El bar rodó

L'establiment era rodó, per circular-hi fent la volta. Pertanyia a l'Indaleci, a qui tothom havia passat a tenir per un imbècil. L'hi consideraven perquè el local l'havia consagrat als gats de la zona pobra del castell vell de la localitat. El bar rodó deixà d'atendre clients passius sovint ebris d'addicció els quals, en notar la preferència del propietari i únic treballador pel felinam, giraren en rodó vers un altre espai de forma més convencional gens difícil de detectar i que va ser un d'entre molts d'entrada quadrada i longitud rectangular, d'amplitud un pèl estreta per entaforar-se a les taules del que semblava, més que res, un interminable passadís que no desembocava ni a un minso pati exterior, obertura que sempre fa d'agrair. Però els va semblar bé, s'hi instal·laren i l'Indaleci imbècil esborrat de ment i de butxaca. Ni clients ni amics no coneguts no en serien més. Fi de relació, brindis de venjança.

L'Indaleci, que estava quadrat -feia peses- i llegia autoajuda, remodelà el bar per al gatam que li farcia l'ànima i als quals s'hi volia dedicar en cos i ídem.

Al bar rodó s'hi congregaven aquells animals, cada dia. Feien la baixada, estant situat el bar a peu pla i a primera líniea del vessant muntanyós amb desnivell de poca broma. En canvi, l'exclientela ho feia en ascensor. Després de l'estada amb l'Indaleci atipador, amanyagador i protector, els gats encetaven la pujada, es giraven un cop eren a dalt i i bellugaven les cues en senyal de comiat i agraïment.

L'Indaleci esdevingué l'ésser més feliç del poble, al seu bar rodó, món apart.