Dos móns en el mateix cabàs

Un relat de: Giser

La diglòssia de la urbe versus natura s'extrapola al camp de l'ètica-estètica i al de la filosofia-pedagogia; es converteix en un reflex del paradigma crític en contra del científico-tècnic; del món actual, modern i progressista (si com actual s'entén un món hipotecat en les polítiques bèl·liques, modern com esclau dels mitjans de comunicació i modes caríssimes i progressista quan es camina cap a l'autodestrucció de l'essència de l'ésser humà), enfrontat amb el món antic, rústic i conservador (adjectius pejoratius utilitzats pels habitants d'edificis formiguers, intolerables a la butxaca humana i plens de sorolls, per referir-se a les persones que viuen adaptant-se cada dia als nous canvis), per tant faig la pregunta, qui és conservador i qui progressista?

Des de la ciutat s'han donat dues visions del món rural: la bucòlica i la provinciana, però si ens desfem de la hipocresia de l'asfalt, es podrà observar que només és una.

La poesia, com totes les arts és un arma de doble tall, la visió bucòlica que s'ha volgut transmetre de l'àmbit rural s'ha vist acompanyada d'agressions terribles al medi, per facilitar, encara més, la vida del ciutadà (persona que viu a la ciutat), vegi's AVEs, túnel de Bracons, etc. I és aquí on entra la visió provinciana, quan hom o don s'interposa entre la natura i el Progrés (de la destrucció).

Quants cops hauran escoltat les nostres oïdes allò de "...si jo pogués m'hauria anat al poble fa..." FALS!!! Tothom i totdon pot fer-ho, poder fa falta un temps, però es pot fer. Però la nostra biologia humana, de per sé, egoista, mentidera i poc treballadora, prefereix la comoditat de la societat sense rostre, de l'estat del benestar, que jo prefereixo anomenar-lo del malestar, i del somni americà traslladat al país que ha oblidat que la seva cultura va néixer als pobles, fent castells humans, portant faixa i barretina i ballant sardanes, símbols d'unió d'un poble que cada dia van desapareixent més proporcionalment a com també desapareix el nus que ens converteix a tots en poble.

No es que vulgui afavorir o proclamar un màquina del temps per tornar al passat, no; ja s'ha tingut prou amb l'últim govern. S'ha de viure el present, caminant cap al futur, però sense oblidar les arrels del passat. Però el futur l'hem de crear nosaltres i és aquí on entra l'espai rural, ja no tant com físic, sinó més com ètic. Ja que aquest espai et dóna la permissibilitat de conjugar allò autèntic i natural del passat amb allò científico-tècnic del present-futur.

I malgrat molts pedagogs/es pensin que l'escola està fora de la societat, humilment i des de la meva profunda ignorància i escassa experiència, penso, que no crec, ja que la conjugació del verb creure la deixo per pensaments i religions dogmàtiques, permeten veure el futur (alumnes), el passat (mestres i pares i mares) i el present (la societat en conjunt).

I aquesta societat està foradada i florida com un car i exquisit formatge de Cabrales. I com per gustos no hi ha res escrit, entenc, comprenc i respecto a les persones que optin per aquest camí, però no ho comparteixo.

L'àmbit rural, tant pel que fa a l'estil de vida, com a l'educació, troba allò inèdit de la persona, allò autèntic, que no fa falta emmascarar amb modes fashion o publicitat excessiva. És capaç de fer pedagogia dels rostre, és capaç de mirar-se als ulls, de no ignorar-se, de comprendre que l'existència d'altri és tan important com la nostra mateixa. I és més, ja no només pels altres, sinó també per nosaltres, perquè recuperem allò tan buscat, el silenci; la possibilitat de parlar amb nosaltres mateixos des d'un plànol iniciàtic, des del cor, o la raó o com més us pugui agradar, ja que recolzo la raó del cor.

Per finalitzar, he de reconèixer que no he definit gaire la dicotomia entre escola rural-escola urbana, però no podia parlar d'escola si abans no parlava de persones, persones que conviuen, pensen i s'acompanyen entre sí, que es coneixen pels noms i cognoms, per deixar-se estar de números, hipocresies veïnals, polítiques oligàrquiques i FORUMS de les cultures.
No seria bonic?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Giser

Giser

28 Relats

137 Comentaris

62528 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
ABRAÇADA DE GUERRA

No jugaré a tirar de la guerra
Millor jugaré a l'abraçada de veritat,
on totes i tots s'abracin
en comptes de lluitar,
on tothom riu
i per la catifa rodolen,
on tothom es patoneja,
I tothom somriu,
I tothom s'escolta.
I tots i totes guanyen.

Shel Silverstein