D'un costat a l'altre, o Amelie en versió gilipolles

Tinc claríssim

que el sexe

va per sota

de l'amistat.



Però sembla

que això no és així

per la resta del món.



I aquí em teniu,

menjant-me els mocs,

com una especie d'Amelie,

però en gilipolles.








A cada costat, una barreja de camps conreats, plantacions simètriques de vés a saber quin arbre, joncs que apareixen de sobte als marges, com mans esteses, petits poblets travessats per una recta i solitària carretera, i muntanyes negres que es retallen contra un cel encara més negre.


Tinc els colzes recolzats a la valla groga que separa els tècnics de so de la multitud que crida histèrica les consignes de sempre. La música que els teloners graponegen a les guitarres, no incita cap mena de moviment al meu cos, que es manté immòbil i seriós, i es distreu observant els gestos apassionats del cantant, que ofereix el micròfon al públic quan toca cantar la tonada, i que encara no s'ha adonat que ningú reconeix la melodia, i que per això repeteixen les consignes de sempre. La resta de músics, m'apareixen durant breus segons des de darrere els caps que em tapen l'escenari, per tal de tornar-se amagar darrere les siluetes dels oients, que es veuen envoltats periòdicament d'aureoles verdes, vermelles i blaves. De tant en tant, dóno l'esquena al grup, per tal d'observar com els tècnics de so fan la seva feina, certament més interessant. El got de plàstic de cubata, que guardaré per la col·lecció, em penja de la mà, que escalfa els glaçons, deixant com a única beguda vodka aigualit i tebi.


Al pip insistent de les orelles, s'hi barreja l'horrorosa versió d'una magnífica cançó de Kill Bill que passen per la radio, i que canta una noia amb veu d'ordinador. Els sons greus que ajuden innecessàriament a fer-la ballable, em fan tremolar els peus, i les vibracions se'm traslladen fins l'estòmac, que es comença a remoure inquiet. Miro per fora la finestreta, buscant el punt més llunyà per distreure'm i evitar el mareig, però la nit no me'l deixa trobar.


Un noi es recolza al meu costat. També duu un got a la mà, del qual va fent petits glops, mirant fixament l'escenari. Porta un indici de cresta, que ara està tan de moda en els sectors més radicals. També vesteix una samarreta foradada pels porros i uns texans. Té una cara suau, mascunilitzada per una mica de barba. No s'adona de la meva presència fins que li dóno un petit cop de colze, en teoria involuntari, però en realitat, del tot premeditat. Es gira cap a mi, i abans que tingui temps de tornar a clavar els ulls a l'escenari, li agafo la mirada amb els ulls i li somric. Em correspon. Se m'acosta a l'orella per saludar-me i preguntar-me com em dic.
- Espelma,
li responc.


Passem per davant d'un puticlub de carretera, anunciat amb grans lletres brillants de color blau i rosa. Hi ha sis camions aturats a l'aparcament. M'imagino aquells homes, asseguts a la barra del bar de tons vermellosos, esperant la dona mal, però poc vestida, que accedirà a la seva petició de donar-los, apart d'un orgasme, un mínim de contacte humà.


El noi encara espera una explicació per la meva resposta, i amb un cop de cap li assenyalo el tio que tenim just al costat, i que en aquests moments està acariciant amb la llengua la campaneta de la meva amiga. Ell fa un gest per indicar-me que m'ha entès, i em pregunta:
- I per què t'estàs aquí?
Abans que li pugui respondre, el públic comença a aplaudir extasiat, els teloners es retiren i de fons s'escolta una música d'espera repetitiva, que sé que durarà aproximadament una mitja hora i que més val que m'hi comenci a acostumar. Quan la gent deixa d'aplaudir i l'envelat s'omple d'una remor intensa, aprofito per respondre la pregunta del noi
- Es veu que sóc una mena d'Amelie, però en versió gilipolles - faig un glop del meu vodka aigualit, i al entrar al contacte amb les meves papil·les gustatives, exclamo "quin fàstic", i buido al terra el cul que queda.


El cotxe llisca per una carretera gairebé a les fosques, i el cos em rebotria d'una banda a l'altra si no fos perquè el cinturó de seguretat m'abraça i em pressiona, fent augmentar el meu malestar. L'estiro una mica per alleugerir-me d'ell, em remoc, però quan el deixo anar em peta contra el pit, fent-m'hi apareixer, segurament, una marca vermella.


El noi, clarament intrigat per la meva resposta, insisteix perquè continui amb l'explicació i deixi de mirar el got buit.
- En teoria havia vingut amb ella perquè les dues necessitàvem parlar. Però aquí em tens, esperant pacientment que decideixi regalar-me uns quants minuts del seu temps i m'expliqui què tal li va tot i com està d'ànims, perquè per alguna cosa sóc amiga seva..
Els dos fem un cop d'ull a la parelleta. El noi somriu i em comenta:
- És evident que d'ànims està bé.
- Sí.. suposo que m'hauria d'emprenyar amb ella, per haver-me deixat tirada just al seu costat. Però ja veus, si ella vol morrejar-se amb aquest mig-xicot, lio d'una setmana o el que sigui que és aquest tio.. doncs tot sigui pels amics, no? Una Amelie en gilipolles, sí..


El volant és entre les mans del mig-xicot o lio d'una setmana de la meva amiga. Ella seu al seu costat, i recolza una mà a la seva cuixa, acariciant-lo amb la intensitat justa per tal que jo no me n'adoni, però ell sí. Miro cap a fora, ens creuem amb un cotxe que ens pita per tal de saludar-nos. Som joves sortint de festa, venen dir-nos amb aquest senyal acústic.


Tinc els ulls clavats al got, mentre el noi pensa les paraules justes per dir-me. Al final, tot el que se li acudeix és un:
- Ja..
No em sento ofesa perquè em doni la raó després d'haver-me autotractat de gilipolles, encara que tampoc em sento especialment compresa. Un home que passa dels trenta, amb barba negra i camisa de conjunt, se m'acosta i m'ofereix un got amb vés a saber quin líquid a dins. Nego l'oferta amb la mà. Ell arronsa les espatlles, i se'n va, mig saltant, abraçant-se al seu amic. Una noieta que no deu tenir més de setze anys, s'enfila damunt d'algú per agitar una estelada i que tots la poguem veure. Sospiro per deixar anar una frase, més per mi que pel noi recolzat al meu costat:
- Em follaria a algú, ara..
Ell obre els ulls, i em mira.
- Carai, que directe..
Quan m'adono que ho he dit amb veu alta, em giro cap a ell ensenyant-li el got buit.
- És l'alcohol. Ara torno.


Ella inclina el cap un moment cap a mi.
- Estàs bé?
- Sí, per què ho preguntes?
- Per res.. què ha passat amb aquell noi que parlava amb tu?
- No res. M'he trobat en Joan.
- Ah.


Arrossegant els peus, camino d'esma, apartant les persones que es creuen amb mi, i travessant pel mig els grupets que es formen a tot arreu. Noto una mà que se'm clava a l'espatlla i em gira. Davant meu, veig el rostre somrient d'algú que més o menys reconec. M'assenyala, vol dir alguna cosa però no li acaben de sortir les paraules, fins que finalment decideix abraçar-me per demostrar l'afecte nocturn que sent cap a la meva persona. El nas se m'aixafa damunt del seu pit, on hi destaca l'olor de maria. Quan me'n separo, li comento que anava a la barra. Decideix convidar-me, ni que sigui a un xupito, pel temps que feia que no ens vèiem. Ens dirigim els dos a la barra, i compra dos tiquets. Un cop els té a la mà, m'arrossega fins l'altra banda per demanar.
- Dos xupitos de tequila
li diu a la noia de la comissió de festes. Amb una negació de les mans intento fer-li entendre que no, que tequila no. Però no sembla influenciar-lo la meva opinió, i la noia de darrere la barra ens serveix els dos xupitos. Brindem per les estrelles, i ens cremem les goles d'un sol glop.


És evident que no coneix en Joan. No estic segura d'haver-li parlat mai d'ell, de fet, no sé perquè ho hauria hagut de fer. A en Joan només el conec d'un altre concert. Vam estar xerrant tota la nit asseguts al capó d'un cotxe i comptant les poques estrelles que els llums deixaven entreveure. Ella torna a girar el cap per observar el conductor, i jo miro altra vegada per fora la finestra. No es veu ni una sola estrella.


La multitud es gira cap a l'escenari quan s'adona que la melodia monòtona que feia estona que posaven, i a la qual ja ens havíem acostumat, deixa de sonar. S'afanya a agafar les consumicions i a buidar-les una mica perquè no vessin, i avança cap a davant. En Joan em mira i em diu:
- Anem.
Miro el meu got, que segueix buit, m'arronso d'espatlles i li responc que d'acord. Passem per davant la valla, on la meva amiga i aquell mig-xicot o lio d'una setmana continuen amb les seves històries. Una mica més enllà, veig el noi que abans era al meu costat, xerrant amb una noia. M'arronso de nou d'espatlles, i em deixo endur, ben agafada de la mà d'en Joan. M'arrossega fins davant de tot, on ens trobem amb els seus amics, que em presenta precipitadament quan s'adona que el grup ja comença a sortir a l'escenari. El cantant s'aferra al micròfon per cridar:
- Bona nit Sant Gregori!
El públic explota en crits i salts, en banderes i consignes. I jo amb ells. Les primeres notes que surten de la guitarra, són plenament conegudes. El guitarrista ho sap, i les toca gairebé saborejant-les, sentint el plaer de fer vibrar centenars de persones amb unes soles notes. Llavors, comença el concert.


Finalment, reconec el paisatge. De fet, fa estona que podria haver començat a reconèixer el paisatge, però, senzillament, no m'hi havia fixat. La Nestle, el trencant per arribar-nos al Mas de Nit, el polígon industrial, la gasolinera, el cartellet d'entrada al poble, la carnisseria, la plaça de formigó, la residència d'avis, casa meva.. Obro la porta, surto i em dirigeixo a la porta de davant, per dir adéu a ella d'una manera més o menys carinyosa. Una abraçada, ja quedarem. Aixeco la mà mentre exclamo "adéu noi!", que es pren en broma el fet que li digui noi, quan de fet és perquè no en recordo el nom. El cotxe se'n va, i jo entro a casa, intentant no fer soroll.


Les lletres de les cançons s'escapen en forma de crits d'entre les m
eves cordes vocals. Quan no sé què diuen, em limito a donar empentes a tots els que salten al meu voltant, important-me poc si els hi faig algun blau, o si ells me'n fan algun a mi. De tant en tant, algú m'agafa per fer-me donar una volta, però torna a desaparèixer, absorbit per la multitud. De tant en tant, també, els meus llavis topen contra els d'en Joan, per tornar-me'n a desenganxar i seguir rebotant d'un costat a l'altre. Quan el cantant comença a fer insinuacions i bromes que ningú es creu sobre que aquella és l'última cançó, algú m'agafa per la cintura. És la meva amiga, que està cansada i vol anar cap a casa. Una altra cançó, suplico. Però qui condueix mana, i sense ni tan sols tenir temps de dir adéu a en Joan, que volta d'un costat a l'altre, i a qui no hi ha manera de trobar visualment, em veig arrossegada fins al cotxe.


A cada costat, una barreja de camps conreats, plantacions simètriques de vés a saber quin arbre, joncs que apareixen de sobte als marges, com mans esteses, petits poblets travessats per una recta i solitària carretera, i muntanyes negres que es retallen contra un cel encara més negre. Dic que aturin el cotxe, que necessito potar. Ens aturem al costat de la carretera, i trontollo fins al marge, per recolzar-me a un arbre. Vomito. Giro el cap, i els veig als dos, morrejant-se. Torno a vomitar. Em sento tan estúpida i patètica que gairebé em salten les llàgrimes. Dignifico la meva postura tant com puc i torno cap al cotxe. M'espero pacientment que separin les boques, per dir-los que ja estic millor. M'assec darrere. Al cap d'una estona, ella es gira per preguntar-me:
- Estàs bé?
- Sí,
li responc. Què li havia de dir? Si sóc com una Amelie, però en versió gilipolles.