Dos paraigües i una esfinx

Venia d'un pam, però es feia quilòmetrica, la separació en aquell lloc desconegut. Tot i no conèixer's de res, eren de la mateixa espècie. No podia sofrir com el paraigua blau marí es rendia tan a tocar seu.

-No afluixis, resisteix!

El de color beix, un grau menys desllorigat, amb un descoordinat i lleu moviment residual de barnilles, sobrevivia al recent embat d'un vent mortífer afegit a una pluja intensa, els causants de l'estat dels dos estris anats a parar a aquell jardí decadent de casalot colonial on una palmera que havia estat fermament altiva i activament presumida defallia víctima del morrut als seus dintres. Amb el cap aixafat, despentinada, s'afegia a l'aspecte estropellat dels dos paraigües capgirats.

En aquell espai exterior hi havia testos de terrissa enormes on els geranis convivien amb l'herba. S'hi havia sumat l'amalgama d'elements que la tempesta havia distribuït capriciosament: fulles i branques i flors masegades; plàstics en format bosses, palles, taps i tubs; papers que, xops, curiosament apilats com havien quedat...segur que el Fantasma nocturn s'hi fixaria.

Després de la torrencial inclemència el cel, arxinítid, somreia decorant-se l'ànima amb un magnífic arc iris.

El paraigua beix volia apropar-se a l'altre, acaronar-lo. Li calia un toc d'impuls. Cap aire compassiu se'n feia càrrec. I el fred s'intensificava.

El capvespre es va fer mig visible recollint versos que una gràcil xemeneia de forma encargolada com un rínxol desprenia...si ningú feia foc!

Eren els pensaments del despertar de l'Esperit. El capvespre hi orgasmava i, satisfet, va marxar fent botifarra a la nit. Els havia escurat, no n'hi deixava cap. La nit hi estava, sortosament, avesada. Serena de mena, es limitava -i era molt- a observar -més aviat contemplar- l'ésser que sortia del vetust i pulverulent habitacle al mateix temps que ella fitxava al firmament.

La gelor no va permetre al paraigua beix articular cap més mot. Sentia que ell mateix s'acabava, el terra esdevenia magnètic al súmmum, xuclaire. El paraigua s'entregava al notar-se vençut, agradablement vençut.

Una mà buida de pell, músculs, nervis, ossos...va agafar-los pel mànec, un rere l'altre.

-Com qui estira espàrrecs!-rigué una veu de quelcom inexistent.

Era l'esfinx que al cap d'una estona hi seria.

-M'he dit Aruna, Aroa, Erea i Nerea. Ara, a més, vull ser una figura fabulosa petrificada i servir per a alguna cosa lloable.

El Fantasma respongué amb les vibracions d'un somrís.

-Et faré, esfinx. Deixa'm mirar on.

La celístia li enfocà un caminet.

-Pista de pistonets!

El traçaven aquella pasta petita que no seria servida en cap sopa per a infants joves o vells. Seguí aquell resultat casual més de les ventades. Finava davant la palmera condemnada.

Se sentí, en la distància, una conversa sorda i curta.

-No tinc ni company ni fills.

-Jo tinc parella sobrera paràsita i fills xupòpters.

Aquella queixa antítesi provenia de dues amigues que feia un quart de segle que no es veien i que van decidir, de cop, sense passar-ho per cap sedàs massa mental, d'intercanviar-se les vides.

-Enceto una solteria de pel·lícula!

-Començo vida familiar i quotidiana que faré de somni!

El Fantasma sospirà: ai, l'existència i els trams que contenia! No, no canviaria per res la fase etèria prou eterna que l'estava caracteritzant. A cada banda de la palmera hi va situar dos testos que estaven trabucats i va omplir-los de terra d'un angle del jardí on, feia qui-sap-lo, havien estat enterrats gats i gossos estimats. I un lloro. Aquella terra era fèrtil de sentiments.

Plantà un paraigua a cada test, amb els mànecs enfonsats. Els estris amunt, destrossats, però amunt...es tombaven.

-Assuaujar un massatge de mestisatge- murmurà, profundament commogut. Va posar-se a barrejar terra d'un test a l'altre amb delicadesa, alhora que acaronava els paraigües isomètrics. S'hi estigué fins que un raig d'estels en forma de filaments va assolir cada paraigua, que absorbia color de l'altre, per sanar-lo. Però no acabaven de sostenir-se prou, el Fantasma encara havia d'estar per a ells.

-Hi falto jo- recordà la veu de la no-encara-esfinx.

Sí. La muntanyeta de paper moll es feia mirar.

Dringaven campanetes procedents d'enlloc, anunciant que s'hi posés.

El Fantasma creà l'esfinx amb la massa de paper humit que semblava més gran cada vegada. La mesclà amb cola blanca que sempre tenia en un pot al celler. El cap de la figura tenia els ulls tancats, en estat nirvànic: una pau que l'esguard hieràtic hauria estroncat. Emanava protecció. La magnitud de l'esfinx era superior als testos i assolia l'alçada de mitja palmera. Dels pits en rajava aigua lletosa que anava a parar al sota de cada test per tal de nodrir els paraigües. Les urpes, les tenia desesmolades, inservibles. Les ales, plegades, enganxades al cos de felí gegantí. I la cua li va quedar petita: de sargantana. L'esfinx restaria immòbil, entre els dos testos, davant la palmera. Un cop enllestida, el Fantasma mirà el conjunt. L'envaí la solemnitat. Llavors la palmera encetà a tenir una ombra nova: groga, groguíssima. Partia de la base, també passava per dins el tronc i rebentava la població d'escarabats morrut igual que les pipes de carabassa fan esclatar els oxiürs.

Abans l'albada no fes acte de presència, l'esperit retornà al seu cau. El dia cansava. La nit...embriagava.