Dos reptes amb lletra "F"

(Foc) UNA PERFECTA IDIOTESA

Tot sembla quiet, tranquil. Els pics més alts de la serra destaquen nítidament davant un cel ennuvolat, grisós. Just a la dreta del paisatge, precisament al lloc on la pineda esdevé més frondosa, s'endevina un nuvolet quasi vertical, aquest de fum. Ara me n'adone: una perfecta idiotesa, el que he fet. De cop i volta, s'hi nota un vent angoixant i càlid, portant la xafogor potent als nassos, a la pell, als cabells que es despentinen i semblen trencadissos. És vent de ponent, agreujat pel foc.
I encara que aquesta primavera d'hivern sembla serà abundant en pluges, per ara no les hem tastades. "El ponent la mou i el llevant la plou". Desitge ardentment un canvi de vent. Un poc de llevant, unes gotes abundoses i seguides, ignífugues de ben segur. Perquè el ponent només ens porta una mica d'aigua, que s'evapora sola en tocar terra. El llevant és el que ‘fa feina', com diuen els nadius. De vegades, massa i tot. Eixides de mare dels rius, barrancs plens, inundacions, desastres. A més, les aigües de la nostra mar es posen grosses i no admeten les seues companyes dolces.
Del ponent, però, tothom és enemic. Només cal deixar-se instruir pel refranyer: "Ponent, mal vent", "Vent de ponent fa fugir tota la gent", "De ponent, ni vent, ni gent, ni casament" . Potser no ens en caldrien tants; però el mal ens arribà de ponent.
Imaginem-nos -encara que fos solament per uns moments- que d'aqueix indret se'ns presenta una xicota rossa, perfecta de corbes, acurada de maneres, ‘minifaldillera', oberta i espectacular d'obertures superiors, mostrant-nos de manera pèrfida i innocent alhora una part del seus encants inferiors suposadament ocults, insinuant-se primer, alienant aquella cosa nostra que s'infla, i deixant-nos tastar la seua fruita agostenca després, en actes que l'Església considera indecents i pecaminosos... ¿no li compraríeu, de gust, oblidant-vos del bosc, tres bidons de benzina -súper o sense plom-, per tal que pogués encendre'ls on li vingués en gana?


*********

(Fantasmes) DOS POBLES VEÏNS

De vegades em perd per les muntanyes i arribe a llocs insospitats. Com els dos poblets d'aquella vall silenciosa durant el dia i animada per les nits.
Xafeguer de Dalt i Xafeguer del Pla són -com sap tothom que haja estudiat sols un bocí de geografia oculta i cacofònica- els únics pobles del món on un espectre no és molest. La raó simple i planera rau en que allà tots els habitants són visions, ànimes en pena, ficcions fantasmagòriques. Els dos municipis estan separats per un rierol d'aigües fresques que just a l'alçada de les primeres cases de cada poble, s'obri en quatre canals per formar tres illes: a la part més muntanyosa trobem el primer, l'illa central està deshabitada, i l'altra està ocupada per segon vilatge.
Encuriosit, vaig començar visitant el de Dalt. Tot tancat. Un sutge lletós omplia els carrers. Encara que caminava amb cura, vaig patinar. L'abandoní ràpidament, amb el cor encongit.
Cadascuna de les localitats té un esperit diferent, un tarannà propi. Els habitants de la muntanya són seriosos, llòbrecs, tràgics, silenciosos; els del pla, riallers, festívols, divertits, sorollosos. Tant uns com altres són incorporis. També, però, hi ha una diferència notable entre ambdós: al de Dalt tots van bruts, les ungles negres i llargues, abillats amb llençols que han estat blancs de nous, amb retalls de tela pollosos, i molts, porten cadenes; els de la Plana van nuets, amb les mans netes i el pèl retallat, polits, nivis.
Així m'ho confirmava bagolant Farandola Albina, batllessa de Xafeguer del Pla, al bar de la plaça Major. I afegia, per mostrar els despropòsits de Sadoll Botit, batlle de Xafeguer de Dalt:
-Diu que té amarrat el timó de la nau comunitària. Fantotxe! Sembla un pallús fotent fòtils per ornar el miserable, tèrbol, boirós i tenebrós municipi. I a més, és un exhibicionista! Una nit va venir, vestit amb una gavardina, per donar esglai a les animetes innocents que passejaven pel parc. Serà espantall! I acaba tots els plenaris amb un bon cop de canell damunt la taula. Dictador! Carrandella de tabolls, tots els xafequerindalts! No com nosaltres, que vivim democràticament.- I acabava, orgullosa: Serem, pels humils i soferts mortals que encara romaneu vius, fantasmes. Fantasmes demòcrates, però! Que quede clar!
Era simpàtica, la Farandola. I com que anava despullada, encara que no la veiesses, em feia la impressió d'un no-sé-què d'erotisme, al moment de beure'm la cervesa.