Cercador
Dualisme
Un relat de: ConnectAEl cor i la ment no sempre han estat dins d’un mateix cos. Fa molts i molts anys, ni tan sols es coneixien. La ment era curiosa, perfeccionista, minuciosa. Allà on anava observava tot el que hi havia al seu voltant, ideava centenars de possibles solucions i sempre acabava decidint la més coherent. Tothom envejava la seva forma de ser, sempre trobava la solució correcta. Vivia en un refugi molt segur, fora de perill del foc, la pluja i els terratrèmols. La seva vida era molt tranquil·la, massa.
A l’altra punta del món, i sense parar de voltar d’un costat a l’altre, el cor. Bé, el que quedava del cor… el pobre tenia una vida massa atabalada i això li feia emportar-se molts ensurts al llarg del dia. Sempre portava cançons al cap, i prenia les decisions més disparatades que se li ocorrien. Ningú se’n feia càrrec d’ell. Tots el donaven com un cas perdut.
Una nit de desembre, després de molt caminar, el cor va caure rendit sobre unes fulles seques. La ment, que tot just tornava al seu refugi, el va veure allà tirat i no va dubtar en apropar-s’hi i oferir-li ajuda. Junts van arribar al cau i allà, la ment li va donar tot allò que estava en les seves mans. De seguida el cor es va refer, i va començar a desmuntar tot allò que la ment tenia tan ben endreçat desde feia segles. Va trencar els esquemes que penjaven de les antigues parets, va ratllar cites d’autors legendaris, va canviar els rostres de les fotografies... Qui carai era aquest petit dimoni? Qui es pensava que era per embrollar totes les seves coses?
La ment se’l va quedar mirant estupefacta, per primer cop no trobava paraules adients. “Pensa, fés alguna cosa… vinga va”, es repetia un i altre cop. Fins que es va adonar que les idees no neixien perquè ella mateixa ho impedia. Estava gaudint amb aquella destrossa. Potser no era “gaudir” la paraula exacta, però si més no, li semblava curiós. Així que la ment es va asseure i es va limitar a contemplar l’espectacle.
Va haver-hi un moment en que el cor es va aturar i va mirar a la ment; mai ningú se l’havia quedat mirant, i encara menys sense rebre brega. Durant uns segons, es van adonar que el seu destí havia canviat. Amb una por més que evident reflexada en la seva tremolor, el cor es va apropar a ella. La veritat és que imposava veure-la allà quieta, aturada, impassiva. Però ell mai havia estat d’arronsar les espatlles i donar mitja volta, així que se li va apropar a cau d’orella i li va dir “vols jugar?”. Jugar? Havia dit jugar? Què era això de jugar? Mira que ella sabia paraules: raonar, discórrer, cavil·lar, meditar, estudiar, reflexionar, pensar, considerar, concebre, jutjar, sospitar, suposar, pressentir, calcular… però jugar?
Per primer cop sentia curiositat de veritat per una cosa, així que va acceptar la proposta. El cor va ensenyar-li decenes de jocs, on sempre hi havia un guanyador i un perdedor, i es va reservar pel final el seu joc estrella. Però la por ràpidament va entendre les normes, i un cop rere l’altre li guanyava. De totes maneres, el cor no es rendia, seguia explicant jocs i enredant a la ment per seguir jugant una estona més.
Mira que les nits de desembre són llargues, doncs res, per a ells dos havia estat un obrir i tancar d’ulls. Van prometre trobar la manera de no perdre’s i durant nou-cents dies i nou-centes nits, van construir a en Pinotxo, un nen de fusta. Aquest eixerit ninot també té una història ben maca, però la deixarem per un altre dia. Un cop construïda la titella, van entendre que tots dos havien de ficar-s’hi dins per donar-li vida. Així que alehoop!, cap a dins. Des de llavors, mai s’han tornat a veure un enfront de l’altre. La ment, quadriculada com és ella, va ser capaç d’arribar fins a dalt de tot i quedar-se en un indret amb unes vistes privilegiades. El cor... doncs ja el coneixeu, es va quedar a mig camí, sent el centre d’atenció de tothom.
A vegades, quan tot està en silenci, la ment pot escoltar com el cor tremola. I quan s’apropa a ell, el cor somriu mentre li contesta amb el mateix de sempre: “Juguem? Avui et guanyaré”.
A l’altra punta del món, i sense parar de voltar d’un costat a l’altre, el cor. Bé, el que quedava del cor… el pobre tenia una vida massa atabalada i això li feia emportar-se molts ensurts al llarg del dia. Sempre portava cançons al cap, i prenia les decisions més disparatades que se li ocorrien. Ningú se’n feia càrrec d’ell. Tots el donaven com un cas perdut.
Una nit de desembre, després de molt caminar, el cor va caure rendit sobre unes fulles seques. La ment, que tot just tornava al seu refugi, el va veure allà tirat i no va dubtar en apropar-s’hi i oferir-li ajuda. Junts van arribar al cau i allà, la ment li va donar tot allò que estava en les seves mans. De seguida el cor es va refer, i va començar a desmuntar tot allò que la ment tenia tan ben endreçat desde feia segles. Va trencar els esquemes que penjaven de les antigues parets, va ratllar cites d’autors legendaris, va canviar els rostres de les fotografies... Qui carai era aquest petit dimoni? Qui es pensava que era per embrollar totes les seves coses?
La ment se’l va quedar mirant estupefacta, per primer cop no trobava paraules adients. “Pensa, fés alguna cosa… vinga va”, es repetia un i altre cop. Fins que es va adonar que les idees no neixien perquè ella mateixa ho impedia. Estava gaudint amb aquella destrossa. Potser no era “gaudir” la paraula exacta, però si més no, li semblava curiós. Així que la ment es va asseure i es va limitar a contemplar l’espectacle.
Va haver-hi un moment en que el cor es va aturar i va mirar a la ment; mai ningú se l’havia quedat mirant, i encara menys sense rebre brega. Durant uns segons, es van adonar que el seu destí havia canviat. Amb una por més que evident reflexada en la seva tremolor, el cor es va apropar a ella. La veritat és que imposava veure-la allà quieta, aturada, impassiva. Però ell mai havia estat d’arronsar les espatlles i donar mitja volta, així que se li va apropar a cau d’orella i li va dir “vols jugar?”. Jugar? Havia dit jugar? Què era això de jugar? Mira que ella sabia paraules: raonar, discórrer, cavil·lar, meditar, estudiar, reflexionar, pensar, considerar, concebre, jutjar, sospitar, suposar, pressentir, calcular… però jugar?
Per primer cop sentia curiositat de veritat per una cosa, així que va acceptar la proposta. El cor va ensenyar-li decenes de jocs, on sempre hi havia un guanyador i un perdedor, i es va reservar pel final el seu joc estrella. Però la por ràpidament va entendre les normes, i un cop rere l’altre li guanyava. De totes maneres, el cor no es rendia, seguia explicant jocs i enredant a la ment per seguir jugant una estona més.
Mira que les nits de desembre són llargues, doncs res, per a ells dos havia estat un obrir i tancar d’ulls. Van prometre trobar la manera de no perdre’s i durant nou-cents dies i nou-centes nits, van construir a en Pinotxo, un nen de fusta. Aquest eixerit ninot també té una història ben maca, però la deixarem per un altre dia. Un cop construïda la titella, van entendre que tots dos havien de ficar-s’hi dins per donar-li vida. Així que alehoop!, cap a dins. Des de llavors, mai s’han tornat a veure un enfront de l’altre. La ment, quadriculada com és ella, va ser capaç d’arribar fins a dalt de tot i quedar-se en un indret amb unes vistes privilegiades. El cor... doncs ja el coneixeu, es va quedar a mig camí, sent el centre d’atenció de tothom.
A vegades, quan tot està en silenci, la ment pot escoltar com el cor tremola. I quan s’apropa a ell, el cor somriu mentre li contesta amb el mateix de sempre: “Juguem? Avui et guanyaré”.