Dos llumins que es consumeixen

Les coses anaven bé entre els dos. Ella era riallera i atrevida, ell era amable i calmat. A ella li encantaven els dies plujosos i a ell li agradava tenir una excusa per quedar-se a casa i llegir un bon llibre amb un cafè al costat. A ella li delectaven els nou àpats i ell gaudia cuinant per a ella. Es complementaven, doncs ella era qui volia ser i ell la volia pel sol fet de ser ella. Tot i així hi havia una cosa en la qual mai es posaven d'acord. Era una cosa que semblava senzilla a primera vista, però, com ja se sap, les coses que no aparenten ser més que una petita humitat quan les mires per primera vegada, si prestes una mica més d'atenció, t'adones que són les culpables de la inundació.
Mai sabien si deixar la porta oberta o tancar-la. Ell insistia en tancar-la, ja que si així ho feien no entrava fred ni se sentien les coses de fora. Ella assegurava que amb la porta oberta entrava més llum i podien escoltar si alguna cosa anava malament.
Hi va haver un dia en què ell va perdre les ganes de cuinar i ella va deixar de ser tan riallera. Llavors la noia va dir al noi coses que no pensava, coses que volia sentir però que no eren reals. Volia fer canviar al noi costés el que costés, el volia fer seu, i per això va encallar la porta de manera que no es podia tancar.
I va ser allà on el que semblava una gotera es va convertir en una cosa molt més gran i es va ensorrar el sostre.

El noi li havia dit que la porta servia per mantenir la calor, però estava oberta, i el seu cor es va refredar. Ella havia dit que amb la porta entraria més llum, i el noi va començar veure més clar fora que dins i va voler sortir per il•luminar la seva ànima. Ella va dir que si la porta estava oberta s'escoltaria millor si alguna cosa anava malament i el noi, amb el cor fred i l'ànima resplendent, va sentir una cançó que el va atrapar i va sortir deixant la porta oberta i una esquerda al cor de la noia, que es va afanyar a tancar la porta i fer-li un cadenat perquè ningú la tornés a obrir.