Dragons d'agost

Un relat de: Mena Guiga
-L'agost anterior encara vaig tenir la sort -digues-li l'ànim, esforç, il·lusioneta- de marxar uns dies. No estava previst. Però el destí a voltes et regala una estadeta a la muntanya perquè li has fet un favor.

-Continuï.

-Enguany, i ja en plena canícula, estic encara a la meva localitat de cada dia de fa més dies que fa més i més dies i en fa i en fa. Fastigueig no és el mot. Ni aborriment. És aquest canvi que no acaba de transformar-se en estabilització el que em mata. Aquest estat que fa massa que és transitori i que ja ni 'tram' se'l pot anomenar.

-Prossegueixi.

-És aquest saber que la gàbia té la porta oberta i, no obstant, les contínues sensacions de frustració i tristesa, que és la ràbia estovada. Així ho he entès, tot i que es repeteix, com un àpat mal paït, malparit.

-I què més?

-És aquest 'no acabar'. És el desamor allargassat, les darreres probatures inútils, les neures que deriven del manteniment d'un estat indesitjat però diari. Són les pors per la recessió econònima, per la precarietat que fa ombra arreu, per la societat líquida, per l'augment de violència, per les imatges de gent asseguda sense comunicar-.se i només fent picatge a les tecles de pantalles amb uns dits que es tornaran artrítics i que cap bany d'aigües salvarà. És l'acceptació dolorosa del niu buit, és el 'n'hi ha prou' del cada dia de supervivència mínima i que, sí, cal agrair. És l'actitud, ho sé.

-Sí.

-És aquest comprendre que som sers complerts i que no existeixen les mitges taronges ni nectarines ni mandarines. És aquest no haver trobat la teva gent amb qui conversar, riure i compartir afinitats. És aquest neguit d'aconseguir-ho, aquesta lluita de pujades i baixades, aquesta puta muntanya russa, aquestes obagues i solanes.

-Vomiti.

-Però, sap? M'estimo i m'abraço. Estic vivint una mort en vida. Una persona propera em va dir que havia mort uns quants cops en vida.

-Ho havia entès.

-Avui havia sopat i sentia una soledat que pesava massa. M'he decidit a sortir a caminar. No era massa tard i és temps de gent als carrers. Sortosament ni massa ni poca.

-Equilibri?

-Em fa somriure! Bé, jo anava a esbrevar malestar. A capir que la líbido marxa i que un consolador és reduir massa necessitats a descàrrega. I buscar algú per pur genitalisme és reduir i jo vull sublimació. Què coi!

-Hi era, la lluna?

-No m'hi he fixat. Qui sap si estava descansant dins un local per llogar a baix preu on es fa croquetes low cost. De fet, estava per les meves cabòries mig relaxadament. Fins que, alçant la vista cap a la llum d'un fanal d'un carrer antic, n'he vist un. Un dragó. Observant més: dos, tres, quatre...cinc, sis! M'he aturat, amb la gresca de comptar-los. S'estaven quiets. com petrificats i freds. De cop, com arrauxats, esdevenien llampecs que feien un caminet entre previst i imprevist, crec.

-Dragons...

-Exactament. Llavors he sabut que aquella era la finalitat de la sortida: fixar-m'hi i comptar-los. He descobert que buscaven la llum de les bombetes i que tenien predilecció per façanes dels anys 40 de cases abandonades o semi o no i que tinguessin motllures de decoració. I balconada.

-Curiós.

-Sí. Jo comptava i somreia. Els transeünts no feien cas. Tot ben normal. Avui en dia ningú fa massa cas ni ningú es preocupa massa ni pels normals ni pels rars.

-No generalitzi.

-Té raó. Sempre hi ha excepcions. He reculat per continuar amb aquell espectacle que a ningú més semblava importar. He vist, també, coloms amb els caps enfonsats en els pits eixamplats en una mena d'inflor o d'arrogància de cantant piteruda d'òpera o macabra. Estaven situats en ampits de finestres. Aquella positura era el seu descans. En un habitacle minat per la decadència en forma d'humitat, esquerdes, escrostonaments i més adjectius d'abandó n'hi havia en restallera, feia angúnia. Aquella disposició...era un joc, era un símbol, era què era? Aus silents -potser escandalitzades per tantes coses del món-: efectisme d'una estampa de pel·lícula gore.

-Vagi acabant, que es farà de dia i els dragons tornaran a les seves escletxes i els ocells s'envolaran a caçar insectes matiners.

-Doncs res més. Això. Que els dragons un xic ajuden, un xic salven.

-Encara els haurem de fer un monument, posar-los com icones dalt pedestals?

-Si és de nit i amb bona llum, potser rutlla!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434374 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com