Edu

Un relat de: sempreningú

Dies després, per ser exactes, el 8 de març, va nevar a Barcelona. Va nevar com feia anys no nevaba i tu no hi eres. Però tots, mentre observàvem com cada floc de neu queia, pensàvem en tu i en com era de bella i dolorosa al mateix temps aquella escena. Gràcies pels teus somriures, per deixar-nos coneixe't. Gaudirem la resta dels nostres dies per tu i amb tu fins que finalment ens tornem a retrobar tots, com al cap i a la fi hem fet sempre.


En memòria de l'Edu Rubió Martínez. Et trobem a faltar i ho farem sempre.

Comentaris

  • Recordar algú[Ofensiu]
    natasha | 20-03-2011

    que ens va marcar, fer-ho amb mots i deixar-los llegir és d'admirar. Segur que on sigui l'Edu està orgullòs d'aquells que va tenir a la vora.
    Una abraçada (toca ser forts)

  • vaja¡ he premut la tecla del retorn i ha entrat el comentari sense haver-ho comentat encara. "Allá voy"[Ofensiu]

    en acceptar la possibilitat d'un retrobament, em fa pensar que el relataire és creient.

    Fins que no es té contacte amb la mort de qui estimes vius en un mon irreal en certa manera, creient instintivament que rés canviarà.
    La mort d'un ésser estimat és una prova de maduresa.

  • . . .[Ofensiu]

    Dies després, per ser exactes, el 8 de març, va nevar a Barcelona. Va nevar com feia anys no nevaba i tu no hi eres. Però tots, mentre observàvem com cada floc de neu queia, pensàvem en tu i en com era de bella i dolorosa al mateix temps aquella escena. Gràcies pels teus somriures, per deixar-nos coneixe't. Gaudirem la resta dels nostres dies per tu i amb tu fins que finalment ens tornem a retrobar tots, com al cap i a la fi hem fet sempre.

  • Sol_ixent | 13-12-2010 | Valoració: 10

    És ben cert allò que diuen que "lo breve si bueno, dos veces bueno", ja que amb aquest text tant curt has aconseguit arribar a posar-me els pèls de punta.

    Si li escrius textos tan bonics i el recordes, segur que el dolor serà una -mica- menys felixuc.

    Un plaer llegir-te!

    Sol_ixent

  • Ella m'envolta amb un foc lila[Ofensiu]
    Pols glaçada | 21-06-2010

    La meva mare va morir quan jo tenia setze anys. Se'n va anar una persona que havia estimat tant i amb tant de dolor...
    No vaig voler-ho acceptar, aquell maleït dia em vaig transformar en una batalla a mort contra mi.

    Ara tinc 31 anys i encara estic intentant ressucitar. Sé que no hi ha manera.

    Però quan estic tot fred i despullat a l'aire de la finestra, puc tenir algun bon record, records inevitables que continuo intentant eliminar i no en sóc capaç.

    Prefereixo el gel a aquesta traïdora realitat, encara que tinc por de congelar-me... deu ser el subconscient.

    Quan ell em revela coses em tremola tot el cos.

  • gypsy | 30-05-2010

    Hi han dolors sostinguts a diferència dels dolors aguts. Penso que els dolors provocats per la pèrdua d'un ésser estimat són del primer tipus. Sort dels flocs, de la neu, de la brisa imantada que ens retorna un bri d'aquell somriure que tant vam estimar.

  • La pèrdua[Ofensiu]
    Fada del bosc | 23-05-2010 | Valoració: 10

    La neu ens porta nostàlgia i ens recorda els que no hi són, de fet en cada cosa que passa diferent trecordes aquells que has estimat i que la mort injustament ens els ha pres.

    M'ha agradat molt el teu poema, penso què és molt bonic escriure paraules als éssers estimats que s'han adormit en el son de la mort.
    Aquesta és una manera de que el seu record no s'oblidi. Amb les teves paraules he conegut una mica a L'Edu i espero que molts més puguin llegir aquest poema i amb ell conèixer l'Edu.

    Jo a relats en català vaig escriure dos poemes (Eva i "el bes de la mort") com a conseqüència de la pèrdua de la meva neboda amb tant sols divuit anys, voldria escriure coses més alegres tal i com ella era, però ara per ara no puc. També he escrit "estimat pare" en recordatori del meu pare.

    L'edu estria orgullós de les teves paraules.

    La Fada.

  • Personalment[Ofensiu]
    Epicuri | 23-05-2010

    Es extraordinari els que poden remoure els versos:
    El dia 8 de Març. El de la nevada va ser el meu aniversari. La meva mare, feia uns mesos que havia mort.

    Pel que m'evoquen i pel que són, deixam desar aquests versos:

    Els flocs serien l'embolcall d'un cos
    que sempre t'ha fet esclau del seu ball.
    Sabries que el petó sobre aquell fons
    de llum era la vostra autenticitat.

    Però ella no mirava el cel observant
    com queia neu. Ella et donava el cor
    a través d'uns milers de puntets que
    ara només us eren impuntuals.

    Tal que així ho sento, tal que així ho vaig sentir.
    Mercès.-

  • Desigual.[Ofensiu]
    Epicuri | 23-05-2010

    Es la paraula que em passa pel cap.

    Desigual el sentiment, les paraules.
    Desigual els gèneres, les persones,
    els sentiments...
    i tant mateix.
    Tot és en tot.

    Avui ens amaguen la vida,
    rere estris i complicacions.

    Ens segresten la mort
    que és el mateix.
    Primerament la pròpia.
    que és la de tots.

    La pèrdua, requereix
    aprenentatge?

    En que consisteix la vida,
    si no en guanyar
    i perdre-ho tot?
    que tenim sense la vida
    regalada, que no mereixi
    el més bo i millor?

  • JA HE LLEGIT EL POEMA[Ofensiu]
    joandemataro | 13-05-2010

    i et dic el mateix...la mort és tan difícil de pair i d'acceptar...i estem en una societat que l'amaga tant...que quan arriba com no li tenim coneixença ens produeix por,incomprensió,ràbia,desesper ...potser ens hauríem d'anar preparant amb temps per rebre-la, doncs a tots ens ha d'arribar i es fa dur pensar en ella....
    aviat editaré un poema, que tincc al forn, dedicat a la mort a veure què et sembla..
    de nou
    una abraçada encaixada
    joan

  • EL POEMÀ ÉS AQUEST![Ofensiu]
    sempreningú | 13-05-2010


    Hi ha hagut un error i s'ha publicat el que hagúes sigut la introducció del poema com a poema.

    El poema és aquest:



    Saps què? Avui ha nevat. I ha nevat molt.
    Diuen que tant com feia anys no passava;
    i tu, t'has hagut de perdre tal goig.
    És injust que la sàpigues imatge.
    Segur que t'hagués vigoritzat l'ànima
    fer constar les petjades en el blanc,
    ser testimoni d'això que tan poc
    es veu en la mediterrània ciutat.
    A tu res se't permet des d'allà dalt.

    Li llençaries boles de neu. Però
    amb el compte de no fer-li cap mal.
    Teva i bocabadada entre tanta
    meravella, s'hauria tacat d'elles.
    L'inexplicable que era la vivència
    de compartir la puresa inusual.
    I el desig et portaria als seus llavis.
    Parpelles, cabells, galtes, front i nas
    et revelarien tots els racons
    verges i paradisíacs que hi han.
    Els flocs serien l'embolcall d'un cos
    que sempre t'ha fet esclau del seu ball.
    Sabries que el petó sobre aquell fons
    de llum era la vostra autenticitat.

    Però ella no mirava el cel observant
    com queia neu. Ella et donava el cor
    a través d'uns milers de puntets que
    ara només us eren impuntuals

  • et segueixo llegint[Ofensiu]
    joandemataro | 13-05-2010 | Valoració: 10

    molt tendre i emotiu....la mort ens toca a tots molt al fons i la poesia ens ajuda a treure una mica aquest dolor que ens fa mal : Et trobo tant a faltar!
    i carta a un bon amic

    una abraçada
    fins ben aviat
    joan

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de sempreningú

sempreningú

18 Relats

35 Comentaris

20403 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"Allò que estimem per damunt de tot d'un home és el que pot escriure's. El que no pot escriure's, mereix ser viscut?"



"Estic sol en aquestes
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra"

Escolto la secreta..., Bartomeu-Rosselló Pòrcel



"Per tant, l'amor seria això:
una mentida edificada passa a passa,
un foc foquet alimentat
de papers timbrats, beneït
i defensat per parets altes.
Tot el més, es començaria
amb un vers groguenc
d'antologia clàssica"


La mort del poeta, Guillem d'Efak