia divertir-se a la seva manera, que era sobre tot sense gastar-se un cèntim. Li agradava molt el teatre de mimo i la companyia dels Onofre, que feien llargues temporades al teatre Condal. Va ser molt de temps de l'equip de la "claca". I li agradava perquè vivia apassionadament aquelles històries d'espases i valents i d'aquells pares que mataven qui fos per salvar l'honor de la seva filla.

Tenia, que jo sàpiga, només un cosí a Barcelona que vivia a Sant Andreu i del que algun dia explicaré alguna història, que s'ho val. D'aquella relació en va sortir el coneixement de la meva mare i es van casar.

La meva mare era molt maca i molt presumida i, com tota la gent del que havia estat el poble independent de Barcelona, es miraven tots els nouvinguts per sobre de l'espatlla. Ells eren com una mena d'aristocràcia. A més, la meva mare era la pubilla de Can Grifol i això es veu que pesava molt.

El meu pare tocava el cel amb les mans, perquè la Maria era molt maca i era professora de "Corte i Confección", el que podria donar un gran impuls a "La Paloma".

Aviat, però, el pare va deixar de tocar el cel. "La Paloma" venia roba blanca, indianes i alguns vestits de confecció. I molt roba interior d'òpal. Calces. bisos, enagos i "bressiers", que era, el "bressier", l'antecedent dels sostenidors. La clientela eren pageses i dones de mala vida, que a la aristocràtica Maria no li van caure gens be i totes les esperances del pare es van fer fum.

A sobre de la botiga hi havia un piset i per l'estira i arronsa dels meus pares vam viure a cavall de les dues cases i dels dos ambients. L'alternança era bastant caòtica i imprevisible.

Portàvem amb nosaltres, sempre, la radio ("Detrola"), el despertador, coses de cuina necessàries pel sopar i el gat, que es deia Xatino. El viatge era llarg i complicat, quan era tard anàvem morts de son, i massa vegades, quan arribàvem a la porta de Can Grífol ens donàvem compte que ens havíem deixat les claus...

Aquell anar i venir em va donar a conèixer els dos ambients amb les seves virtuts i defectes.

S'ha de recordar com era el carrer principal del barri xinès, que era el carrer del "Conde del Asalto", que és com se'n va dir del carrer Nou després de la guerra. L'amplada del carrer era la mateixa d'avui i hi passava un tramvia, el 5, en les dues direccions, amb un separat de vies a l'altura del carrer de San Ramon, on els conductors dels dos combois, quan es trobaven, es canviaven una fusta, com en els funiculars. No hi havia dia sense un grapat de pianoles de manubri, tirades per un burret, amb un cantant que oferia les cançons del repertori de les folklòriques més famoses del moment.

Hi havia la molt important cristalleria de Can Cardona, que enviava cada dia desenes de carros plataforma, tirats per esplèndids cavalls de gropes d'aquelles que no he vist més, amunt i avall del carrer. També recordo plataformes idèntiques de la casa Damm i d'altres begudes.

La coloraina s'enriquia amb els entresols de gairebé cada casa, on hi havia una "Academia de baile" que deixava anar pel balcó tot el repertori de castanyetes, pianos i cançons. I, a l'hora del passeig, a les 6 de la tarda més o menys, sortien els carruatges dels baixos de moltes cases que després van ser més botigues, per a portar a passejar les senyoretes entretingudes.

També hi havia moltes cases de fotografia amb tot de senyoretes mig despullades a l'aparador. Això, aquest últim "flash" em ve bé per recordar els conflictes morals de la meva mare. Ens tenia prohibit absolutament mirar cap exposició de cap casa de fotògraf. (La meva germana era una mica xivata, me'n recordo.)

Quan sortíem de col·legi (en aquells temps l'Escola Universitària, al carrer de la Boqueria), el meu pare ens tenia preparada el que en deia "la ruta". (A casa no hi havia mosso i algú tenia de portar els paquets.)

"Primer ves a "La Flecha" i pregunta per la senyoreta Trini. No t'ha de pagar res. Després te'n vas a Cala Emília i preguntes per la Rocio. T'ha de donar quinze pessetes del "resto", sinó, no li deixis el paquet. I després, l'últim, a La Cubana. La Pepi, que l'has vist moltes vegades aquí. És clienta. T'ha de donar set pessetes."

La meva mare, mirant el rellotge, només et deia: "A dos quarts de vuit, aquí". S'ha de reconèixer que aquella pobra dona patia de veritat.

Jo vaig conèixer molta gent que feia mala vida perquè no en podia ni en sabia fer cap altra, però era bona gent. Quan els aiguats de l982, prenent cafè al costat de la botiga, el bar "El Camarin", que era a sota del "Hostal de San Antonio", que era un "meublé", escoltàvem tots en Soler Serrano per la radio demanant ajuda, i van sentir-se exclamacions de solidaritat : "El primer polvo pal Valles" "La primera cartera".

Molts anys després vaig intervenir des de Barna Centre per recollir diners dels botiguers del barri gòtic i participar a la formació de Procivesa, una societat municipal i privada que tenia un únic objecte social, l'arranjament del Casc Antic. Vaig ser Administrador únic de Procinova, la Societat que va recollir els diners per participar a Procivesa, en la que va ser la única aportació privada. Després vaig formar part del Consell d'Administració, que estava format per el Consistori en ple, els representants de les entitats induïdes per l'Ajuntament i l'Enric Vives i jo, com únics representants de la participació popular.

Ara, quan passejo per aquells carrers tinc sensacions contradictòries. Veig que s'ha tret molta brutícia i molta misèria , però també molta poesia i més qualitat humana del que la gent es pensa.

De moment el barri és trist, les noves edificacions són fredes. El carrer Nou sembla un cementiri. Potser ja no hi tant de pecat, però segur que hi ha menys vida.

Qui sap com serà el futur del Raval. Jo no el veuré. Potser serà un tros meravellós de la Ciutat, però jo enyoro moltes coses d'aquell "barrio chino" que la majoria de la gent d'avui no ha conegut.