D'un brau brau

En una dimensió desconeguda, les essències d'un torero i un brau van coincidir.

Allà res no els condicionava.

Van anar junts de farra còsmica, es van abraçar i estimar de totes les formes que el kamasutracosmos explica i encara en van inventar de noves. Per això, quan van tornar a la terra, el torero llavors brau i el brau llavors torero (inversió de papers que els va tocar no pas perquè toqués sinó per més)...no van voler passar pel que la tradició involutiva demanava. L'home exbrau va deixar l'ofici -que venia de família: de resultes el seu pare va patir un atac de cor i l'avi una feridura en una costella falsa- i el brau va dedicar la cornamenta a fer solcs al terra per tal que els pobrets hi pixessin (depenent de la mida hi defequessin). El públic es va esgarrifar i va perdre les ungles de la malícia, tot i que seguirien, en el temps llibertí, mirant programes de premsa fú c/r sia amb constància simètrica.

El brau antic torero, sí, havia esdevingut brau per a crear canvis. Van voler matar-lo amb armes cruels però una potència notòria (una protecció còsmica) ho impedia i les feia esdevenir de consistència mantegosa sota un sol que estabornia, fent l'ullet, les mentalitats assassines.

El torero desertor va crear un santuari per a remugants bòvids on es permetia que remuguessin gens entre dents, sinó amplament. Aviat se'n van fer franquícies, totes amables, amoroses, respectuoses.



I tot mercès a una dimensió que guareix, a unes vibracions peculiars que refan el mal desfet, que compacten el que no es pot dissoldre i que finalment fan somriure.