...DRA

La Sandra i la Cassandra es van casar. O 'cassandrar' (així van anomenar l'acció de crear el vincle seguint la tradició que, en el fons, no els importava massa). Ho van fer, en el seu cas, per moda. Les cerimònies d'enllaços amorosos ho estaven, malgrat ser una època amb molta, molta, moltíssima crisi econòmica i de valors.

A ambdues els encantava mostrar imatges seves i no cessaven de fer-ho exhibint-se en emplaçaments diferents, com si estiguesin voltant el món, 'baldufejant' (deien, per caure simpàtiques i pretenent ser enginyoses). 'Baldufejar' ho va escriure per quedar graciosa la Sandra. O la Cassandra. El seu dia a dia esdevingué un ubica-publica AMB certa pinzellada impúdica, a més, també seguint tendència social més que no pas per convicció reflexionada. Comptaven amb un seguidoram nombroset, gent d'aire sentimentaloide-gal·làctic (aspecte que, és clar, havien de tenir en comú i s'hi esmerçaven en què així fos), ja que aquella vessant emocional compartida ajudava a l'aspecte general de la Sandra i la Cassandra abocades a un món de pantalles de totes les talles.

La Sandra i la Cassandra (o la Cassandra i la Sandra), com dues cebes revistides de capes i èbries com havent anat de copes, perdudes en l'embolcall lluent i malva de les herbàcies bulboses, elles, vulvoses, aquells embolcalls de textura de paper i de seda que quan feien vida íntima feia crec-crec rebregant-se. Cebes amb el centre podrint-se... per semblar autèntiques.