Dues voltes a la muralla: antics oficis de Palafrugell

Un relat de: ycervia
«Dues voltes a la muralla»: antics oficis de Palafrugell

«Qui té ofici, té benefici». Així resa la dita popular per expressar que qui coneix bé com fer una feina, qui treballa, n’heu profit. No gosaria dir que aquesta màxima encara ens valgui a dia d’avui, però sí que sabem que abans, quan algú no podia accedir a «lletres», aprendre un ofici era la millor opció per guanyar-se la vida.
A Palafrugell, situada a peu de Gavarres i amb tres nuclis mariners, castell i muralles, hi van proliferar. Ens n’han deixat testimoni plomes privilegiades com Martí i Clarà, Bepes; Torroella i Plaja, i Josep Pla.
Els oficis antics dels quals més hem sentit a parlar coincideixen tot sovint amb aquells que en el seu moment van contribuir de forma notable a l’enriquiment d’un determinat col•lectiu, o que bé n’eren el seu principal mitjà de subsistència. Fins cap al 1750, quan es començà a comercialitzar amb suro, Palafrugell no tingué altra indústria que la pesca de peix i de corall, i el conreu. Tot i això, l’activitat comercial hi era intensa ja feia anys.
Cap al 1600, la plaça del mercat se situava «fora dels portals del castell», i la vila ja tenia una carnisseria, una fleca, metge i cirurgià. S’havia concedit una llicència per poder «edificar taula de carnisseria i peixateria» al porxo de la plaça vella del mercat —on primer hi havia hagut el cementiri, i ara hi ha la plaça coberta.
Per comerciar, els palafrugellencs havien de pagar al rei aquest privilegi en concepte de cisa i taba (dret a la carn, el peix i el vi), així que per la taula i la fleca del mercat es pagaven 3 lliures l’any. Però no fou fins al s. XVII que es va obtenir llicència per celebrar el mercat cada dijous.
Amb la irrupció de la indústria surera es van esvair moltes de les activitats pròpies de la vila: només un parell d’embarcacions anaven a Llafranc a pescar corall als estius, i a Tamariu, Calella i Llafranc hi quedaven alguns salins de sardines i anxoves. Tanmateix, el declivi d’unes va fer-ne florir d’altres lligades a la nova indústria dels taps i carracs, com la dels camàlics, que van esdevenir una part essencial del moviment comercial. Quan encara no hi havia carros i carretes, la seva feina la feien uns treballadors anomenats bastaixos, que solien destacar amb una barretina vermella. A Palafrugell hi va haver camàlics organitzats en «brigades» fins ben entrat el segle XX, quan la nova maquinària va substituir les seves espatlles.
«Aquests aixequen moltes saques plenes. Són els camàlics més valents que hi ha. Contempla el bé de Déu de tres esquenes: En Misses, En Ratonis i En Tià».1
Als nostres camàlics se'ls recorda per la seva bona traça i força a l’hora de remenar grans tragins; també per la seva disciplina i honradesa i, sobretot, eren cèlebres perquè eren molt de la xerrameca i la broma —en el bon sentit. Esbombaven nyepes de tota mena quan anaven amunt i avall per la vila, i quan es retrobaven a Cal Menut es feien els farts de riure explicant-se qui «havia picat». Eren molt estimats.
Sembla ser que aquest era un xic el tarannà de l’ofici, perquè a Palamós, quan algú volia que alguna cosa se sabés ràpidament, la deia «al barber Juan Bagudanch i a “Trijuecas camàlic”» —segons relata la revista La Proa l’any 19602— , «però pregant -lis que no ho expliquessin a ningú, que era un secret. Al dia següent tothom ho sabia».
Certament, a Palafrugell van coexistir un munt d’oficis artesanals: barreters, pentinadores, esparters, ploraneres o planyidores —un ofici que s’heretava de pares a fills—, espardenyers...: del segle passat recordem l’esmolet Sotelo; el boter Vilert, de les Cases Noves; els sastre Bofill, al c. Estret i en Sitges (a sobre l’estanc), en Borrell, i l’Antoni López; basters com l’avi Lluís Bastons; el cisteller Piferrer, de la Caritat, i molts d’altres...
Tots ells formaven un col•lectiu que realitzava tasques de vegades poc agraïdes o socialment poc reconegudes, que han anat quedant en l’oblit, però que eren absolutament imprescindibles per als seus contemporanis.
Avui, en un raconet assolellat del Camp d’en Prats, s’erigeix majestuosa la silueta de ferro d’un vell camàlic vestit amb l’armilla folrada pròpia de la «Brigada». En realitat, és un petit homenatge a tots aquests oficis tan estimats que ja s’han extingit, transformat o modernitzat.
«A la porta de l'Estació hi havia [...] uns quants camàlics, amb l'armilla enlluentida de l'esquena, esperaven comandes asseguts al sòl amb un porró de vi a l'abast [...] El tren feia tard».

BIBLIOGRAFIA
1 MARTÍ CLARÀ, J., BEPES. Una volta a la muralla. Col•lecció «La Muralla». Palafrugell (1984).
2 Proa [revista mensual]. Núm. 60, desembre 1960. Pg. 9. Palamós. Arxiu Municipal de Palamós.
3 TORROELLA I PLAJA, M. Història de Palafrugell i la seva comarca. Editorial: Fitor (1924) – Barcelona (1929).
4 COLOMÉ, M.; SALVATELLA, J.; Crònica d'un segle: Palafrugell, 1900-1999. Palafrugell (2000).
5 Entrevistes a: REGINCÓS, MARIA; BATLLEM, ENRIQUETA (),OLLER, TERESA.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de ycervia

ycervia

1 Relats

0 Comentaris

174 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00