El ballarí

L'acomodador t'acompanya a la teva butaca. És un noi molt amable que camina de manera peculiar. Tothom està emocionat, ja fa temps que s'anuncia aquest gran espectacle. Se sent soroll de gent que remena darrere l'escenari, cordes i politges que es belluguen, tramoistes corrent amunt i avall. S'apaguen els llums, entra l'orquestra i s'obre el teló. De primer sonen els violins, després el vent i finalment entra la percussió amb un gran terrabastall. Finalment la música decreix i fa la seva entrada, discretament però generant molta expectació, el ballarí. Fa uns quants saltirons tot seguint la lleugera melodia. Els primers salts són només per anar obrint boca, però al segon acte ja comences a veure cabrioles més impactants. I finalment arriba, acompanyat d'un gran crescendo de l'orquestra, el doble salt mortal. A platea tot són sospirs. Tothom s'ha fixat en la increïble sincronització de cames, braços i tors del ballarí. Però tu has vist alguna cosa més. Uns fils invisibles que el focus de color blau ha deixat entreveure. Un arnès del color de la pell amagat dessota la camisa. Un gest de dolor en el rostre. T'hi fixes i te n'adones que sota les tupides malles la pell s'esquinça i la carn sofreix. Mires al teu voltant però ningú més a la sala sembla adonar-se'n. Tots estan embadalits observant les piruetes. Decideixes sortir de la teva butaca i et desplaces pel passadís, discretament, vols cridar l'atenció dels tramoistes. Però darrere les bambalines no hi ha ningú, només corretges i engranatges d'una màquina brutal que ofega el ballarí. Aleshores et ve a la ment aquell acomodador tan simpàtic, penses que ell et podrà ajudar. Et dirigeixes cap a la sortida per buscar-lo però, de sobte, recordes la seva manera de caminar. Aquell caminar tan mecànic i repetitiu, aquell somriure fixat i la mirada buida, que et resseguia en silenci mentre t'acompanyava cap a la teva butaca.