EL BANC DELS INDIGENTS

- Segui, segui.
I jo, amb cara de felicitat.
- Gràcies! Com va tot?
- Doncs, miri, bé. Sempre he estat molt content de la feina que ha fet vostè, de la quantitat, vaja... Una passada! I de la qualitat. Sobretot, m'ha agradat molt les seves ànsies per superar-se, mai ha deixat de fer cursos de formació...
I jo ja anava canviant la cara perquè no m'esperava un nomenament d'un nou càrrec per damunt del que tenia, i tot de cop vaig preguntar:
- I?
- Doncs, miri senyor Jaume, em sap greu de comunicar-li que vostè ja no podrà treballar més amb nosaltres...
I de cop em va venir una suor freda per tot el cos i la vista em va quedar clavada en aquella foto del despatx del "jefe" en què hi havia tota la seva família. I jo vaig pensar en la meva. No podria dir-los-ho. No s'ho creurien. La Mercè quedaria sense esma. I el Pau i el Jordi no podrien acabar d'estudiar. Precisament ara que en tenien tantes ganes. I de cop vaig sentir tronar:
-Senyor Jaume! Senyor Jaume! Se'n sortirà. Ja veurà! Deixi que passin aquests mals temps...
I em vaig aixecar sense dir res. Vaig anar cap a la porta com un autòmata i vaig tenir tanta por del que m'esperava que només vaig poder sortir de l'oficina i vaig seure en aquell banc on solien seure tots els indigents, on encara no m'hi havia assegut mai. I vaig deixar passar moltes hores.