El balanç d'una vida.

Ara que asseguts al sofà veiem que la vida ens pot fer canviar el rumb, que tot el planejat de sobte es veu truncat, que els que estimem estan lluny i no sabem quan podrem tornar a veure'ns, és quan ens adonem del que de debò és important, del que en veritat som, del que de veritat volem...

Són moments de fer balanç, de jutjar-se a un mateix, de donar-li descans al cos, però molta feina a la ment... Realment era feliç a la meua vida?... Qui no s'ha fet la pregunta en qualsevol d'aquestes llarguíssimes vesprades.
I en efecte la meva resposta fou negativa...

I vaig pensar-hi, vaig penedir-me, vaig riure recordant, vaig plorar escoltant cançons que no recordava, vaig sentir les abraçades que tenia que haver fet, vaig recordar les nits que no vaig viure, les rialles que no vaig fer i les coses que no vaig dir...

Però ara tinc clar que és l'hora d'escoltar a tot volum la música que escoltem quan ningú ens sent, és l'hora de riure fins a esclatar, de pensar el que volem fer i ser quan tot acabe, els carrers que volem tornar a xafar, les ciutats a les quals volem perdre'ns i les mans que volem agafar, i les que amb un somriure recordarem però no tornarem a agafar. És moment de pensar en les abraçades que farem, les que significaran t'estime, perdona'm o et necessite.

I el més, més important per a mi, serà tornar a trobar el sentit a la vida, tornar a creure en les mirades, tornar a aborronar-se amb una cançó, el paladar d'un bon vi, la tranquil·litat de la lluna reflectida sota la mar... Tornar a veure als amic cervesa en mà, aprendre a valorar el que tenim,estimar sense gens de por, veure l'alba sota la gespa banyada, olorar la pluja, ballar fins que isca el sol, deixar enrere enutjos sense sentit i fer petons, i ser feliç i fer feliç.

Al cap i a la fi no és res més que això, les petites coses de la vida les que ens fan sentir vius, això que pareixia que havíem oblidat, però que ara ens adonem que només necessitem coses tan petites per fer-nos sentir tan grans.