EL BALCÓ

EL BALCÓ

Sempre, des del teu balcó.
Em veies creuar el carrer de ta casa
i resseguies des de tan alt, el meu pas.
Tornaves a dir-me adéu
amb la mà i els ulls riallers.
Jo alçava la vista i et veia a tu
voltada de geranis de tots els colors.
Quanta vida tenies encara,
no s’acabaria mai, em pensava.
Tampoc el teu balcó esplendorós.

Com tots ací
em deies que no t’agradava
la llengua que jo parlava.
T’agradava, però, parlar amb mi
i em contaves coses.
Per telèfon, també em vares consolar
moltes vegades,
més que no pas jo a tu.
I potser per això i perquè m’ajudares
Jo t’estimava.

Per telèfon em digueres un dia, que anara,
que et portara flors. Com?, vaig pensar jo. Que estrany...
Sí, em digueres que les del balcó
estaven pansides
I que tu ja no podies, que no recordaves,
que no sabies...
Que t’ajudara a confeccionar una agenda nova,
que la vella l’havies perdut,
Que t’ajudara a recordar
Qui eres tu.