DUBTE

DUBTE
En despertar vaig intentar fer un repàs escrupolós de la meva situació física: vaig moure lentament els peus, vaig tancar i obrir les mans, vaig comprovar que les cervicals responien i que les lumbars no em feien mal. Després vaig intentar situar-me en el temps: 28 de desembre, dijous, per sort ja havia passat Nadal... Fetes totes aquestes reflexions de primera hora, vaig posar els peus a terra, em vaig posar la bata i, lentament, em dirigí cap a la cuina per prendre el primer cafè del dia. Encara era fosc, “les nits d’hivern són interminables”, vaig pensar mentre em prenia el cafè lentament, com sempre, escoltant el silenci en la foscor. Vaig tornar a l’habitació per vestir-me tot reflexionant en les activitats que m’esperaven durant la jornada. No gaire res: comprar una mica, fer el dinar, passejar una estona, llegir... En encendre el llum, intuïtivament, vaig mirar el rellotge, la busca llarga senyalava les dotze i la curta també. “No pot ser”. Vaig posar la ràdio per assegurar-me de l’hora i, efectivament, van anunciar les notícies de les dotze. Tot just havia dormit dues hores i em semblava que havia dormit intensament durant tota la nit. Sense amoïnar-me em vaig treure la bata, em vaig ficar al llit i vaig posar-me a escoltar les poca-soltades que, en aquella hora de finals del dia 27 de desembre, emetien per la ràdio. Tot un seguit de cabòries m’anaven desvetllant més i més fins que el meu cervell s’aturà un moment en un sol pensament: havia pres l’últim cafè del dia 27 o el primer del dia 28?