dues vegades un

M'ha sorprès molt el que has escrit i com ho has escrit. La veritat és que tens tota la raó. Quan hi ha amor, és perquè tots dos deixen ser a l'altre el que és. No val que et manipulin, que t'absorveixin la personalitat... Només que et deixin ser tu mateix. Només amb aquest respecte, l'amor, és amor.

Tens tota la raó. M'has fet pensar en la teoria de les mitges taronges. Jo penso que tos som taronges senceres que busquem una segona per tal de fer més suc!!

En la teva línia de la genialitat.

Una abraçada.

Salz

...molt maco el teu poema, sempre em fan rumiar molt ... ara mateix tinc que fer dibuixos i penso que ho tinc una mica difícil.

Tinc un dibuix d'un gall i una gallina molt macos, pregunto jo:
-et seria difícil fer ara un poema sobre un gall i una gallina? jejeje

Si no t'he dit lo de Montjuïc et dono les gràcies pel teu comentari, m'ha agradat molt, estic molt contenta, gràcies.

Per cert has de dirme si has rebut el relat i el dibuix de "un hortet a Montjuïc" i ja em diràs que t'ha semblat.

Un petó i una abraçada.

fusions per absorció, absorcions impropies, inverses, impropies inverses, entre iguals, entre dominants i dominades, entre participades, comunitaries, internaciones i nacionals, estatutaries.....

i tot aixó suma dues vegades un...o dos, o una vegada dos!!!

pero sempre suma? sempre es produeixen economies a escala? sinergies possitives??

SEMPRE HI HA D'HABER MOTUIS EOCNÓMICS???!!!

RECORDS

et dóna la mà

estic enganxada al que escrius i una intriga especial per a conèixer a la persona que crea aquests poemes tan carregats de veritats i de qualitat humana...

ostres, no sé què dir més, que m'has deixat bocabadada... sempre dic el mateix, l'amor no és ni propietat ni ceguera, és compartir i obrir més els ulls...

felicitats sinceres

angie

M'ha encantat!
Aquestes coses tan òbvies s'han de dir perquè de tant òbvies se solen oblidar. I fer-ho amb un poema és la millor manera...
Has escrit uns versos preciosos, sobretot els finals: "en l'esplendor suau del miracle"; crec que s'adiuen perfectament a allò que vols transmetre: una parella sempre és un més un, mai dos i això, no és un miracle?

Felicitats i gràcies per comentar-me!

Marta

de convertir-se en un sol ésser, és romàntica i apassionada; però té el perill d'anul·lar una part de les dues persones, o gairebé la totalitat de la més feble i submisa.
Estimar no es poseir ni xuclar, no és pretendre que una persona et pertanyi al 100%.
Amb el temps, s'acaba comprenent que l'amor va més enllà d'aquest intent de fusió.
Compartir els somnis i les il·lusions, saber-nos propers en tot moment, deixar-nos un espai per respirar, conservar vius els somriures i la complicitat, aprendre junts el llenguatge de tots els sentits i tantes coses més...

Un poema preciós, que té molt a dir. Un final, al meu gust perfecte: profund, encisador i sense estridències.
"en l'esplendor suau
del miracle"

Me'l enduc a preferits!

Molts petons!

també crec el mateix que tu. Genial el poema, com la majoria que fas.
Una abraçada,
Nostàlgia.