Ducados

L'autobús portava molta estona de retard. Tanta, que, assegut a la parada, a aquestes hores del matí, m'estava quedant adormit. Se'm van tancar els ulls un parell de vegades, i vaig fer un parell de cops de cap.
Una veu em va despertar:
-Vol un cigarret? Potser si fuma un cigarret i xerra una mica, l'espera se li fa més amena.
Vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb la mirada amable d'un home jove que m'acostava un paquet de Ducados.
-No, gràcies, he deixat de fumar.
-De debò? -va preguntar, aixecant les celles amb un interès sincer- Això s'aconsegueix?
-Bé, de fet... -vaig començar a dir. Me'l vaig mirar un moment i després em vaig aixecar per mirar carrer avall, per on se suposava que havia d'haver aparegut l'autobús feia estona- Un moment: El 56 no haurà passat, oi?
-No. Fa molt que no passa cap bus...
Vaig sospirar. Encara tenia son, però aquell noi havia aconseguit aclarir-me una mica les idees.
-Deia que si és possible deixar-ho -va murmurar mentre es ficava un Ducados a la boca i l'encenia lentament, com si es recreés en una mena de ritual de lloa a la deessa Nicotina.
-Jo ho he fet.
-Segur? O fa com feia el meu pare, que deia que deixar de fumar era fàcil perquè ell ho havia deixat centenars de vegades?
-No, no, jo ho dic de debò...
-I quant fa que no fuma?
No ho sabia exactament. Per ser sincer, no recordava quan havia deixat de fumar.
-Doncs, no ho recordo, francament. Deu fer molt, perquè ja ni me'n recordo...
El noi va fer que no amb el cap, i va xuclar, delerós, el seu cigarret.
-Deu fer tan poc, que ni se'n recorda -va dir.
-A què es refereix? -vaig preguntar.
-Vull dir que ni se n'ha adonat.
El fum del Ducados es va passejar per l'aire fins el meu nas. Les sensacions habituals de necessitat, record -malgrat el rebuig cap el tabac negre-, hàbit, toxicomania, em van copejar amb cruesa.
-Ho veu? Encara frisa per una caladeta.
-No, home, no... com vol que...
Vaig tornar a recordar l'autobús que esperava, però a la meva ment, el número ja no apareixia gens clar... sabia que hi havia un cinc... però...
-No s'hi escarrassi -em va dir el noi fumador.
-Què?
-No passarà pas.
-Com? -vaig dir, sense ser capaç d'articular altra cosa que monosíl·labs.
-L'autobús que esperava quan ha mort. No passarà pas.
Vaig tornar a mirar carrer avall. Els edificis llunyans i el propi carrer semblaven estar amb prou feines perfilats, com si la ciutat fos el dibuix d'un d'aquells quaderns per aprendre a pintar. No només no venia l'autobús. Tot estava buit i desert.
Quan em vaig girar, del jove fumador només quedava un petit núvol de fum de Ducados.
Vaig tornar a girar-me, aquest cop cap a la parada del bus. Durant uns segons vaig veure un munt de gent que s'hi aglomerava, parlaven apressadament, i tractaven de reanimar un home que s'assemblava terriblement a mi. No van tenir èxit. Després, es van esfumar, com aquell noi i el seu Ducados...

He tornat a mirar carrer avall i l'autobús continua sense aparèixer. Em resisteixo a acceptar allò que deia el jove fumador, que no vindrà pas. M'he armat de paciència, i em quedaré aquí, assegut a la parada fins que vingui.
Però trobo que l'espera se'm faria més amena si pogués fumar-me un bon cigarret.