Dues ombres

El somni feixuc s'esgotà amb el soroll de la màquina pesada que, rera el mur de formigó, removia la terra de l'antic parc. Entre les lleganyes distingí les agulles del despertador, aturades a les 4:37 de la matinada. Seguia amb el tic de mirar-se'l, fent ja ben bé dues setmanes que restava quiet. Seguí entre els llençols durant uns minuts, dubtant si valia o no la pena llevar-se. L'olor de roba rància que desprenia la manta i el degoteig constant de la gotera del sostre van recordar-li que avui era dia de pagament. Abans que la mestressa el cridés, es vestí sense rentar-se la cara, sense canviar-se de muda, i baixà les escales. Al carrer, sota el cel ennuvolat d'octubre, repassà mentalment els bars als que no podia acostar-se per cúmul de deutes. El de la cantonada sud era l'únic al que podia anar, el que havia deixat pel final degut a l'estat rònec i a la freqüència de visites de policies alcohòlics retirats. Regirà les butxaques i trobà el paquet de tabac rebregat amb dues cigarretes, un bitllet de 5 i dues monedes de 20 cèntims. A la font es netejà la cara i s'eixugà amb les mànigues del suèter. Dins el bar hi havia dos homes, d'entre cinquanta i seixanta anys, i el cambrer polsegós com les prestatgeries repletes d'ampolles de licors caducats. S'assegué a la barra, dos tamborets enllà dels altres clients i demanà un tallat. Notava la boca pastosa. Els llavis tallats li fiblaren al obrir la mandíbula. Al sortir de l'establiment restà aturat a l'acera, mirant les finestres de les cases construïdes a finals dels setanta amb preses, sense ètica ni estètica. Repassà mentalment totes les coses que no podia fer, els carrers pels que més valia no passar, la gent amb qui no desitjava trobar-se. Cada matí la llista era més llarga. Encaminà la carretera de sortida com si anés cap alguna banda, podria anar a veure el de la casa dels crèdits, però temia que aquest cop el fessin fora a puntades de peu. Podria acostar-se a la llibreria del carrer perpendicular, somriure a la llibretera, però temia que acabés trucant la policia. I fou caminant quan s'adonà que el seu reflex als aparadors de tendes per nens petits i "Tot a cent" es mostrava per partida doble. El record de jugadors de futbol amb quatre ombres produïdes pels focus dels estadis li vingué a la ment. Mirà enlaire: núvols que es desplaçaven com ovelles sota el domini d'un sol avui opac. Mirà a baix, una ombra sortia cap a l'est morint en la paret plena de pixats de gos llardós. Una altra ombra sortia cap a l'oest, allargant-se més enllà del carrer pel que circulava ara un jove amb motocicleta trucada. No s'havia fixat mai en aquell fet. Tot seguit, reprengué el camí i anà donant cops d'ulls al terra cada cop que algú passava per vora seva. Només una ombra cap a l'oest. "Mal averany", pensà. Al llarg d'una altra estona s'aturà, aprofitant un semàfor en vermell, i es mantingué perdut en pensaments. La seva vida era un cúmul de tòpics de novel·la negra, se sentia com un detectiu barat i pudent dels barris baixos a la persecució d'una prostituta o d'un comptable patètic. Rera seu va veure acostar-se un home molsut, d'ulls d'un blau tant clar que esgarrifava i per l'altre carrer venia un individu estirat i ferm. Ambdós el miraven amb fixació. Eren ells, finalment, que l'havien trobat. Donà un pas endavant i sentí la frenada, després el cop a la cuixa, per últim el cop al cap, línia discontínua tacada de vermell sang.

Durant uns instants restà mirant-se el cadàver, els cotxes li havien estalviat la feina, pensà. El seu company el mirà un segon i tornà per on venia. Ell observà com alguna gent s'esgarrifava i esperà que un guàrdia s'encarregués de retirar els curiosos mentre l'ambulància tapava el cos amb un llençol blanc. Tot seguit, entre el bullici de veïns morbosos, reprengué la marxa com si res. Decidí tombar a l'esquerra per no suportar la pujada que venia, es notava massa gras i no volia posar-se a suar com un porc, sabia que els del local se'n riurien. Entrà en una tenda de queviures i comprà dues barres d'aquella xocolatina que tant li agradava, les desembolicà i cruspí de camí al local. Després de deu minuts de caminar, s'assegué en un banc de l'acera i recuperà forces. "Demà començo règim, segur", es va dir. Al llençar el paper de la segona xocolatina al terra va veure encuriosit que algun efecte òptic provocava dues ombres seves al terra. Una s'escolava entre les fustes del banc, l'altre s'aprimava fins arribar a un arbre que la difuminava. Una noia prima amb jaqueta blanca, cabell tenyit de ros, passà prop seu subjectant la cadena d'un gos llardós que es pixà a la cantonada. Ella no tenia dues ombres. Massa sucre el feia tenir al·lucinacions, ho sabia des que va veure aquelles coses negres movent-se per l'habitació quan era adolescent. Ell detestava els gossos, eren una plaga com els coloms o les rates. Notà un dolor al braç esquerra, esbufegant, després el dolor s'estengué per tota l'espatlla.

La noia posava cara de suficiència per què sabia que els homes la miraven. El gos de raça indefinida no era seu i ella el considerava un animal profundament imbècil. Treure'l a passejar cada matí li suposava una càrrega aviat intolerable, però ho feia per no discutir més amb sa mare. Les petites estrebades que l'animal feia al acostar-se a un arbre o un fanal la distragueren del grup de gent que, rera d'ella, s'havia congregat al voltant d'un individu gras i amb ulls clars que s'havia desplomat d'un banc al mig del carrer. Mentalment feia plans per la tarda, quan sortís de la bugaderia on treballava. Vindria el seu company a buscar-la amb la maleïda motocicleta trucada, el cabell fixat i la jaqueta verda dels pelats. Al començament li havia fet gràcia, era atractiu com pocs dels que es reuneixen a la plaça, ho havien fet en una porteria fosca una nit de l'estiu passat i des d'aleshores el noi l'amenaçava dient-li que era seva, li deia "nina" o "nena". Amb la companya de feina parlaria del tema i aquesta li diria que l'engegués a dida, que el tio era un capullo. Ella estava convençuda que se l'estimava, però començava a fer-li fàstic donar-li petons, era tant enganxós i cregut... Però amb qui aniria si no era amb ell, no podria tornar a la plaça on ell era dels peixos grossos, s'hauria de passar als de l'altre carrer i això l'amargaria. Mastegant xiclet de maduixa àcida va trobar curiós, i divertit, que el seu gos, amb l'esquifit que era, semblés més gras i més alt per les dues ombres que li sortien de les potes.