Dubtes

És una barreja de sensacions inexplicables. No és amor, d’això n’estic convençuda. Però tampoc és una amistat com qualsevol altre, d’això també en sóc conscient. És més que les dues coses juntes. És un sentiment que fa que cada abraçada seva signifiqui el meu somriure més sincer i profund. Cada carícia se’m guardi amb els records més valuosos. És el meu millor amic... però la nostra relació va una mica més enllà. Tinc por. Tinc por d’espatllar la relació que hem aconseguit ara, tinc por d’espatllar les nostres eternes xerrades sobre la vida, les nostres confessions.. tinc por d’espatllar-ho perquè no puguem resistir-nos més a aquestes ganes boges d’estar tan a prop l’un de l’altre. Aquesta bogeria que tenim ganes de fer, però que només sabem mostrar en els moments més íntims. Aquesta bogeria que no sé si val la pena dur a terme. Val la pena córrer el risc de poder perdre el que tenim fins ara per aconseguir quelcom desconegut i nou per a tots dos? I si ens fem mal? I si ens estem equivocant? Llavors, no podrem tornar enrere. Decidim deixar que el destí faci el seu camí... potser ell el sap millor que nosaltres.
Però ens hem oblidat d’una cosa. El destí és a les nostres mans.