dubte raonable

Un relat de: foster

L'havia morta, aquella era l'única veritat sense ombra que es repetia dins el seu cap. Per què ho havia fet? Per què havia actuat com si aquella dona encara li pertangués i tingués dret a exigir-li algun tipus d'explicació? Com s'havia produït aquell tràgic desenllaç després d'una discussió sense solta ni volta?
Pura i barata retòrica: el cert era que des de feia deu minuts en Joan era un nou assassí enmig d'una societat que tanca els assassins a la presó, la qual cosa, d'altra banda, ell sempre havia trobat correcta.
Fins ara, evidentment. I per què havia canviat d'opinió? Doncs perquè ell no n'era d'homicida, sempre havia odiat la violència física, tothom ho sabia. El que havia succeït no era més que un penós i desafortunat accident, l'atzar i el destí coincidint en uns breus i alhora eterns segons, en un episodi que en endavant condicionaria la seva vida d'una manera que encara no podia ni imaginar.
Intentava justificar aquell rampell extremadament violent, però aviat s'adonà que era un esforç inútil perquè ningú no creuria la seva versió dels fets. Ja no valen les excuses, ja no, pensà amb tristesa. Podríem haver discutit i la podria haver pegat fins a fer-li mal, i si a l'hospital l'haguessin salvada no hi hauria cap problema greu. Molts matrimonis, moltes famílies, han patit casos similars i han buscat i trobat solució en el temps i bona voluntat. Però la situació no era la mateixa, és clar. Un cop pot ser conseqüència d'un accident, fins i tot un tall, una caiguda mortal… tot menys la terrible visió d'un cos en tal estat. El jurat seria rotund, el càstig exemplar. Durant els darrers mesos, els casos de maltractament havien aparegut a la primera plana dels diaris, i l'opinió pública en parlava com un dels principals problemes del país, junt amb els atemptats terroristes i l'atur. Pobre infelíç, el que li venia a sobre!

Llavors s'aturà i la tornà a mirar, esgarrifant-se. Havia de fugir, ja que en aquell moment se sentia incapaç d'afrontar un interrogatori amb la policia. Li calia temps per pensar i trobar la manera de sortir d'aquell malson. La Carla era morta i ben morta, i ja ningú no podia fer-hi res. Per què doncs sotmetre's a l'inevitable sense ni tan sols intentar de sortir-se'n?
Amb el cap més fred valorà la situació comprovant que encara tenia alguna possibilitat, ja que no l'havien vist pujar a l'apartament i, a més, feia dos mesos que estaven separats i la família i els amics més propers ho sabien i ho dirien als detectius. Sí, segur que comentarien coses com:
Volien una mica d'aire, sobretot ella; portaven casats massa temps i estaven passant la típica crisi dels deu anys en parella
O bé:
En Joan l'estima massa i darrerament s'havia tornat molt possessiu, i gelós, amb uns gelos malaltissos, fins i tot. Però això que ha passat no es pot entendre, ell seria incapaç, és incapaç, hi posaria la mà al foc, afirmarien amb èmfasi. Tots hi coincidirien, i la policia hauria de plantejar-se altres possibles culpables, i aquí començaria el dubte raonable pel qual l'haurien de declarar innocent.

Fer desaparèixer les proves, eliminar els indicis, procurar-se una coartada infal.lible: els tòpics de les novel.les se li apareixien com una obsessió. Necessitava recuperar la calma, netejar-ho tot a consciència, apressar-se a buscar un lloc públic on el reconeguessin més tard quan hagués d'explicar els seus moviments a l'hora del crim. Tenia l'esperança que els forenses, tot i ser molt bons i eficaços i treballar amb mètodes d'anàlisi sotisficats, no podrien dictaminar l'hora exacta d'una mort com aquella. Bé, sí que l'encertarien, però el marge d'un quart, potser mitja hora, no seria determinant en el veredicte final .
Començà a recollir les seves coses mentre decidia a quin bar aniria a deixar-se veure. El millor era un lloc habitual on no li calgués fer cap número perquè el recordessin, no se sentia capaç d'actuar més enllà de l'estrictament necessari. D'altra banda, allà on hi vas sovint poden dubtar sobre el dia concret que et van veure i carregar-se tota la història. Ja està, faria allò de preguntar pel dia de la setmana, per la data exacta, i ho faria amb aire despreocupat:
-D'això, aquest diari és d'avui? Avui és setze?
Amb aquesta tonteria n'hi hauria prou. Era un recurs usat i que cantaria, però s'havia decidit a aferrar-se al tema de les proves irrefutables, i l'ambigua resposta del cambrer refermant el dia però dubtant sobre l'hora, seria benvinguda per la defensa que podria insistir-hi fent augmentar la confusió de l'individu alhora que el descartaven públicament i oberta com a testimoni. L'argumentació concluiria repetint les seves darreres paraules i deixant en l'aire una sensació inequívoca de confusió:
-Del dia és clar que me'n recordo, era dijous setze de novembre. L'hora no la puc dir amb certesa, però no era més tard de les deu, jo diria que passava poc de dos quarts.

Rutllaria! es digué en veu alta, de sobte molt confiat. L'apartament anava quedant perfecte, esdevenint l'escena muda d'un robatori i posterior assalt: es plantejaria la possibilitat que un tipus havia entrat per robar i s'havia vist sorprés per la inesperada tornada de la llogatera. La noia hauria cridat i hauria seguit cridant, histèrica, i el lladregot hauria perdut els estreps i l'hauria copejat com un boig fins matar-la detrossant-li la cara. Els pocs veïns de l'edifici, malgrat no haver sentit res, creurien haver escoltat sorolls inusuals a l'apartament, potser una baralla. Però no n'estarien segurs, mai no ho estan, ningú vol comprometre's excessivament. Més testimonis inexactes, més contradiccions, més dubtes.
En Joan tenia el cap com un timbal: les idees s'havien convertit en una enorme bola de neu que baixava bosc avall enduent-s'ho tot i, a causa de la sobreexitació, es veia incapaç de retenir les brillants elucubracions que projectava. Els plans se succeïen a un ritme vertiginós, i cada cop s'adonava d'algun petill detall que defugia els diversos raonaments. Innocent - culpable, culpable o innocent, al cap i a la fi d'allò es tractava. No hi hauria terme mig: o el penjaven o quedava lliure, o ho havia fet ell o no seria acusat i, per tant, el cas quedaria suspès.

En ple atac d'optimisme el seu subconscient recuperà unes paraules lapidàries que no per repetides havien perdut la seva força: no existeix el delicte perfecte, sempre hi ha errors insospitats, testimonis sorpresa, claus desconegudes que permeten un altre punt de vista. Merda, com podia ser tan il.lús! I és clar que l'agafarien! Però llavors podria apel.lar a una bogeria momentània, a un moment d'ofuscació passatgera on ell no era ell, no era ningú en concret, només una mà que copeja sense parar. Un bon psicòleg observaria senyals de trastornament mental, reminiscències d'una infantesa dissortada, tal vegada un conegut psiquiatra podria exculpar-lo per una anomalia del seu funcionament hormonal o per l'abús de drogues i alcohol durant llarg temps. Qui podia saber el que passaria!
Fins i tot si el declaraven culpable podria apel.lar a un tribunal superior, presentar recursos, buscar els millors advocats i trobar precedents per a seguir apel.lant.
Però aquest no era el camí adequat, no volia anar a la pesó, no ho suportaria ni una setmana.
Va enllestir la feina a l'apartament i donà una ullada general abans de marxar. Llavors sentí un profund mareig i ganes de vomitar i s'apropà al balcó buscant l'aire fresc de la nit.
Des d'aquella mena de púlpit s'adreçà a la humanitat amb un crit sord i ofegat, mentre observava amb vertígen la majestuosa avinguda que romania impertobable uns seixanta metres sota seu, esperant-lo, cridant-lo. Foren uns segons de dubte raonable en l'atmosfera tèbia de la nit, just els necessaris perquè el seu cos arribés a baix, esclafant-se contra el terra dur.

Comentaris

  • Clar de lluna | 25-02-2008

    ......ja l'havia llegit al principi d'entrar a RC. El text atrapa enseguida, vomites tants pensaments en pocs segons que és impossible no enganxar-t'hi. Tela marinera el què pot passar pel nostre cap! També t'he de dir que és un tema que em rebenta, els desgraciats que maten a les seves dones s'ho podrien pensar abans i matar-se ells solets! Vull pensar que són malalts i punt, perquè una altra cosa no ho entenc!

    Bé, respecte el relat, tot i que m'agrada, i està molt ben buscat, tinc la impressió que no l'has treballat tan com altres relats. Per què? Per la construcció d'algunes frases i sobretot per faltes ortogràfiques que fins ara no havia vist en tu (sense ganes d'ofendre perquè jo tinc tela!). Potser m'equivoco, però les faltes que he vist crec que són simplement per corre-cuita: l'única (la única), pertangués (pertanyés), correcta (correcte), infelíç (infeliç), sotisficats (sofisticats), concluiria (conclouria), sorprés (sorprès) sobreexitació (sobreexcitació), petill (petit), trastornament mental (trastorn mental), pesó (presó), vertígen (vertigen), impertobable (impertorbable).

    Respecte el final, bé. Però potser hagués preferit quelcom més tortuós per ell, el suïcidi és el càstig més "light" en aquesta situació!

    Res, que ja m'agradaria escriure com tu!

    Apa, ja saps què et toca, escriure i escriure... perquè aviat se m'acabaran les existències!

    Recomana, recomana...

    Una abraçada!

  • Jo penso que el protagonista és un psicòpata.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 20-01-2006

    Després de tanta meticulositat, per part de l'assassí protagonista, no m'esperava aquest final, si bé jo sempre dic que la ment és impredictible. Et poses molt bé en la pell d'un ésser hum``a que descobreix la seva part psicopàtica, que perd el control dels seus actes. Potser, el protagonista té una manera de fer o de pensar que el fan distant dels sentiments habituals en aquests casos, però és cert que els psicòpates això ja ho tenen, i no deixa de ser una tècnica narrativa més.
    Ben escrit, potser li manquen algunes comes.

  • havia'm...[Ofensiu]
    Equinozio | 09-12-2005

    ... jejeje. El relat està molt bé perquè l'únic personatge que hi ha trobo que està molt ben desenvolupat, pors, idees, referencies. Com va 'maquinant idees per tal de no semblar l'assasí'.

    El final. El trobo presipitat. No sé passa molt depressa. Te ganes de vomitar i cau. (És el que m'ha semblat entendre)... Però bé no em pensaca que acabaria per la finestra sinó fora de casa amb la quartada perfecta i tot rullant... però no ha pogut ser... jejejej

    una abraçada

    Equinozio

  • El destí ens sorprén.[Ofensiu]
    angie | 04-12-2005

    Un accident (?) duu al personatge a una reflexió sobre el seu tarannà, la seva personalitat, la seva culpabilitat... El fet de calcular cada resposta, actuació i la fugida, no compta amb el destí capriciós...
    Aquest destí tan present en els teus relats ensinistra al lector a l'hora de buscar un altre final...
    No ha estat el relat que més m'ha agradat, ja t'ho dic, però el génere negre el claves. L'ambientació, la descripció ambiental i la lectura de la ment del personatge les lligues curt i les domines.

    1 petonàs,
    angie

  • Sr. foster[Ofensiu]
    Màndalf | 29-11-2005 | Valoració: 10

    El teu relat se m'ha fet curt; m'ha agradat, si senyor. Trobo que en un estil polit i elegant, que ja em va engatussant, vas desgranant els pensaments de l'assassí i mantens el clímax, ens mantens enganxats a la història fins al final. I en el transcórrer del relat vas augmentant l'interès i l'angoixa poc a poc. Em preguntava com acabaria tot això, quina solució trobaria el protagonista, quin seria el desenllaç. Això m'ha fet llegir-lo ràpid per després tornar-lo a llegir. I acaba d'una manera absolutament sorprenent.
    Potser un pèl massa sorprenent. Perquè l'assassí és molt cerebral, un cop fet el mal raona amb força fredor. Ell és així. Però si és així no li quadra massa el suïcidi. Li agafa un rampell de bogeria com abans quan mata la seva dona? Ja saps, sempre buscant algun però, alguna millora (subjectiva, això sempre). Això no obstant el relat m'ha agradat molt (ja ho havia dit?), és dels bons nanuuuu!!

  • Els rampells també és paguen. Per mi, no és un crim improvitzat, que feia a casa de la seva ex ?.Gelos malaltissos ?, de què... " moreno" ?.
    "Pobre infeliç " ?, Un copet, és una cosa, però tot el cos estomacat , maltractat i la cara desreossada... n'és un altre.
    És un covart fins el final, perquè no afronta la presso ?, no ha sigut tant home (¿?) , com per matar a una pobre dona ?, doncs que aguanti amb el càstic, mira que n'ès de xulo... tot ho arrecla.. per la finestra... i àpala!. La veritat, ho haguès pugut fer abans !!.
    Recoi !, m'he explaiat d'agust :-)
    Un petonet.

  • Sr. Fost,[Ofensiu]
    brideshead | 08-11-2005

    aquí estic, aprofitant uns minutets de lleure per comentar aquest relat. Ja sé que m'has dit que el comentari de l'EmmaThessaM t'havia ensorrat a la misèria (bé, una manera de dir-ho), i et seré franca. He entrat al relat, he vist el seu nom encapçalant l'últim comentari i he vist que en tenies16 en total. I estic aquí comentant, sense haver-ne llegit cap, i és ben cert. Només he vist la llargada immensa del de l'Emma i, coneixent la seva obra una mica, endevino que el deu analitzar mot a mot i que deu fer una crítica salvatgement literària i curosa .... i jo sóc incapaç de fer això, i per tant, de "contrarestar" cap opinió.

    Així que les meves paraules són per dir-te que, al meu parer, aquest és un bon relat, que es llegeix sense pausa i amb atenció. Vas desxifrant tot el que li passa pel cap a un "nou" assassí" i el seu pànic davant la certesa que "l'ha morta". Jo crec que la seva consciència no li ho permet acceptar, però el seu subconscient és incapaç d'assumir els fets. I aquesta incapacitat se'ns explica mitjançant tots els plans que ell te per intentar alliberar-se de la presó, tots els plans que li fan creure que pot sortir innocent, que només cal deixar-ho tot en solfa i tornar a la realitat qüotidiana, al bar per exemple, on es pensa que tranquil·lament podrà fer veure que res no ha passat.

    I el final, el millor, perquè és totalment inesperat. Fins a la meitat del darrer paràgraf, no he sabut que es tiraria pel balcó. I aquí volia dir-te que potser és massa ràpid el final... però no, no t'ho dic, perquè pensant-ho bé, crec que, en aquest últimíssim canvi de timó, dit de manera tan ràpida i breu és on, precisament, hi ha la gràcia del factor-sorpresa. I la sorpresa, al final, és esplèndida.

    I pel que fa al llenguatge emprat, em sembla que és el correcte, l'apropiat per una situació desesperada com la que viu en Joan tot i, insisteixo, sense que ni ell mateix es pensi que ho és. Crec que resols molt bé els seus pensaments i aquesta espècie de "monòleg" intern que manté amb si mateix davant l'adversitat de la situació.

    Bé, foster, potser podria allargar-me més comentant-te altres matisos, però em sembla que el més important que et volia dir és això: que has escrit un relat interessant, has fet un retrat bo de la ment d'un assasí (més que d'ell mateix), que has sabut mantenir la fluidesa i l'expectació... fins arribar a un final totalment inesperat.

    Veus? jo, en canvi, no lamento haver-me allargat tant.... ja t'ho vaig dir, quan un relat m'agrada, m'encanta esplaiar-m'hi!

    PS. No sé com t'ho fas, però estàs aconseguint que em posi a llegir relats llargs ara, que és quan menys temps tinc per fer-ho.

    Fins la propera.

  • Fred, calculat... Potser massa[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 01-11-2005

    Violència de gènere, com si la violència es pogués classificar i subdividir, com si hi haguéssin violències dolentes i menys dolentes. Com si el fet de matar a una altra persona, no portés sempre al mateix resultat. A la mort. Al punt final.

    El teu relat està molt ben escrit. Tot està calculat: els adjectius, els adverbis, els substantius i els verbs d'acció. Des del meu punt de vista (opinió subjectiva totalment obviable), massa. Un home mata a la seva dona... Per què? Què havia anat a fer al pis? Quin era el motiu de la discussió?

    La mata i es queda tan tranquil. Passa directament a la reflexió de les possibilitats que té per sortir-se'n. No s'autojustifica perquè diu que no el creurien, com si estigués davant d'un tribunal enlloc de trobar-se davant d'un cadàver. No és creïble. Si estem a casa i trenquem un gerro, el primer que ens passa pel cap és inventar-nos una excusa que ens exculpi, pensem en sortir corrents perquè algú s'endugui les culpes, però un sortir corrents irreflexiu que impedeix que esborrem les proves (a no ser que s'hagi trencat el gerro amb tota la mala fe del món, però aquest no és el cas d'aquest relats ja que se'ns diu, una vegada i una altra, que ha estat un "accident").

    Les primeres paraules atrapen la lectora ("L'havia morta"), les segones l'expulsen del text (aquella era l'única veritat sense ombra"). "Sense ombra", l'única veritat sense ombra. Massa profund per involucrar la lectora, massa categòrica. La lectora es para a pensar per quins set sous s'ha de creure una afirmació d'aquest calibre i es llegeix la resta del text amb suspicàcia. "Per què ho havia fet? Per què havia actuat com si aquella dona encara li pertangués i tingués dret a exigir-li algun tipus d'explicació? Com s'havia produït aquell tràgic desenllaç després d'una discussió sense solta ni volta?" Preguntes i més preguntes. Preguntes que es fa el protagonista però que la lectora no comparteix, que la lectora no entén. Preguntes amb les què la lectora no se sent identificada.

    A partir d'aquí comença un reguitzell d'estires i arronses amb ell mateix. Jo, jo, jo. La lectora s'ho mira encuriosida preguntant-se a on acabarà desembocant tanta reflexió però s'ho mira de lluny. No es posa en la pell del personatge perquè sap que el personatge no li explica tot, perquè sap que el personatge no és sincer. Perquè sap que el personatge no té perdó perquè, per no tenir, no té ni remordiments. Els seus ulls no es paren ni un moment en la figura que jeu a terra, les seves mans no fan res per arreglar-ho tot i que en algun punt se'ns digui que la cara de la víctima ha quedat completament desfigurada. "La Carla era morta i ben morta, i ja ningú no podia fer-hi res. Per què doncs sotmetre's a l'inevitable sense ni tan sols intentar de sortir-se'n?" Aquesta frase el condemna de forma irremeiable i aquest fet és el que acaba d'allunyar a la lectora del text, perquè sembla que el text vulgui justificar el criminal i la lectora pensa que no té cap justificació raonable.

    Els arguments venen rodats, fins a cert punt previsibles en seguir els esquemes de les típiques sèries policíaques de la televisió: fugir, coartada, pistes,... Només un gir inesperat, un gir al final de tot que finalment agafa la lectora per sorpresa. "Llavors sentí un profund mareig i ganes de vomitar i s'apropà al balcó buscant l'aire fresc de la nit." A la lectora li venen ganes de cridar-li "què estàs fent tros de pallús? No veus que al balcó et veuran!". Com a gir està bé, però el que passa a continuació és un canvi massa radical. La lectora no entén aquest canvi d'actitud i és ella mateixa qui el llença al buit sense esperar més explicacions. "Foren uns segons de dubte raonable en l'atmosfera tèbia de la nit" On és ara la reflexió? Tot el text reflexionant i ara que la lectora es pregunta com és que passa de voler fugir a decidir suïcidar-se, ara... Ara no hi ha res.

    Des del meu punt de vista, li falta atmosfera, li falta vida, li falta sentiment. És un text fred, calculat, distant. El llenguatge és encertat però és massa formal, massa per tractar-se d'un crim improvitzat. Massa.

    EmmaThessaM

  • Ei fost![Ofensiu]
    Alorma | 18-10-2005 | Valoració: 10

    No puc dir gaire més del que han dit la resta de companys lectors que igual que jo s'han quedat maravellats al llegir aquest relat.

    Saps mantenir una intyriga paranoica(al meu entendre) sobnre com pot acabar, semptre amb el dubte de si sortira bé o fallara en un punt inesperat... i evidentment amb un final del tot inesperat ens deixes a tots amb un petit somriure a la cara, alleujats de saber que per sort nos ó nosalters els protagonistes..


    Segeuix aixi


    PS: coi qui ha escrit?? aquest no solc ser jo jaja

  • Fostermania[Ofensiu]
    Leela | 16-10-2005 | Valoració: 10

    molt bo!
    Combines de nou els ingredients perfectes per crear una angoixa al llarg de la lectura del relat, per fer que el lector es fiqui a la pell del personatge i amb les paraules perfectament situades fas sentir el mateix que ell deu estar sentint.. per acabar-ho d'una manera sorprenent un cop més! M'agrada perquè no cau en histrionismes, ni frivolitats en plan 'notícies': 'un home que mata a la dona es suicida'... sinó que saps mantenir l'interés pel personatge fins al final...
    M'ha agradat molt!... a per un altre!

  • Dubte raonable[Ofensiu]
    Cursiva | 11-10-2005

    He llegit alguns dels teus relats, però, que t'haig de dir que no t'hagin dit ja?
    Molt bé.
    En alguns relats, fins i tot, m'ha semblat que eren vivències molt pròximes a tu. Qui deia que s'havia de mantenir la vida privada un mica al marge de la literària? Escriure d'un mateix no té res de dolent. I si d'alguna cosa m'he d'avergonyir és de no acceptar-me tal com sóc. La vida ens ensenya.
    Et seguiré llegint.

  • Bon relat[Ofensiu]
    pèrdix | 06-09-2005

    Està molt ben relatat. Tant que, en un moment determinat, m'he alegrat amb el protagonista perquè veia una sortida plausible a la seva situació.
    el final serveix de redempció per haver-nos sentit a prop d'un assassí però m'ha fet sentit culpable per alleugerir-me amb la mort d'una persona.
    Tens un estil molt pulcre.

    Et seguiré llegint.

  • Caram...[Ofensiu]
    Queca | 05-09-2005 | Valoració: 10

    Quins dubtes més raonables, però a l'hora de fàcil solució.
    M'ha encantat el teu relat, foster.
    Un petò enorme i molta, molta felicitat!!
    Mil i un somriures!!!

  • ostres... ostres...[Ofensiu]
    Gemma34 | 04-09-2005

    Ostres Sr.Foster! Això no m'ho tornis a fer mai més... M'has demanat que llegeixi aquest relat, i ho he fet encantada. ahir vaig anar a dormir tard per llegir-te. I ara pel matí, després de reflexionar una llarga estona et faig el comentari.
    Però ara qui em recompon? Em sento tant petita que he agafat les pesades maletes i tot arrossegant-les a pas trist, miro enrera i us dic als relataires de RC que ha estat un plaer escriure aquí. Però com puc tornar al meu portàtil després de llegir-te? Em sento insignificant, petita...
    T'agrada trepitjar a la gent, eh? Ho sé des del primer comentari que em vas fer, jejeje... Doncs saps que et dic: Que no marxo de RC!! Deixo anar la feixuga maleta, i us miro per darrer cop... i torno a recular... i torno a entrar a RC. Que carai!! No es qüestió de ser el millor, sinó d'anar millorant. Jejeje...
    Un petonàs!

    Gemma34

  • Molt bé[Ofensiu]

    Hola, en primer lloc, gràcies pels teus comentaris tan afalagadors. Ara mateix acabo de llegir el teu relat. M'impressiona aquesta actitud tan i tan freda de l'assassí, tot aquest raonament davant el cadàver i em pregunto, és possible actuar amb aquesta fredor, fer tota aquesta elucubració mental i després abocar-se pel balcó? el condueix la por, el dubte...? M'hagués agradat poder veure molt més l'assassí, el seu gest, aquest gest esgarrifat de quan mira la dona morta i que el narrador ens el diu, però crec que caldria mostrar-lo més, potser vull dir que el narrador estigués més a prop del personatge ja que això, tal vegada, ens els faria encara més creïble. Bé no sé si m'explico. Et continuaré llegint. Una abraçada

  • Enhorabona![Ofensiu]
    ismael | 01-09-2005

    Hola foster:
    Després d'aquesta lectura entenc els teus comentaris.
    La manera com treballes l'eina (el llenguatge) per desenvolupar la idea (el contingut) i treure'n tot el suc possible.
    T'hauré d'anar controlant per poder millorar la meva forma d'expressar-me. Per rant, també pases a la meva llista!
    Encantat,
    Ismael Valls

  • Hola foster![Ofensiu]
    ROSASP | 23-08-2005

    Aquest relat m'ha atrapat des del primer moment.
    El desenvolupament és molt àgil i enginyós, amb la particularitat de ficar al lector dins del personatge i això fa fins i tot una mica de por i esgarrifança.
    Pot passar realment tot això? Hi ha una línia fina i subtil que ens pot convertir en assasins en un moment determinat.
    Recoi, vet a saber! Potser això, com d'altres moltes coses, esdevenen un dubte raonable.
    Ai, sempre acabo enfilant-me a la figuera...

    Una abraçada!




  • Novel·la NEGRA[Ofensiu]
    Jofre | 23-08-2005

    Un relat per a qui li agradi la novel·la policíaca més negra, terrible i temible!

    Personalment, crec que hauries de fer una incursió en algun altre gènere on, sense renunciar el teu estil propi, haguessis de fer servir un altre vocabulari i registre (atès que l'ambientació seria diferent). Així quan retornessis al teu espai per excel·lència encara en sortiries reforçat, però sense una càrrega de bel·ligerància tan explícita; t'ho dic de tot cor i agraint el teu comentari.

    -Foster... (et diu la Highsmith). Tens un assumpte pendent (el Q.T.) sobre la taula... no hi ha cap cas tancat.

    Un nou Simenon, John le Carré, Mario Puzo, M.de Pedrolo, A. Martín o, per què no? un nou Jaume Fuster.

    Respectuosament,
    rebis les meves Salutacions.

    PS: molts relats de la Carme Cabús, per exemple, tracten el mateix tema des d'una òptica ben diferent i, igualment, real.

  • Un triple sobre la botzina![Ofensiu]
    pivotatomic | 18-07-2005

    Hola de nou!

    Abans de res, deixa'm agraïr-te el teu comentari. Això de que sóc una persona important a la web... en fi. No fa gaire que vaig llegir que aquell que rebutja un elogi és perque en vol dos, així que, gràcies pel compliment i per voler tenir contacte amb mi.

    Sí que és cert que aquest relat i "Papallona" s'assemblem una mica. Els dos protagonistes maten la dona que volen sense voler i pensen que se'n podran sortir. Al final, però, el destí els atapa a tos dos (al teu bastant abans, em temo...).

    Com ja t'he dit abans, crec que ets un dels descobriments que he fet darrerament en aquest web. Hi ha algunes errades (pertangués, transtornament) però qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, oi? El que compta, realment, és la història (amb un final sec, esplèndid), el ritme (fluid, dinàmic) i el domini de les paraules i la capacitat per fer imatges (aquest balcó-púlpuit, aquest dubte raonable de doble sentit), que són el que, al meu entendre, distingeixen a un narrador de raça. Per tot plegat, aquest relat és com un triple al darrer segon quan vas perdent de dos!

    I tu ho ets, company. No dubtis que et seguiré llegint.

    Per cert, una curiositat... això de Foster, d'on ve?

  • Has descrit[Ofensiu]
    brumari | 16-07-2005 | Valoració: 9

    un personatge de carn i ossos, totalment creïble. A partir d'un fet consumat i irreversible, les divagacions angunioses i angoixants del protagonista, un ésser desequilibrat -el crim sempre implica un punt de desequilibri- que en un breu espai de temps es deixa guanyar pel més desolador dels sentiments: el desesper.

    La teva prosa, molt bona, i el ritme narratiu que utilitzes converteixen la lectura en un plaer.

    (Acabo d'imprimir "Ui, que de poc". És massa llarg per llegir-lo en pantalla)

    Moltes gràcies pels teus comentaris.

    Una abraçada

  • temerari[Ofensiu]
    qwark | 11-07-2005

    M'impressiona la fluidesa narrativa que mostres en moments que, al menys a mi, em semblen molt difícils. També m'ha sobtat la gosadia de centrar l'acció en un criminal tan políticament incorrecte com un assassí domèstic. Perquè, tal i com ho relates, aconsegueixes ficar al lector en la seva pell i això és quasi una temeritat. El final, romàntic.

  • Un plaer de lectura[Ofensiu]
    Carme Cabús | 10-07-2005

    Una prosa impecable, una coherència psicològica exemplar. Un personatge retratat en la precisió de la seva fredor esgarrifosa. Domini del llenguatge, del ritme, de la tensió. Un final sorprenent, com inesperat, però coincident.
    Tens un gran coneixement de l'eina amb què treballes: la llengua. Em trec el barret davant teu. un ordit de la millor qualitat. De primera, Foster, un dels bons relats del web, un dels relataires intel·ligents.

  • Pànic i lucidesa [Ofensiu]
    Carles Malet | 07-07-2005 | Valoració: 9

    Ben treballada la caracterització del personatge, el qual en una situació límit passa per moments d'extraordinària lucidesa que el porten a avaluar les seves possibilitats amb mentalitat analítica i freda, però que finalment acaba trencant-se i deixant-se arrossegar pel pànic.

    Salutacions,

    Carles

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: