EL BARRETER

Un relat de: Raül Gay Pau
EL BARRETER
AUTOR: RAÜL GAI PAU
Els carrers estan a les fosques i buides a excepció d'una figura amb gavardina que camina a poc a poc fent ressonar la seua entre les brutes parets del carreró. Al seu al voltant veu piles de borses d'escombraries obertes que desprenen una pudor nauseabunda. Hi ha bolquers bruts, restes de menjar, roba suada... A tot això cal sumar-li l'olor a merda i pixat que hi ha en l'ambient. Si per ell fora estaria ben lluny d'aquell lloc, en una d'aquestes meravelloses platges que surten en els llibres antics. Llocs que ja no existeixen, sinó que estan replets de merda, literalment. No, el món ja no és un lloc bonic en el qual habitar, solament hi ha podridura i violència. I el seu treball consisteix a reduir aquesta, però el món està massa podrit per fer alguna cosa, però com no sap fer una altra cosa, a això es dedica.
Un intens soroll a llauna rodant pel sòl l'alerta i treu la seua pistola, però solament ha estat un gat que ha sortit corrent i ha copejat l'objecte. Segueix amb la mirada l'adreça que segueix el gat, el qual s'ha ficat en un altre carreró i aconsegueix veure un grup de rates que estan devorant alguna cosa. Les seues sospites comencen a confirmar-se.
Camina molt a poc a poc mentre gotes que cauen de roba tendida copegen la seua esquena i espera que realment siga aigua. Pel seu costat les rates se li van quedar mirant i li xisclen agressivament, protestant per la interrupció del seu menjar. A un així, ell, acostumat a la quantitat de rates que hi ha a la ciutat, sempre porta una espècie de bufador amb el qual espanta aquestes feristeles amb la boca plena de sang.
Una vegada espantades les rates observa el que aquestes estaven devorant. Els budells d'un home d'uns 27 anys estan totes desarramades pel carreró. Pel que sembla les rates li havien fet un forat amb les seues dents en el baix ventre i l'hi havien passat genial jugant amb els intestins de la infeliç víctima. De fet es pot observar com hi ha hagut renyines entre elles pels trossos de carn que hi ha escampats. Però no solament li han tret els budells, el cadàver també té la caixa toràcica, amb les seues costelles, a l'aire, es pot veure el que queden dels pulmons i part del devorat cor. Tot el seu al voltant fa olor de sang fresca, però així i tot no hi ha la quantitat de sang que hauria de haver-hi per a l'estat del cadàver, encara que això no impedeix que almenys deu haver-hi un litre de sang pels voltants...
El més característic del cos, obviant la falta de sang, és que no té cap, però no és que algú o alguna cosa l'haja tallat, no, és com si el cap simplement hagués explotat. De fet es poden veure en les parets trossos de crani incrustat. Semblava com si la gran majoria del cos s'hagués acumulat a gran pressió en el cap i aquesta al final haja esclatat com ho faria un globus, escampant trossos d'os i massa cerebral. Si un es fixa fins i tot, pot veure els ulls del que abans era un humà viu pels voltants. Un ha caigut dins d'una maceta, com la seua un bulb amb ull t'estigués observant, l'altre estava incrustat en un dels ferros d'una finestra, punxat com si fos una oliva que s'utilitze per a la copa d'algun licor.
Aquesta era l'onceava mort que trobava aquesta setmana. Ningú veu ni sap gens, simplement la gent es desperta i troba el cadàver. De fet ell ha trobat aquest cos perquè ha vist una figura amb un enorme barret que sortia de carreró, però quan anava a seguir-li ha passat un autobús i ja no ho ha vist més. Després de fer un volt i no detectar a l'individu sospitós ha decidit entrar en el carreró. Així arribem al moment en el qual ens trobem en aquests moments. El saca el seu telèfon i flama a la seua comissària per demanar que vengen a recollir mostres i a aixecar el cadàver.
Segons les seues deduccions si l'assassí fos el tipus del barret, que podria no ser, almenys s'havia quedat mitja hora junt el cadàver, observant com les rates l'hi menjaven. Encara que això seria estrany que les rates estigueren menjant amb una persona al seu costat. Estava col·lapsat, necessitava descansar, no pensava amb claredat. S'aniria a casa després que arribaren els altres.
Va obrir la porta i després la va tancar darrere d'ell donant-li cinc voltes al pany i passant un gruixut pestell. En aquella ciutat tota seguretat era poca, de fet ell dormia sempre amb la pistola molt a prop. Després va penjar la seua gavardina i es va dirigir a la cuina. Va agafar un got, li va posar dos gels i el ple de bourbon del bé, habit que va agafar del seu mentor Bruce Mclain. Era un dels pocs capritxos que es permetia. Després d'exhaurir el got, l'hi va tornar a omplir, però aquesta vegada es va dirigir al seu ras sofà i es va asseure tot el llarg que era en el sofà, però sense arribar a ficar-se al llit del tot.
Començava a inquietar-li tot aquest assumpte, i no pels assassinats en si. Allí hi havia morts cada dia i podia assegurar que més sagnants que aquests. No, la qual cosa li preocupava és la indiferència amb la qual veia els cossos ja no l'afectava, simplement era una decoració més. Estava perdent la seua humanitat, la capacitat d'empatitzar amb el dolor de les víctimes. Simplement una persona morta més.
Si ens endinsem en les profunditats de la ment de l'inspector Mag-gánaman veiem els horrors que ha hagut de viure en la seua carrera policial. No ens detindrem en l'evolució de la seva ment, que va donar de l'esperançat jove prometedor, que en el seu moment va ser, a l'actual i més descoratjat adult que ara, amb els seus cinquanta anys, és, sinó que més aviat observarem impassibles els tortuosos records que passen per la seua ment.
Mag-gánaman es veu a si mateix quan estava perseguint l'Entomóleg. Investigant una sèrie d'assassinats arribe a la seua casa. Pistola en mà va forçar el pany de la seua casa i baix sense fer sorolls els esglaons que portaven al seu soterrani. Ell sabia que l'assassí era Carl Robles, l'Entomóleg, totes les pistes portaven a ell, però com a eminència en el seu camp ningú va voler inculpar-ho sense una prova sòlida. A altre el cap de policia no volia donar una ordre de registre, per la qual cosa Mag-gánaman es va haver de colar a la seua casa.
Va obrir lentament la porta que hi havia al final de les escales i il·lumine l'estada amb la seua llanterna. Aparentment no hi havia res estrany, podia ser un típic soterrani d'un entomóleg que estigués plena de vitrines amb insectes i aràcnids. Al principi passe entre les vitrines com si gens, buscant alguna cosa que li permetés tenir una prova contra ell. En aquesta ciutat les lleis s'aplicaven de manera molt laxa, així que fer un allanament solament li reportaria un puro i poc més.
Ja estava per anar-se quan detecte moviment en una de les vitrines. La seua curiositat innata es va despertar i va anar a veure què estranya criatura podria tenir un entomóleg en les seues vitrines. La sorpresa va ser el que va veure.
Dins de la vitrina hi havia un tors obert en el qual es veien les costelles. D'aquestes hi havia desenes d'aranyes que havien filat la seua casa entre els ossos. La carn al voltant de l'os estava podrida i una enorme aranya negra i peluda es movia entre les costelles. Aquest és el moviment que havia detectat.
Passe la llanterna per les altres vitrines. En una va veure un cap humà mig descompost, de la qual li sortien paneroles dels ulls i de la boca. En una altra hi havia una mà humana plena de cucs. També va veure orelles que servien de niu per a centpeus i fins i tot un penis que servia de casa per garrapates les quals sortien pel forat del gland, sense oblidar la vagina que donava recer a escorpins.
En aquest moment va escoltar passos d'algú baixant per les escales. Mag-gánaman, àdhuc asquejat, es va amagar en un racó fosc darrere d'una prestatgeria plena de pots amb apèndixs humans amb els respectius inquilins.
La porta es va obrir i va aparéixer l'Entomóleg amb una caixa embalada amb un plàstic transparent. Deixo aquesta en el sòl i va agafar una vitrina buida, la qual deixe al costat de la caixa embalada. Va obrir la caixa i l'inspector va veure com treia d'ella, amb molta cura per no embrutar de sang el soterrani un peu humà desossat i encara fresc, que col·loque en la vitrina, la qual després va omplir d'escarabats pelotaris.
Mag-gánamn va sortir del seu amagatall i ho va copejar fortament en el clatell, la qual cosa va fer que el Entomóleg callera inconscient sobre el sagnant peu i que se li omplís la boca de sang i d'escarabats.
- Vaja, no esperava això.- Va dir Mag-gánaman per a si mateix mentre treia el cap de la vitrina.
Després d'això L'inspector li va posar l'esposa i va cridar a la policia. Es van fer els parts necessaris, li renegaren i tot això, però almenys havien detingut l'Entomóleg.
Mag-gánaman va apurar el got de bourbon una altra vegada i l'hi va tornar a omplir. Havia vist coses en aquesta ciutat que semblava de pel·lícula. Li va venir a la ment el moment tan horrend de quan va detenir a l'Aranya Negra.
En aquella època havien començat a aparéixer cadàvers d'homes als quals els faltava el seu membre viril. Les investigacions de Mag-gánaman li van portar a un vell magatzem ple de pols i d'aranyes. Per què els criminals no podien exercir els seus crimins en llocs nets? Vaig pensar l'inspector mentre es colava en el magatzem entrant per una finestra trencada.
- Merda.- Va dir en veu baixa quan es va tallar amb un vidrió.
Va avançar lentament entre les caixes plenes de pols i esquivant rates. Aquella nit hi havia lluna plena i no necessitava la seua llanterna per veure tot bastant bé. Finalment va arribar a un lloc on el sostre s'havia esfondrat i al sòl li arribava una potent llum provinent de la Lluna. Llavors va ser quan la va veure. Allí estava ella, l'assot dels homes. L'Aranya Negra.
Des d'on estava va poder veure com ella s'estava penetrant la vagina amb el penis erecte d'un home mort. Fins i tot en un dels seus vaivens va poder veure com la dona li havia fet un tall al penis de l'home i li havia ficat un pal per mantenir-ho erecte.
Mentre es penetrava amb el membre viril cadavèric ella es ficava al llit a la cara del difunt i li arrencava trossos de carn amb les seues dents, els quals havia afilat d'alguna manera. Malgrat que el cor de la víctima ja no bombava sang ella s'aixecava amb la boca plena d'aquest líquid sense deixar de penetrar-se. Li arrencava trossos del nas, del pit de l'as orelles. Fins i tot va agafar un picador de gel el qual va incrustar en la conca ocular i sac l'ull com si fos una bola de gelat el qual va començar a llepar de manera molt sensual, bé el que ella creia sensual, perquè per a l'inspector allò era vomitiu.
Quan l'Aranya negra va arribar a l'orgasme li arrenque part del cuir cabellut al mort, amb tal força que fins i tot es podia veure el crani. En aquest moment es despenetra, va agafar un ganivet i va tallar el penis de la víctima. Després va començar a arrossega el cos a una furgoneta negra que havia aparcat allí dins. El moment en què ella intentava pujar el cadàver a la camioneta va ser en el qual Mag-gánaman va decidir que era li ideal per detenir-la.
Es va apropar a ella, però no esperava que ella li agredís donant-li urpades. Pensava que l'anava a agafar de sorpresa però no va anar així. La veritat és que els seus braços semblaven les potes d'una aranya. Encara que finalment la va poder reduir i detenir. Li van fer un judici ràpid i la van enviar a una presó especial. Cas resolt.
També estava el cas del Decorador. Recordava com va pujar les escalinates que portaven a la porta de l'enorme mansió, mentre la fusta cruixia al seu pas. Una mà esqueletica, d'un humà real cap a la funció de picador de portes. Mag-gánaman, amb molta perícia va forçar el pany en silenci. La veritat és que semblava que els panys d'aquella ciutat anaren de paper.
Cerro la porta darrere de l'amb suavitat i es va trobar amb un ampli rebedor. Davant d'ell va veure una escala que es bifurcava en la part superior d'aquesta, generant dues escales més, que arribaven a dues ales diferents de la mansió. De sobte va escoltar un fort so de gola a la seua esquerra. Va enfocar són la seua llanterna a la paret i va veure amb horror el rellotge.
El rellotge hi havia estat construït amb un cap humà, del coll penjava les restes de la seua medul·la espiral que es balancejava amb un pèndol, alhora que es movien els ulls del cap, com els rellotges de cucco que quan es mou el pèndol es mouen els ulls d'un gat. Uns dits humans feien de manilles del rellotge. La cara tenia cicatrius o trossos de pell arrencada que simbolitzaven les hores del dia. I, en aquests moments, de la boca havia sortit una llengua putrefacta que tenia damunt d'ella un bufó canari que donava les hores amb un so gargotejant. El bonic que era l'ocell contrastava amb l'horror del cap, un cap fresc que àdhuc xorrava sang, així que va pensar que la llengua podia ser d'una altra persona, ja que estava bastant avançada la seua descomposició, fins i tot podia veure les larves d'algun tipus de cuc que es movien entre les potes de l'ocellet fet de fusta.
Va avançar pel rebedor intentant obrir portes, els poms de les quals eren mans humanes. No va aconseguir obrir cap d'aquestes, la qual cosa si notà fou la forta olor nauseabunda que provenia de les habitacions tancades. Va pujar per les escales evitant tocar el passamà, el qual havia estat construït amb vèrtebres humanes recobertes de greix corporal.
Quan arribe a dalt es va decidir a pujar per l'escala esquerra. Va arribar a un passadís decorat amb llums fets amb caps humans, de les quals sortia llum de les conques buides i de la boca oberta d'aquestes. Llum provinent de veles enceses en el seu interior, en alguns casos, i que produïen olor a carn cremada i sang evaporada a causa de la flama. En altres casos eren simplement bombetes incrustades pel crani o la gola.
D'altra banda caminava per sobre d'una catifa fabricada amb pell humana, que estava col·locada al llarg del passadís. Una catifa fabricada amb la pell de desenes de víctimes d'acord amb la seua longitud. Hi havia trossos que feien saltar borbotons de sang mentre avançava, sang que tenyia de vermell les seues sabates negres.
Finalment el passadís acabava davant d'una gegantesca porta construïda amb ossos humans i adornats amb més pell humana. Observe a la seua dreta que l'altre passadís, al que donava si hagués pujat per l'altra escala, acabava en el mateix lloc, davant d'aquesta porta.
Va obrir la porta empenyent-la i asquejat pel contacte de la seua mà amb la freda i somorta pell. La porta es va obrir lentament fent cruixir els ossos en entrexocar aquests amb si mateixos. Crek, crek, crek, crek. Sonava a ossos trencant-se d'un en un.
Davant d'ell va trobar una àmplia sala. Del centre de la sala hi havia, penjant del sostre, el cos d'una dona amb tots els ossos trencats i amb el qual s'havia construït una espècie de llum d'aranya humana. En cada orifici del seu cos hi havia una bombeta que il·luminava la sala. D'altra banda les parets seguien contenint caps amb llum. En les columnes d'aquesta hi havien torsos penjant com si fossen quadres, també hi havia entre les bigues del sostre intestins com si fossen llaços decoratius. També hi havia diversos mobles construïts amb cossos humans. Li cride l'atenció una còmoda, els calaixos de la qual era mandíbules humanes que pertanyien, evidentment, a diferents cossos humans. La pudor allí dins era pràcticament insuportable.
D'altra banda enfront d'ell, assegut sobre un seient fet de cadàvers estava el Decorador. La seva obsessió era fer mobles i dissenys decoratius amb cossos humans. Cap a cortines, sabanes, cadires, taules... amb cadàvers humans, si pot ser, frescs. En aquests moments el Decorador estava xarrupant massa cerebral directament del crani d'una recentment mata utilitzant un oset com palleta. Al costat del seu seient encara es podia veure el cos convulsionant de la víctima. L'inspector va pensar que si haguera estat més ràpid, hagués pogut salvar la vida a aquesta persona.
El Decorador li va oferir la massa cerebral com si estigués compartint un vi exquisit. Mag-gánaman va ignorar l'oferiment i li apunte amb la pistola. El Decorador va esgotar la massa cerebral, deixe caure el crani i va aixecar les mans. No va posar cap impediment en la seua detenció, és més, semblava que això era el que volia. I és que el Decorador pensava que si ho detenien ara que la seua obra estava acabada farien publicitat als seus dissenys i veurien la perfecció del seu art.
L'inspector li va posar les esposes. Quan la resta dels companys de la policia van arribar per avaluar la mansió la majoria es van desmaiar pel xoc de veure tants cossos usats com a matèria primera i per la forta pudor.
L'inspector va tornar a omplir-se el got. Ja li importava poca cosa al món. Havia vist tanta perversitat humana que ja no sabia si aquest comportament era el normal i els criminals eren realment els qui no efectuaven aquestes accions. I com no, l'inspector Mag-gánaman no oblidava el cas de la Abortista.
Les seues pesquises el van portar a una fàbrica de cotxes abandonada, situada als afores de la ciutat. Des d'aquell lloc podia veure el fum fètid que emanava el centre de la ciutat. Va obrir l'oxidat reixat que donava a un desballestament, on els antics amos reciclaven les peces útils dels cotxes espatllats per construir nous vehicles.
Va caminar entre munts i munts de ferralla quan va veure davant de la colossal fàbrica ennegrida pel pas del temps i la contaminació. Un llampec va travessar el fosc cel il·luminat breument la zona. Semblava que anava a ploure.
Va obrir la porta de la fàbrica el més ràpid que va poder i va entrar en aquesta amb l'esperança de poder detenir a aquella sociòpata abans que poses fi a la vida de les seues dues víctimes. Però les seues esperances es van esvair quan va veure, que il·luminada per una somorta llum d'un al·logen penjant la Abortista obria en canal a una dona embarassada que cridava de dolor mentre li treia el fetus pel tall. Aquest fetus encara tenia el cordó umbilical unit a l'úter de la seua mare. La qual havia perdut la consciència i en pocs segons perdria la vida.
La Abortista va aixecar el fetus amb la intenció d'incrustar-ho en una pica afilada. L'inspector va disparar a la dona que sostenia al fetus amb les seues mans ensangonades. Però no va anar suficientment de pressa, la Abortista va clavar el cap del fetus en la pica. El seu cap va ser travessat fàcilment per la punxeguda pica. El cos del fetus queda suspés en l'aire, mentre el seu cap es lliscava lentament pel pal, deixant un solc de placenta, sang i líquid amniòtic. Els ulls àdhuc no formats del tot del que seria un humà em miraven sense parpellejar. Eren com dues olives negres. Observant fixament al va buidar.
Per la seua banda la Abortista va encendre un aparell. Mag-gánamn mira a la seua dreta i va veure com un altre fetus estava atrapat en una espècie de premsa hidràulica en miniatura. Quan la Abortista actiu la màquina, la premsa es va tancar, fent que el cap del fetus esclatés com si es tractés d'un gra ple de pus.
La Abortista reia i reia sense parar mentre s'agafava el baix ventre. Pel que sembla la bala que havia disparat l'inspector li havia impactat en l'abdomen, perforant-li el fetge. Finalment la Abortista va morir. La fàbrica estava repleta de fetus i de cadàvers de mares que havien tret pro la força al seu fill del seu propi ventre. Això era el més decadent que podia pensar a fer una persona.
El fetus que la Abortista havia incrustat en la pica seguia unit a la seua mare pel cordó umbilical. Però Mag-gánaman no tenia forces per res més en aquest moment, ell hi va perdre l'esperança en la humanitat.
Mag-gánaman va llançar amb fúria el got, que encara contenia bourbon en el seu interior, en adreça cap a la paret. El got va esclatar en mil trossos. Per Mag-gánaman ciutat X ja no tenia cap salvació. El més pútrid de la societat acabava en aquesta ciutat, escampant la seua podridura i contaminat als quals encara estaven sans. Una d'aquestes víctimes va ser la Abortista. Abans era una jove embarassada i esperançada, però una nit van matar a la seua parella, després la van violar a ella i finalment li van extreure el fetus del seu úter escampant les seues restes pel carreró fosc. A partir d'aquí va venir la seua demència. La Abortista va començar a considerar que en el fons havia estat bona fortuna la mort del seu bebé, perquè així no hauria de viure amb l'horror d'aquesta ciutat, perquè una vegada Ciutat X t'atrapa ja no pot escapar d'ella. Així que la Abortista va decidir que podia contribuir a netejar la ciutat i a salvar a mare i fills si no deixava néixer a més persones, si els estalviava tant sofriment. També mataria a la mare, per descomptat, ja que així evitaria també que està sofrirà igual que ella va sofrir abans de veure la veritat. Que la seua destinació era acabar amb els nounats abans que nasqueren. O això pensava ella.
Per la seua banda Mag-gánaman començava a pensar que igual la Abortista no estava tan desencaminada. Aquesta ciutat era pura merda, un abocador ple d'escòria humana i maldat. Igual la Abortista sí que estava fent un favor a aquests no nascuts...
L'inspector se sentia confós, ja no sabia que pensar i l'alcohol començava a afectar-lo. Va decidir que el millor que podia fer era anar-se a dormir.
Finalment es va despertar xopat en suor, s'havia passat el dia somiant amb cossos destrossats, sang i amb el fetus mirant-li fixament com si ho acusés d'alguna cosa. Era de nit, es va aixecar i es va donar una freda dutxa per després vestir-se amb la seua roba d'inspector. Va agafar la seva gavardina del penja-robes i es va anar a la comissària.
Els carrers empestaven, tot estava ranci i els pocs transeünts que hi havia pels carrers estaven consumits per la mateixa ciutat. Va entrar en la comissària. Allí dins tot estava molt atrafegat, hi havia una infinitat de persones detingudes, esperant el seu torn com si estigueren en una xarcuteria. Fàstic, fàstic era el que sentia per això individus, escòria de la humanitat.
En aquest moment va entrar un noi jove estrepitosament obrint les portes de bat a bat. Va començar a cridar que un tipus amb un barret gran havia matat al seu amic. Segons la seua descripció el barret no es podia mantenir sobre el cap de ningú. La majoria dels policies murmuraven que el noi s'hi havia a ficat alguna cosa i que tenia al·lucinacions. Però el nostre inspector li va creure. El també va veure la nit anterior una figura que portava un enorme barret. Li pregunta al noi que on estava aquest tipus i després va sortir de la comissària per anar a lloc.
Segons el noi el tipus aquest no estava molt lluny, sinó que estava en un carreró proper. L'inspector es va endinsar entre les carrerons fosques. Va passar pel costat d'un cadàver recent, que per la descripció doneu podria ser l'amic del noi que havia entrat en la comissària. No sabia perquè treballa amb tant afany, no tenia esperances en la humanitat, però el seu treball era caçar aquests malnascuts.
Finalment va girar un cantó i ho va veure. Era una figura molt alta i musculosa, semblava més gran que un humà normal. Anava totalment embolicat per sabanes negres, semblava un vaquer. En el seu cap hi havia un gegantesc barret negre. Portava una espècie de mocador en la seua cara i el contorna dels seus ulls semblava metàl·lic.
L'esser aquest no parava de menjar unes pastilles de color vermelles que tenia en una bota, també bastant gran. Les agafava amb els seus prims dits i els hi ficava per sota del mocador, per després fer soroll de mastegar.
D'altra banda, davant del vaquer negre, o com se li va ocórrer a l'inspector en aquell moment El Barreter, hi havia un xaval que ho mirava fixament als seus grocs ulls brillants. El Barreter li va donar una pastilla al xaval a canvi de diners. Semblava que aquell tipus traficava amb una espècie de droga. Així i tot... Mag-gánaman no les tenia totes.
De sobte el cap del noi que s'havia pres la pastilla es va començar a inflar més i més. Semblava que tota la sang s'estigués acumulant allí. Els braços i les cames del xaval estaven empal·lidides. Els ulls van començar a sortir-se dels seus òrbites a causa de la pressió. Un dels ulls va sortir disparat cap a l'inspector i ho va copejar en el cap. L'altre es va mantenir penjant de la conca ocular, però fora d'aquesta.
Finalment el cap d'aquell jove va esclatar com ho faria un globus massa ple d'aigua, però en comptes d'escampar-se la sang en totes adreces aquesta va sortir a pressió amb un gran doll cap al cel, per després caure dins del barret negre del Barretero. Segons després aquest tipus va apropar el seu pot de pastilles a un tubet que sortia del barret i van començar a sortir d'aquestes pastilles. Pel que va poder deduir l'inspector aquest barret recollia la sang la qual compactava per després generar aquestes pastilles que El Barret no parava de menjar. Aquesta cosa no semblava humana, però després de tot el que havia vist en la seua vida d'inspector tampoc ho va sorprendre.
El Barret se li quede mirant i va començar a apropar-se a ell. L'inspector va pensar que devia treure l'arma i disparar sense parar, però de sobte li va envair una sensació de tranquil·litat. Va sentir com una veu li parlava al seu cap i li parlava de les meravelles de la seua droga Que en prendre-la oblidaria tot el seu sofriment, tot el seu temor, tot el brut. Sí, el voldria oblidar tot, oblidar els fetus, els cadàvers... Ja s'havia oblidat per complet que acaba de veure explotar el cap d'un noi després d'haver-se pres la pastilla.
El barreter estava davant d'ell mirant-ho fixament amb els seus ulls grocs. La seua ment escoltava com li deia que per sol tots els diners que portés damunt li donaria una pastilla. Ell no sabia per què volia El Barret els diners, però que més li donava? Estava embriagat per la seua olor, volia aquesta pastilla.
Mag-gánaman li va donar tots els diners que portava damunt. Va notar com El Barret somreia, malgrat portar el mocador. El parany s'havia tancat al seu al voltant, com un cep que atrapa a un conill. Però ell li era igual, solament volia oblidar. Va agafar la calenta pastilla vermella entre els seus dits i es va ficar aquests en la boca.
FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: