Cercador
El balneari
Un relat de: Aleix de Ferrater- Compartir:
La sala de l’aigua era mig buida. Quatre persones s’esperaven assegudes en aquelles cadires de cànem de respatller alt, molt semblants a les de la mítica pel•lícula “Emanuelle”. Dues dones grans xerraven animadament. No recordaven gens la sensual Sílvia Kristel. Un home d’uns trenta anys es menjava amb la mirada la tercera dona.
Encara que la mitjana d’edat havia baixat molt els darrers anys, res es podia comparar amb aquells balnearis de principis del segle XX, plens de gent adinerada, gran, amb problemes artrítics, de mala circulació o respiratoris. Actualment, la majoria dels clients del Balneari Jover, de Caldes de Puigvell, eren parelles de classe mitjana, d’uns quaranta anys, moltes d’elles acompanyades amb els seus fills. Fins i tot, cada cop era més freqüent veure grups de deu o dotze persones, provinents d’empreses que intentaven combatre l’estrès dels seus treballadors amb un cap de setmana de confraternitat i relax.
La penombra dominava les diverses sales i els passadissos de l’edifici, d’estil modernista i tocs àrabs, molt de moda en aquells temps. Les columnes estaven decorades amb franjes horitzontals blanquess i vermelles i les separacions dels diversos ambients eren presidides per arcs de ferradura. Les parets eren d’un color que, inicialment, hauria sigut daurat, però que amb el pas dels anys i la càlida humitat regnant s’havien tornat en un beig cada cop més pansit. Malgrat tot i malgrat els cent vint-i-cinc anys del Balneari Jover, el seu estat era força bo. La nomblosa clientela habitual així ho confirmava.
-Lluïsa? -va preguntar la veu d’un home des de l’entrada de la sala de les aigües- Ja pot passar.
En Narcís Martí fèia dotze anys que treballava al Balneari com a massatgista i s’havia guanyat un gran reconeixement professional amb els precisos moviments de les seves mans. Tenia uns quaranta-cinc anys molt ben portats, alt i robust, destacava sempre per la cinta vermella que cobria el seu ample front i espessa cabellera bruna, talment com si fos un autèntitc indi del far-west.
Quan la Lluïsa Font s’aixecà, tots dos es van quedar glaçats, petrificats.
-Lluïsa… ets tu?
-Narcís!
Es van quedar palplantats l’un davant l’altre. En Narcís amb l’uniforme blanc de massatgista i la Lluïsa amb un barnús també blanc, xancletes de goma del mateix color i res més. Després d’uns segons eterns de silenci, de mirades i més mirades escrutadores d’intensa curiositat en Narcís va dir:
-Passa, passa Lluïsa.
Dins la petita cambra de massatge en Narcís i la Lluïsa van quedar-se aturats l’un davant l’altre. No sabien què dir-se. Fèia més de deu anys que no es vèien. Havien perdut totalment el contacte per uns motius molt estranys, però l’atracció que encara sentien l’un per l’altre es podia respirar perfectament. No es van dir res, res de res; només es miraven, s’estudiaven, s’analitzaven, es repassaven de dalt a baix i de baix a dalt, de dreta a esquerre i d’esquerre a dreta. Els sis mesos que havien viscut junts havien valgut més que els quaranta-cinc anys que vivien tots dos.
Finalment però, la Lluïsa, castanya gairebé pèl-roja, pell blanquíssima ara un xic rosada, prima com sempre, esbelta i amb la bata mig descordada per descuit o no, deixant entreveure els revolts dels seus pits eternament eterns en la memòria de’n Narcís va dir tremolosa:
-M’han dit que et trobaria aquí, que eres aquí…
En Narcís no va dir res. Li suaven les mans, els dits, les ungles curtíssimes que dúia. Molt poc a poc s’anà acostant a la seva Lluïsa, la Lluïsa que fèia deu anys, dos mesos i dos dies que no vèia, que no havia pogut veure malgrat els intensos esforços de recerca i que ara, ben bé no sabia com, era igual, la tenia al seu davant, vestida de carn i ossos, més viva que mai, mig vestida de res, mig despullada de tot i amb uns ulls que demanaven, clamaven explicacions i passió alhora.
-Què, què ha passat? -preguntà en Narcís amb una
veu que no li acabava de sortir del tot- Què ha passat Lluïsa? On eres? Com m’has trobat… com… com?
La Lluïsa va tancar la porta encara mig oberta, s’acostà lentament, molt lentament a en Narcís, sense dir res, sense dir res de res i a dos dits d’ell s’aturà, li agafà molt suaument les mans, les seves mans tremoloses de tremolor i desig i digué molt tendrament, apassionada:
-Narcís, ja no puc més!
Les xancletes van perdre els peus, el barnús caigué rebregat i els dos cossos es van fondre en un de sol, oberts de sentits, de pell i més pell que es retrobava de nou, amb la pressa i la força dels deu anys perduts que finalment omplien els interrogants i els parèntesi de la passió blanca, ara més vermella, roja, més blava, més salada que mai, més viva que tot el temps perdut, per fí ara retrobat.
Damunt la tauleta de nit de’n Narcís hi havia un paper i una ploma que dormia. La nit anterior havia escrit:
“Tremoles avui com mai ho has fet,
movent els dits tots en desordre.
Les cames tenses, posseïdes, el cos en arc,
les mans arrapades al llençol
i el coll en coll mossegat, roig!
Silenci. S’estén la pell de gallina
en sorgir la set del cos.
Espurnes de menta,
el llavi s’acosta a l’orella
i a sota veu: No la treguis fins demà.”
Era el somni, el somni escrit de cada nit, el somni de cada nit durant els darrers deu anys, dos mesos i dos dies en la vida solitària de’n Narcís Martí, massatgista d’ell mateix, sense la Lluïsa Font que recordava.
Comentaris
-
La flama[Ofensiu]missatger | 04-08-2012
que mai s'apaga, ja ho diuen on hi ha hagut foc i queden cendres, i sempre es pot fer reviure l'amor. M'ha fascinat.!
-
Relaxant, detallista, eròtic i poètic[Ofensiu]Unaquimera | 23-11-2011 | Valoració: 10
Quin relat més detallista i relaxant, Aleix! Crec que es podria recomanar com a “desestressant”... al menys per a aquells que no es poden permetre anar a un balneari de veritat, a prendre les aigües i desconnectar!
És clar que, conforme avança la narració, ja no “relaxa” tant com semblava prometre en la primera escena i els paràgrafs descriptius inicials aviat deixen pas a d’altres amb major grau... d’acció ;-)
El poema, finalment, és la guinda del pastís : quina excel•lent combinació has aconseguit : és Relaxant, detallista, narratiu, eròtic i poètic!
Ja gairebé m’he posat al dia amb els teus relats publicats, però no del tot, així és que... tornaré aviat.
T’envio una abraçada relaxada i poètica,
Unaquimera
-
A sants i a minyons no els prometis si no els dons[Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 17-10-2011 | Valoració: 10
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=1279
Penjat amb imatges
Gràcies. -
El puc publicar a guimera.info ?[Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 12-10-2011 | Valoració: 10
Li posaríem imatges del Balneari dxe Vallfogona de Riucorb
-
Bona decripció[Ofensiu]Nonna_Carme | 09-10-2011 | Valoració: 10
d'un balneari . He fet estada en alguns d'aquests llocs i l'he trobat tan acurada que , fins i tot , la història d'amor queda relegada a un segon pla.
Com et diu la Montserrat , per a mi , tampoc és una narració eròtica i si per cas, està escrita amb tanta delicadesa i elegància que els sentiments passen davant del sexe.
El dia que vagi per Consell de Cent -Entença et faré una visiteta. M'agradaria molt.
Una abraçada, Aleix -
Preciós![Ofensiu]Núria Niubó | 09-10-2011 | Valoració: 10
Emocionant i tendre relat poètic. L'acurada descripció m'ha fet viure l'escena, els colors, la construcció, tot ens situa i prepara per endinsar-nos en la conjunció d'erotisme, amor, enyor, desig.
No sabria pas dir-te quina part m'agrada més, és tan ric en la descripció com en el desenllaç i el poema és preciós.
He gaudit intensament llegint-lo.
Una càlida abraçada
Núria
-
M'he sentit, realment, dins d'un balneari...[Ofensiu]brins | 07-10-2011 | Valoració: 10
En conec uns quants, de balnearis, i alguns presenten característiques molt semblants a aquest que tu amb tan d'encert descrius.
Has escrit una història preciosa, sensible i delicada; traspua tendresa.; no sabria dir-te si m'ha agradat més l'argument o les descripcions tan acurades
que contè; tot m'ha agradat, però vull ressaltar dues expressions que m'han encantat: "Les xancletes van perdre els peus" i "una ploma que dormia". Quines personificacions tan boniques!
Una abraçada molt cordial,
Pilar -
. . . [Ofensiu]montserrat tafalla rigol | 06-10-2011
No se que pensar. Veig que la majoria de gent qualifica d'eròtic el que per a mi, pot ser tant amor amb sexe com sexe sense amor. Realista és la definició que jo faria.
LLegeixo la definició d'erotisme: Inclinació, tendència, a tot allò que suscita l’impuls sexual.
En aquest relats el desig hi és present amb anterioritat al encontre. Per a mi no és un relat eròtic. No veig cap tendència a suscitar un impuls sexual. L'impuls ja existeix
Bé, ho celebro per la parella. -
Molt bo![Ofensiu]copernic | 01-10-2011
Una història fluïda com l'aigua del balneari, que passa sense adonar-se'n, molt ben escrita, amb el teu punt fort que són les descripcions, precises, minucioses, detallades. El relat té un deix de melangia pel retrobament final de la parella, separada per circumstàncies que no s'expliquen però que el lector emplena amb la seva imaginació. A part d'això, la poesia que s'incorpora és una altra petita joia que afegir a la bona construcció del relat, que per si sola ja es podria publicar independentment. En resum, un bon relat, amb una història molt ben explicada i de gran amenitat.
-
Òndia, 'tiu'![Ofensiu]rnbonet | 26-09-2011
Agraïrem -la dona i jo- que siga només una història fictícia, perquè sovint anem "imsersats" de balneari. I és que fos així, no ens en deixaríem un!!!
Però no, els balnearis són calmats, quasi sempre de gent gran, quasi sempre amb problemes de mobilitat, d'artrosi, de respiració... I no s'acostuma a trobar gent com la Noemí Cambdell, ni com Robert Refrord... I això també dóna tranquil·litat i bon estar. -
Bonica[Ofensiu]free sound | 02-09-2011 | Valoració: 10
història!!!
Gràcies pels comentaris tan dolços i amables...
Mans per escriure i mans per acariciar...
Bonica manera d'expressar!! -
Massa bonic per ser cert... [Ofensiu]Naiade | 01-09-2011 | Valoració: 10
Descrius espais, sensacions i desitjos amb tal intensitat que sembla que els puguis sentir. Una historia ben portada i sobretot realista. Un plaer tornar-te a llegir
Una abraçada
-
l'ambient[Ofensiu]allan lee | 01-09-2011
com de deliciós és llegir un relat d'aquest nivell de delicadesa. És l'ambient, l'història de fons que batega, la poesia entre les paraules. Crec que ets un gran creador d'espais, un dibuixant de formes delicioses. Estic contenta de llegir-te i de comprovar el nivell que hi ha aqui a RC. Una abraçada
a -
Molt bo[Ofensiu]Alexandra Grebennikova | 27-08-2011 | Valoració: 10
Molt bo! He entrat a la teva pàgina per donar-te les gràcies pel teu comentari a "La inversemblant història de la princesa iraniana", i el teu relat m'ha agradat molt. Ens llegim! Una abraçada des d'Andorra
-
Felicitats![Ofensiu]Irene Peiró Compains | 24-08-2011 | Valoració: 9
Encantada també de conèixer un company de professió. Felicitats pel relat!!! Personalment, em suggereix que, durant un dia qualsevol que et penses que serà tan ordinari i normal com tots els altres, poden passar coses extraordinàries, precisament allò que, durant tots els dies rutinaris anteriors, havies estat desitjant.
-
M'afegeixo a l'Elias[Ofensiu]Narcis08 | 19-08-2011 | Valoració: 10
i quedo als teus peus.
-
Passió[Ofensiu]Englantina | 18-08-2011
Jo no he estat mai a un balneari, però si una foto tinc en la ment de com deu ser un establiment centenari d’aquests, crec que seria exactament com el que tu descrius a l’encapçalament del teu relat.
Deliciosa la descripció, alhora delicada i passional, d’una trobada carregada de tensió eròtica i sentimental.
Una abraçada.
-
Reverència[Ofensiu]Bonhomia | 17-08-2011 | Valoració: 10
Tens una capacitat i una vitalitat d'allò més sincera per a escriure erotisme tal com l'escrius. Molts voldrien tenir la capacitat que tens tu. És de menester i d'admirabilitat que jo et lloo però també i per descomptat amb tota la sinceritat del món.
Els intermigs històrics són també admirables i hi afegeixen passió.
Et felicito amb una reverència.
Sergi
Valoració mitja: 9.92
l´Autor
137 Relats
2637 Comentaris
191086 Lectures
Valoració de l'autor: 9.97
Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .
Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).