Dos reptes més... i van la 'tira'!

I TOTS ELS ESTELS RIUEN DOLÇAMENT

Abril 2004 (Informe Departament Investigacions Arqueològiques Submarines)
"... Sense esperança de trobar més objectes, confirmen que, una vegada fetes les anàlisis pertinents de les restes trobades, sobretot del panell de la caixa turbocompressor de l'avió, on s'han observat una sèrie de quatre xifres -2734-, seguides de la lletra L, aquestes pertanyen sens dubte a un avió Lockheed, matrícula 42-68223 de l'exèrcit..."

1998 (a un bar del port de Marsella, comentaris d'un pescador)
Aquest és, al meu entendre, el paisatge més bonic i més trist del món, a la vegada. Extraordinàriament agradable pels verds i blaus de la mar i la muntanya, pels hotelets blancs a la línia de costa. Trist pels problemes laborals, per la indústria de plàstic i petroli que ens fotrà la pesca... Com aquell que escandallava les braces dalt de vaixell i sabia que havia arribat a port en trobar merda..
I avui de matinada, a l'illa de Rion, heus ací que em succeeix una cosa normal, amb quelcom d'extraordinari. De sobte, he vist una lluïssor blanca prop del turmell. He restat un moment immòbil; l'he tret de l'aigua: era un braçalet d'argent.


31 juliol 1950 (diari d'un ex-aviador alemany)
Avui farà exactament sis anys del fet.
Mai no havia contat aquesta història. Ni m'agrada recordar-la.
Els companys estigueren molt contents de tornar-me a veure, després de la ferida i el permís posterior. Tot foren somriures i felicitacions. De nou, a pilotar. Content i amargat alhora. Era una guerra que no calia. Som humans, germans en tot. I el que ens cal és amor. Ja ho va dir ell: ‘Amar no és mirar-se un a l'altre, sinó mirar junts en idèntica direcció'. Jo era militar, però, i això significava complir amb els deures que t'encomanen. I abatre avions enemics és ineludible obligació. I segar vides.
Després d'aquell dia jo estava trist, però deia a tothom: és el cansament. Ara ja m'he consolat una mica. És a dir, no massa. Però estic segur que ha retornat al seu lloc de somnis, perquè no van trobar les despulles de l'avió ni el seu cos. M'agrada d'escoltar els estels, com a ell. I m'agradaria que trobés la pau i reposés al seu planeta de somni.

******

REPTE 285. Una descripció.

Mireu-me. Sóc una de tantes dels centenars i milers i milions que poblen la mar nostra. Sí, ja sé que el possessiu l'utilitzeu vosaltres. Innocents! Sou, aproximadament, un setanta-cinc per cent del nostre element, només. Pobrissons!
Comencem de bell nou. Mireu-me allà, a la meua naixença. Com un llom de drac blau que s'aixeca, que sobresurt a d'altres lloms de fera, blavoses, altres ones. De vegades, dues esquenes de drac s'uneixen i plegant una amb l'altra, en fan un de més grossa, més gran, més potent. Com si tota la meua família d'ones de la mar intentés vèncer i menjar-se el vostre Sant Jordi. És broma! No m'ho tingueu en compte, amics humans!
Bo, ja m'heu vist al començament. I avance sempre, sense cap impediment, sense cap trenc ni esvoranc. I el llom se'm fa un fil blanquinós que gira i es revolta. I es fa més i més gran, fins arribar a ran vostre desfent-me en escuma blanca que us mulla els peus, estenent-me per la sorra.
Supose que se n'haureu adonat que no hi ha ni una sola ona que es repeteix, no. Hi ha múltiples ones, totes diferents, totes iguals, totes germanes!
I no sé si contar-vos ara la meua història, els moments viscuts per les meues aigües. Per exemple, el dels navegants que es deixaren enlluernar per la recerca d'un velló d'or, i es perderen anys i anys entre ones i ones. O aquella fotuda experiència del món esfèric que m'ha contat una cosina d'enllà columnes, referent a un tal Colom, jueu mallorquí, anant cap un indret incert anomenat Índies...
Estàvem, però, ran de platja, on deixe les cloïsses, les petxines sense vida. I més atifells estèrils que rebutge, sempre regenerant-me, sempre ansiosa de purificacions. I no m'ature. Segueix. Recule. Em retire altra vegada cap l'aigua blava, la meua mare, mar de cel grandiosa i humil alhora. I de seguida li done la mà a la següent companya. Semblant a mi, diferent a mi, estranya a mi. Però germana! I el meu moviment, incansable, repetit, sempre igual i sempre distint, el porte assajant des de fa milers d'anys. Molt abans que vosaltres existíreu. Molt abans! Fa tant de temps que ja ni ho recorde...