El barber

Coneguda és per a molta gent la paradoxa del barber. Menys coneguda és, però, la gran angoixa vital que el va acompanyar tota la vida degut a la seva preocupació de deixar-se, o no, la barba, i de saber que era partícep d'un dels problemes sense solució més importants de la història de la humanitat.
Al seu poble els homes incapaços d'afaitar-se per si sols acudien a la barberia per ser afaitats per l'esmentat barber. Per contra, els homes autosuficients mai sol.licitaven els serveis del barber i s'afaitaven ells mateixos a casa. Amb aquest panorama qui afaitava, doncs, el barber? La seva condició de barber i d'home autosuficient a la vegada l'impedien trobar una solució al tema.
Cada vegada que al bar del poble s'iniciava aquesta eterna discussió, els partidaris dels diferents parers acabaven discutits, sense gaires arguments sòlids per defensar la seva postura, i sovint una mica més etílics que quan havien entrat. I al barber, mentrestant, li anava creixent i creixent la barba i la seva obsessió pel tema.
El filòsof del poble, un nihilista convençut i client assidu del bar (tant per les discussions com pel vi) conscient de l'estat paradoxal que empresonava al barber (que ja començava a semblar un bàrbar amb tanta barba) li va donar consell. El consell, ben embolicat amb paper de diari, el va dipositar a la bústia de la barberia.
Quan el barber, al tornar del bar, va buidar la bústia i va desembolicar aquell revòlver li va costar de creure que aquella fos l'única solució, però després d'anys i anys intentant trobar-ne una de més satisfactòria inutilment va decidir agafar-se a aquesta. Això si, abans de dur-la a terme, el conscient barber va demanar que els homes amb poca autonomia fessin l'esforç d'aprendre a afaitar-se i va alertar a tots els barbers de la rodalia. Oferir la feina vacant a algun foraster només perpetuaria aquest estat d'angoixa constant i només s'aconseguiria induïr al suicidi a un altre company de professió.
Així doncs el barber ho va fer. Desembolicà l'arma, la carregà tal i com ho havia vist fer a les pel.lícules i decidí acabar ràpid amb aquella desagradable situació. Estirà els braços, agafà l'arma (a l'inrevés de com ho havia vist fer a les pel.lícules) i dirigí el canó en direcció la seva cara, apuntant-se entremig dels dos ulls, ara lleugerament estràbics. Aquell intent de treure's del damunt la situació paradoxal amb la qual s'havia vist obligat a conviure tants anys no va sinó empitjorar greument el seu estat. Li sortí el tret per la culata, com solen dir.
Coneguda és per a molta gent la paradoxa de la fletxa, la que pronostica que una fletxa mai arribarà al seu objectiu ja que obligatòriament ha de passar per la meitat del recorregut, i un cop allà haurà de passar forçosament per a la meitat de la meitat del recorregut que li queda i ... i així infinites vegades. La bala amb la que el barber volia despertar d'aquell malson no acabaria d'arribar mai al seu cervell, obligant-lo a seguir afaitant homes incapaços, a deixar-se una barba monumental i sobretot a viure condemnat pel pes de dos estats paradoxals.