Economia d'empresa

Un relat de: ismael

Ja feia uns anys que treballava a l'empresa i n'havia vist de tots els colors però ja vaig percebre quelcom diferent quan el vaig veure entrar el primer dia. El Sr. Ponts no tenia manies i es veia que en barrinava alguna. Era alt com un jugador de bàsquet, tot i que mai no parlava d'esports. Amb gairebé els seus dos metres d'alçada, el seu cap era igualment proporcionat mentre que pel seu crani no semblava possible que hi poguessin fluir suficients idees com per omplir-lo. Sempre havia sentit a dir que quan més gran s'és animal, referit als adolescents, època que el Sr. Ponts ja feia anys que havia deixat enrere tal i com mostraven les seves entrades en el front i les primeres arrugues en l'inici del pap.
El Sr. Ponts només pensava en treballar i en res més, cosa que va complaure als directius de l'empresa. Si fos per ell, hauria substituït el vell rètol de ferro forjat de l'entrada, "Electrodomèstics i complements Viadiu, S.A.", per un símil tret d'un famós destacament militar amb llums de neó, "Tot per l'Empresa", o bé un cartell amb el lema "Amor a l'Empresa" situat a l'entrada per ser vist per tots els empleats. El que realment va aconseguir dels seus superiors fou destacar el "treballador del mes", emmarcat durant el mes següent perquè la resta s'hi fixessin -i, també, perquè el maleïssin- recordant una manera de fer dictatorial però que, al cap i a la fi, tots voldrien ser-hi algun dia o altre.
La majoria de treballadors complíem amb les nostres tasques tal com pertocava però el Sr. Ponts no badava, estava atent a totes i anava als despatxos, els oasis de l'empresa on, realment, es prenien les decisions a seguir. Sempre tenia a punt un "d'aquest client m'encarrego jo" i "ja ho acabaré jo", o un "jo faré la feina endarrerida d'en tal". D'aquesta manera, dels directius només se'n podia escoltar "Aquest Ponts val molt; arribarà lluny", o bé "no hi ha dubte que és el més ambiciós", comentaris que a vegades feien sentir malament a la resta de companys per l'educació empresarial que tenien on l'ambició no era precisament un punt fort pel treballador.
La història podria acabar aquí; la gran majoria us imagineu el desenllaç. Inclús direu que us és familiar; és cert. Però a vegades la vida et dóna un tomb. Efectivament: el Sr. Ponts va anar pujant de posició i quan ja ho manegava pràcticament tot entre vestidors ens va fotre al carrer a un bon nombre de treballadors. Tot esforç per canviar la decisió fou en va, ja que estava pactat amb el consell d'administració convencent-los amb xifres i gràfics que aquella reducció de personal es reflectiria en majors beneficis.
I ara arriba aquell tomb que abans he mencionat. Si heu tingut paciència per llegir el relat fins aquí i no us ha cansat, us podreu distreure amb un més dels enganys de la societat on vivim. I de pas, ésser-ne conscients per veure com ens dominen i què lluny que ens volen fer viure de la realitat.
Un dissabte de primavera pel matí vaig acompanyar a la meva neboda Laia pel passeig marítim. Buscàvem aquell repicar de les onades en l'espigó fent aquella escuma blanca que tan volia veure la menuda creient que era aigua pintada per la màgia de les roques quan vaig reconèixer un Sr. Ponts en la seva seixantena passada assegut en un banc prenent els primerencs raigs de sol. Ara ja no tenia gens de cabell i estava tot ell més rodó. Els anys no perdonen a ningú -vaig pensar.
- Caram, el Sr. Ponts! Quina sorpresa. Què m'explica de nou?
S'aixecà i em llençà una mirada desafiant des de la seva alçada.
- Gràcies per la salutació. Quan l'he vist m'he volgut fondre pensant que no em dirigiria la paraula.
- Au, va, Sr. Ponts. Que ha passat molt de temps. Potser fa uns anys m'hauria girat l'esquena per evitar-lo. Però ha plogut molt des de llavors, no creu, Sr. Ponts?
Per dins estava maleint tot el seu arbre genealògic i dient-li el nom del porc. Ell es cordà un parell de botons de l'abric mentre jo dissimulava per no dirigir-li una mirada que no es mereixia.
- Sap que a mi també m'han fet fora?
- Què diu ara, Sr. Ponts! -aguantant la respiració en el ventre per no saltar i mostrar els meus sentiments- Justament a un treballador com vostè? I, com s'explica això?
- "Electrodomèstics Viadiu, S.A." s'ha funcionat amb la britànica "Tomix & Tempelson Corporation". La coneix, veritat?
- Doncs, ara que ho diu, no hem sonen...
- Són el futur. Amb una forta inversió de capital nord-americà i japonès.
- Caram.
Amb la fusió, el nou consell d'administració ha volgut donar una nova imatge corporativa de l'empresa a la junta d'accionistes i la primera reacció ha estat una remodelació de dalt a baix de l'equip que formàvem dels directius.
- Buf... això em sona i ara no sé de què... Laia, vigila, que et pots mullar!
- Vull que sàpiga que em sap greu, el que vaig fer -em digué mentre mirava la menuda arran de l'espigó-. Suposo que no m'ho perdonarà mai.
- Sr. Ponts, no es preocupi que ja som grandets per oblidar allò que volem. I, sap què, gràcies a vostè, com que m'havia d'espavilar per tirar endavant, vaig instal·lar un petit comerç de cartró. Avui en dia fan unes màquines que elaboren el model d'embalatge que vostè vulgui. Ara sóc l'amo i no depenc de ningú, fent caixes de tot tipus. Des de la mida d'un anell fins a la de frigorífics.
- Estic content que hagi tingut sort. En canvi, jo, ja em veu. Amb una mà al davant i una altra al darrere. A partir de certa edat, tot i els màsters i l'experiència d'un, és difícil que t'agafin en una empresa. I no són moments per noves aventures en solitari. A més, tampoc tinc l'energia ni la salut d'abans.
Havia de tornar la Laia a casa seva i vaig decidí emprendre el camí de tornada. Em va sorprendre veure que el Sr. Ponts anava coix.
- Un accident de cotxe, Sr. Ponts?
- No, els anys que no passen en va.
- No es desanimi, Sr. Ponts! Au, m'acompanya una estona amb la menuda? Laia, dóna'm la mà, que tornem a casa.
- Ara he vist que aquest sistema és una merda. Només compta el mercat, la competència, el marge de beneficis, vendre a través dels ulls. I les persones? Quan ja no els hi serveixes et llencen com les escombraries.
- Sr. Ponts, no em digui això, ara. Bé que li va semblar el sistema quan el vent li bufava de cara.
El semàfor verd per travessar la via del passeig parpellejava a punt de canviar al vermell prohibitiu, i ja es sentien els cotxes avançant per les tres vies. Vaig agafar fort a la Laia, i vaig començar a córrer.
- Vinga, Sr. Ponts, travessem ara, que encara hi som a temps.
Havia acabat de veure l'últim parpelleig verd del semàfor i sabia que ell no ens podria seguir, coix com caminava, excepte un miracle. La Laia i jo arribàvem al costat contrari de la via quan un cotxe embalat el va arreplegar de ple. El Sr. Ponts tenia raó; arribat a una edat et llencen com qualsevol despulla.

Comentaris

  • Cal escollir entre ser mall o ser enclusa[Ofensiu]
    Epicuri | 23-09-2007

    M'agradat molt el teu escrit li trobo un molt destre cop d'humor negre que com a tal permet fer vàlvula de sortida d'una pressió social massa real i consentida= M'he fet un tip de riure.

    Cal escollir esntre ser mall o ser enclusa, es una dita que, en aquest sentit, reflecteix molt bé aquest reduccionisme, tant utilitzat en un culte exagerat a la competència, devant el qüal, crec que l'unica opció que queda es, si un es prou "espavilat" guanyar la cursa de rates.

    I si ets un xic persona ( la qual cosa no es tàn facil quan sortim a competir per garrofes i garrofots) No participar en curses de rates.

    Una cosa és Economia d'Empresa i una, en realitat molt difrent mesquinessa. Encara que als mesquins els hi possem tan fàcil manar
    serà potser el Sr. Pons que tots portem amagat o no tant en qualquer racò, dins nostre?

    Fantàstic relat , trobo :-O :-)

  • Societat de consum[Ofensiu]
    ismael | 09-01-2005

    L'evolució de l'economia ens ha portat a un sistema de mercat cada vegada més desigual i inhumà. Aquí teniu una petita mostra però també un exemple de com les grans empreses i el poder que les envolta ens poden controlar a nivell polític i econòmic. Aquest relat em sorgí de la meva experiència universitària, d'allò que veig en el dia a dia, d'un professor que també intenta obrir els ulls als seus alumnes i de la lectura de J. Kenneth Galbraith, economista crític amb el sistema, pacifista i que vol un món sostenible.
    Vigileu! La societat és una jungla.
    Ismael.