El banc de les formigues

Tants dies,
tantes il·lusions,
tantes coses que explicar
resoltes en un silenci amarg.
No tenim ganes ni de dissimular.
L'estiu sempre ens ha quedat gran.

On és el jazz del primer cop?
Amb les mirades brillants,
amb la lluna freda,
amb un suplici d'oportunitats
i fins i tot amb alguna abraçada.

Ho hem intentat,
som valents o potser estúpids.
Sempre ens va agradar
ensopegar amb la mateixa pedra.
Mai estarem contents,
però és que som així d'humans.

Em quedaré una estona al banc de les formigues,
recordant els temps bonics
que no vaig aprofitar
i escoltant cançons que ens agradava fer nostres.
Si vols pots marxar.