DUES VIDES CREUADES EN UN INSTANT

Un relat de: Alromat
DUES VIDES CREUADES EN UN INSTANT

Era un dia fred i gris. Caminava pel carrer per anar a agafar el meu cotxe on l'havia aparcat una estona abans.
Quan era a punt d'arribar al lloc on era el cotxe, em vaig aturar abans de creuar el carrer perque un cotxe em va passar pel davant a tota velocitat. Vaig seguir aquell cotxe amb la mirada i a la següent cantonada va passar una cosa terrible. Una bicicleta va creuar-se en el camí del cotxe i cap dels dos va poder frenar a temps. L'impacte va ser fort i el ciclista va caure a terra uns metres més enllà. Un home va acostar-se cap al ciclista i es va ajupir al seu costat mentre treia el telèfon de l'abric, suposava que per trucar una ambulància.
Mentrestant, vaig adonar-me que el cotxe no s'havia aturat. Continuava el seu camí carrer avall a bastanta velocitat.
Llavors vaig pujar al meu cotxe i vaig decidir seguir-lo. Quan vaig arribar a la cantonada on havia tingut lloc l'accident vaig mirar el ciclista estés a terra. Era una noia. Devia tenir uns 25 anys. La noia semblava inconscient i aquell home que intentava ajudar-la seguia ajupit al seu costat. Vaig accelerar per no perdre de vista el cotxe que havia atropellat aquella noia.
Desde la distància vaig veure com dos carrers més avall el cotxe girava a la dreta. Vaig fer el mateix passant-me el semàfor en àmbar.
No entenia perque aquell cotxe anava a tanta velocitat ni com podia ser que no s'hagues aturat després d'atropellar aquella pobra noia.
Uns dos o tres minuts després d'haver girat vaig veure com el cotxe disminuïa la velocitat i s'acostava cap a la dreta. Finalment el cotxe es va aturar.
Vaig parar el meu cotxe uns metres darrere. Vaig mirar per la finestra i em vaig adonar que estava davant d'un hospital.
Llavors tot va passar amb rapidesa. De dins d'aquell cotxe que vaig seguir va sortir un home d'uns 35 anys que va entrar corrent cap a dins de l'hospital. Uns segons després va tornar a sortir acompanyat d'un enfermer que portava una cadira de rodes. Es van dirigir al cotxe i l'home va obrir la porta de l'acompanyant. Llavors va ajudar a sortir a una dona i aquesta va seure a la cadira de rodes. La dona estava embarassada i anava de part.

Uns cinc minuts després em trobava al vestíbul de l'hospital. Havia deixat el cotxe al pàrking igual que havia fet l'altre home que havia atropellat a la noia de la bicicleta.
Ara anava seguint a l'home, que segurament es dirigia cap a urgències per trobar-se amb la seva dona. Quan vam arribar jo em vaig asseure en una cadira mentre l'home s'acostava cap al mostrador per parlar amb la enfermera.
Llavors es va sentir l'intens soroll de la sirena d'una ambulància que arribava a urgències. Em vaig aixecar de la cadira i em vaig acostar a la porta. Vaig veure l'ambulància parar i com baixaven algú del seu interior. Quan la llitera va passar per davant meu vaig adonar-me que la persona que portaven era la noia de la bicicleta.
Vaig tornar a l'interior de la sala d'espera i vaig veure que aquell home continuava allà passejant amunt i avall tot nerviós.
Vaig tornar a seure a la cadira mentre pensava que havia de fer. Aquell home havia atropellat una noia i no s'havia aturat per ajudar-la. Però ara sabia perque ho havia fet. La seva dona anava de part. L'havia de denunciar? Era el moment més adeqüat per fer-ho?

Uns quaranta minuts després encara hi donava voltes dins el meu cap. Em vaig aixecar i vaig dirigir-me cap al mostrador on hi havia una enfermera.
- Bona tarda- vaig dir-li.
- Hola, en què puc ajudar-lo?
- Fa una estona han portat aquí una noia que han atropellat mentre anava en bicicleta.
Sap com es troba?
- Vostè la coneix aquesta noia?
No sabia que contestar:
- Bé, no exactament, però he vist quan arribava amb l'ambulància i m'ha semblat que
potser és una persona que fa temps que no veig....
No sabia si la enfermera s'havia empassat la mentida.
- Hem trobat la seva documentació a la bossa que portava. Es diu Marta. Ara
ens hem de posar en contacte amb la seva família. Vostè la coneix?
- No, no la conec. Però em pot dir com està?
- Veurà, és que... la noia ha mort.
Em vaig quedar sense paraules. Vaig enretirar-me del mostrador i vaig tornar cap a la cadira.
No coneixia aquella noia de res però tenia ganes de plorar.
Vaig mirar cap a l'home que havia matat aquella pobre noia. El mateix home que esperava el naixement del seu fill.
Quan m'anava a aixecar de la cadira per dirigir-me cap a ell va sortir un metge i va anar directament cap a l'home. Llavors tots dos van entrar cap a dins. Jo els vaig seguir tot i que no estava autoritzat a estar en aquella zona.
El metge i l'home arribaven a un llit on hi havia una dona estirada amb un nadó als seus braços. L'home li va fer un petó a la dona i tos dos van posar-se a plorar. La dona li va passar el nadó i l'home el va agafar entre els seus braços mentre la dona li deia:
- És la nostra filla. Li posarem Marta, oi que sí?
- Sí, li posarem Marta.

Després de sentir això vaig sortir d'allà dins. Necessitava respirar i prendre l'aire fresc.
I sobretot necessitava pensar.
En pocs minuts de diferència havia vist una mort i un naixement. Dues persones que s'havien creuat en el temps. I totes dues es deien Marta.
I jo que havia de fer? Havia de denunciar aquell home? Tenia dret a trencar una família en un moment com aquell?
Vaig anar caminant cap a casa i vaig passar tota la nit sense dormir donant voltes al llit.
L'endemà vaig posar la ràdio quan em va llevar a les set del matí per anar a la feina. Mentre esmorzava vaig sentir una notícia que em va deixar impressionat. Un home s'havia entregat als Mossos poc després de ser pare per primer cop per haver atropellat una noia en bicicleta mentre portava la seva dona a l'hospital.
La noia era morta i a l'home l'acusaven d'homicidi imprudent i negació d'auxili.
Mentre jo encara pensava si havia d'explicar la veritat del que havia vist el dia anterior, aquell home havia demostrat tenir més valor que jo mateix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer