Cercador
Dues banyeres
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una dona de Banyoles i una de Balsareny es van trobar d'hora en un camp de pagesia de Malgrat de Mar condemnat, en uns lustres, a desconreuar-se.
S'havien conegut per casual causal casualitat causalitat (i què?) en una xarxa social dedicada a mostrar fotografies de somriures fets amb la famosa màquina detecta-somriures, de gamma suprema pel fet que el que aconseguien de retratar era escàs en època de crisi de valors i econòmica.
Com que les dues tenien una vena cercadora de coïncidències els va fer gràcia ser de la mateixa edat i alçada; i ofici: vendre pa de cada dia fins i tot en dies llargs en què no n'hi havia; tenir un client cara-rodó cara-de-baleta-entremaliada que els deixava cinquanta cèntims de propina; i ser d'un municipi que s'escrivia amb tres síl·labes i començant per 'Ba'.
La banyolenca era descasada i ja descosida de fills. La balsarenyenca havia estat així en una altra vida: també servia.
Els ulls marró-no-mata de les dues es van mirar, tan idèntics, via digital el primer cop i uns quants de posteriors. Van entendre que calia que fessin un canvi d'estada de banyeres. Així que les van fer desincrustar per homes de l'ofici (aprofitaren per fixar-se en els culets menuts), carregar la furgoneta (blanca, de sis anys, les dues) i van conduir fins el punt on van quedar: aquell espai agrícola a tocar de mar.
Van aparcar les rodes del darrere malament, nou fet en comú.
Va aparèixer l'home negre que, via internauta, havien llogat, en Mamadou. Ell les va ajudar a baixar cada banyera i posicionar-les sota una figuera bicentenària que mirava malament contra un govern, motiu pel qual tenia el tronc torçat, descentrat. I les arrels s'extenien lluny de cap control que no fos l'autosuficiència. Una havia assolit la Cappadòccia o la Doccicàpia (que bé!).
Sense parlar, les dones es van abraçar. Intensament.
En Mamadou els va pessigar el cul en senyal de comprovació que tot plegat era real. Sí, res de somni. Elles no s'ofengueren, si allò era un costum.
L'home s'allunyà a collir préssecs nyicris d'un fruiter escanyolit perquè estava carregat de pensaments contraproduents adossats, mala plaga. Li pessigaria cada nus i tal volta el sanaria, mentre les dones es dedicaven a la seva tasca.
La de Banyoles va estirar-se dins el recipient de la de Balsareny (va imaginar el monstre del llac i va fer una rialleta). L'altra es va acomodar a l'altra banyera i va fer una rialleta, també, en visualitzar un exnòvio constructor de cara de drac malforjat.
La figuera va plorar figues d'aigua, que van anar a parar a dins les banyeres, van rebentar i les van deixar plenes del líquid que va fer que cada dona estovés emocions negatives i les neutralitzés alhora que rebien vibracions positives i les absorbien.
El cel esdevenia de franges lumíniques de nirvana convenient i desitjat.
Un cop tot el que calia ser guarit ho va ser amb eficiència, aquelles tres persones van celebrar-ho menjant ametllons de closca gruixuda que combinaven perfectament amb les seves ànimes senzilles i agraïdes.
S'havien conegut per casual causal casualitat causalitat (i què?) en una xarxa social dedicada a mostrar fotografies de somriures fets amb la famosa màquina detecta-somriures, de gamma suprema pel fet que el que aconseguien de retratar era escàs en època de crisi de valors i econòmica.
Com que les dues tenien una vena cercadora de coïncidències els va fer gràcia ser de la mateixa edat i alçada; i ofici: vendre pa de cada dia fins i tot en dies llargs en què no n'hi havia; tenir un client cara-rodó cara-de-baleta-entremaliada que els deixava cinquanta cèntims de propina; i ser d'un municipi que s'escrivia amb tres síl·labes i començant per 'Ba'.
La banyolenca era descasada i ja descosida de fills. La balsarenyenca havia estat així en una altra vida: també servia.
Els ulls marró-no-mata de les dues es van mirar, tan idèntics, via digital el primer cop i uns quants de posteriors. Van entendre que calia que fessin un canvi d'estada de banyeres. Així que les van fer desincrustar per homes de l'ofici (aprofitaren per fixar-se en els culets menuts), carregar la furgoneta (blanca, de sis anys, les dues) i van conduir fins el punt on van quedar: aquell espai agrícola a tocar de mar.
Van aparcar les rodes del darrere malament, nou fet en comú.
Va aparèixer l'home negre que, via internauta, havien llogat, en Mamadou. Ell les va ajudar a baixar cada banyera i posicionar-les sota una figuera bicentenària que mirava malament contra un govern, motiu pel qual tenia el tronc torçat, descentrat. I les arrels s'extenien lluny de cap control que no fos l'autosuficiència. Una havia assolit la Cappadòccia o la Doccicàpia (que bé!).
Sense parlar, les dones es van abraçar. Intensament.
En Mamadou els va pessigar el cul en senyal de comprovació que tot plegat era real. Sí, res de somni. Elles no s'ofengueren, si allò era un costum.
L'home s'allunyà a collir préssecs nyicris d'un fruiter escanyolit perquè estava carregat de pensaments contraproduents adossats, mala plaga. Li pessigaria cada nus i tal volta el sanaria, mentre les dones es dedicaven a la seva tasca.
La de Banyoles va estirar-se dins el recipient de la de Balsareny (va imaginar el monstre del llac i va fer una rialleta). L'altra es va acomodar a l'altra banyera i va fer una rialleta, també, en visualitzar un exnòvio constructor de cara de drac malforjat.
La figuera va plorar figues d'aigua, que van anar a parar a dins les banyeres, van rebentar i les van deixar plenes del líquid que va fer que cada dona estovés emocions negatives i les neutralitzés alhora que rebien vibracions positives i les absorbien.
El cel esdevenia de franges lumíniques de nirvana convenient i desitjat.
Un cop tot el que calia ser guarit ho va ser amb eficiència, aquelles tres persones van celebrar-ho menjant ametllons de closca gruixuda que combinaven perfectament amb les seves ànimes senzilles i agraïdes.
Comentaris
-
Merci ...[Ofensiu]Bonhomia | 22-08-2017 | Valoració: 10
... pel comentari. Per cert, em vaig equivocar amb la meva crítica a aquest relat teu. A més, per a més inri, jo també en faig molts, d'aquesta manera.
Agraït:
Sergi : ) -
No ...[Ofensiu]Bonhomia | 21-08-2017
... l'he entès. Les expressions són notables, però al sentit del relat i a l'argument no els hi trobo cap mena de lògica.
Sergi : )
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435849 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com