D'una noia amb somriure de flor

Jo no sé com omplir els colors de l'aire.
com ho fas tu. Potser sigui per això,
que aquesta pell que tan ens uneix
és, al mateix temps
el camí de rocs que ara ens separa.

El camí que, davallant els roquissars
es perdia dins les cales enrogides
delirants d'un sol hipnòtic que es delia,
igual que jo, sols per acaronar
les teves galtes.
Aquell somni d'estiu
de llum que desvestia perfectament
totes les formes nues del teu cos.

El camí que entre els matolls
s'anava fent cada revolt més feble
fins a la casa, dalt els penyasegats
d'un agost que ens ofegava
i on no he gosat tornar a posar el teu nom
al costat del meu;
on els geranis
al balcó, ploren esencies cap al mar
salat dels nostres enyors impossibles.

El camí que ens ha menat a vora el port
en vaixells de tornada on et miro
mentre dorms,
el teu somriure en forma de flor,
el teu cos.
Escolto bategar els pètals de la teva pell
abans que ens diguem adéu
et guardo dins un vers sense retorn
com les ones embravides amb el vent
perquè el record acompleixi la seva
cruelíssima tasca:
el retorn, amb la mar calma
el retorn, anys enllà,
quan no tinguem retorn posible
a la cala, a les tardes de geranis vora el mar

Jo no sé com omplir els colors de l'aire
sinó amb tots els noms de la teva pell
tots aquells noms que ahir vàrem donar-nos
i que el temps, cruel
aviat ens haurà pres.

Que t'acompanyin, en ésser a port
tots els colors que jo no sé donar-te
noia-somriure en forma de flor...