El banc

Un relat de: Pere Bartrés
El dia de l’entrevista, era allà a primera hora del matí. Estava nerviós, les mans em suaven, notava com em defallien les cames... Però vaig fer el cor fort i vaig estrènyer la mà de l’home que em donava la benvinguda amb una força controlada, mitjana, ni molt forta ni molt fluixa. De seguida em va impressionar la pulcritud que hi havia a l’interior de l’immoble. Els bancs, us hi heu fixat, sempre estan nets, impol•luts i s’hi respira luxe, com a les farmàcies... per què serà? L’home em va guiar fins al seu despatx i amb un gest inequívoc em va fer asseure a una cadira ben còmode. Ell va asseure’s a l’altra banda de la taula, va recolzar els colzes damunt la fusta vernissada i va entrecreuar els dits de les mans. Va començar el interrogatori. Jo, a poc a poc, sense pressa, vaig anar contestant una per una totes les qüestions del banquer fins arribar a l’última. Després de l’entrevista vam encaixar de nou, em va acompanyar a la sortida i ens vam acomiadar.
Dues setmanes després em van trucar. Jo era a casa, com sempre, a l’atur, sense feina. Digui, pregunto, i la veu d’una noia molt simpàtica m’informa que he superat l’escull de l’entrevista, Els resultats han estat satisfactoris, diu la veu entre altres coses, Així doncs, el dia u del més vinent l’esperem, Fins aviat senyor Querol, conclou la fèmina. Penjo i somric. Penso en els diners immediatament: ens vindran molt bé, tal com anem. Potser que no paguin gaire, cert, em dic sacsejant el cap, però com diuen els castellans: menos da una piedra... Penso en dir-li-ho a la dona i als nens però no, no ho faré. Primer aniré al banc, el dia u, a veure si tot surt com està previst i la cosa funciona.
El dia u va arribar i tot va anar de meravella. Cap problema. Em va rebre el mateix home de la vegada anterior i abans de fer-me passar al lloc que em corresponia vam anar al seu despatx i vam parlar una bona estona de coses trivials. Vaig agrair-li el detall silenciosament. Em va relaxar poder xerrar una estona amb ell abans d’anar a la feina. A més, semblàvem congeniar força bé. Un quart d’hora després una noia va obrir la porta del despatx i es va presentar educadament, Vés amb ella Querol, em va dir l’home del banc, Ella et guiarà. Era la noia de la veu simpàtica. Mentre la seguia, l’escoltava i l’imitava, saludant també als companys de feina que hi havia pel camí. Vaig pensar que no m’adaptaria, que aquell no era un ambient apropiat per a mi, que jo mai havia entrat en un lloc com aquell, que em costaria molt arribar a assolir el que em demanaven. Però les meves pors no van fructificar. Ho vaig aconseguir. Vaig sobreposar-me i em vaig adaptar al nou entorn.
El dia sis, el dia que havia decidit com a solemne per rebel•lar-li a la meva dona el que havia aconseguit... El dia sis, deia, a l’hora de dinar, l’home del banc em va trucar al mòbil. Em va estranyar que em truqués en un dissabte però com que semblàvem congeniar bé no vaig donar-li més importància. Jo estava a la cuina. Controla la carn, vaig dir-li al meu fill gran de catorze anys donant-li les pinces, Neus, Sònia, aneu al menjador i pareu la taula que la mare és a punt d’arribar, vaig dir-li a les bessones de set anys. Surto al balcó, perquè mai m’ha agradat que em sentin mentre parlo per telèfon i premo el botó verd del mòbil. Me’l poso a l’orella i escolto atentament durant una bona estona, Estàs segur, Segur, li pregunto per enèsima vegada a l’home del banc abans de penjar.
Hola, ja sóc aquí, diu la veu alegre de la meva dona quan entra a casa. Sento com es tanca la porta, sento les seves passes pel passadís, acostant-se, i jo cada cop em poso més nerviós. Nerviós com mai. Els nens no hi són, els he dut a casa de la sogre, que viu al pis de sota. Ells no en tenen cap culpa. On són les nenes, i el nen, em pregunta quan em veu assegut a la taula, sol com un mussol. Jo no li responc, amb l’índex, vehementment, assenyalo la cadira que tinc davant, Seu i calla, li dic. Ella em fa cas de seguida ja que no està acostumada a que li parli d’aquella manera. Jo tampoc. Què ha passat, On són els nens, pregunta amb veu d’esglai, Els nens estan bé, li dic encara que no s’ho mereix. La informació la tranquil•litza. Jo la miro de fit a fit, no sé per on començar. Però de sobte, com que a part de nerviós també estic molt i molt emprenyat penso que no es mereix gaires explicacions, penso que el que es mereix és que li digui les coses sense embuts, tal com són, així li farà més mal: Doncs mira, li dic amb una mala llet inèdita en mi, Passa que, i repeteixo, Passa que... Però no em controlo. No continuo. M’aixeco de la cadira i m’acosto a ella. Aixeco la mà però no, no m’atreveixo a pegar-la. N’hi ha per fer-ho, penso, però això no es fa mai. M’ajupo, acosto la meva boca a la seva orella i li dic, Passa que m’acabo d’assabentar que sóc del tot estèril i que sempre ho he sigut... Em pots dir, estimada, de qui són els meus fills?

Comentaris

  • Bon humor![Ofensiu]
    free sound | 03-03-2012 | Valoració: 10

    A més d'un li deu passar a la vida real,jeje.
    M'ha agradat. Molt ben escrit i original!
    Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!