Dos contes monosil·làbics

Un relat de: Calderer

EL POU DE L'ELF.....de Copèrnic


- Ei! Em dic Cesc Bau i visc a Jou. Tinc un hort a on fa un bon sol. A molt a prop s'hi veu un riu i en el bell mig hi ha un pou molt fresc. Ja fa un cert temps, si fa no fa, pels volts d'Any Nou vaig fer-hi un tomb. Que sóc boig? No és ben cert que sents veus a dins del pou? Amb un xic de por, faig un cop d'ull. Tot ple de llot, no veig bé el fons. De tant a prop que vull fer el fit, caic tot jo a dins, fent un gran xaf. Moll, cot, veig un elf verd que amb veu lleu, fluix em diu:
- Sóc l'elf del pou. Sóc pres del duc, rei de la nit, que vol ser sol a tot el tros. Si em treus del fang, puc fer més gran el teu poc rang. Si em duus amb tu, el bon fat, sé de bon grat, que et pot fer ric. I si tu em dius de fer la cort i vols un niu en el teu mas i com a dot vols un camp ben gros, des d'ara et dic, que ja és ben teu,
- Quin cop de sort! Vaig i li dic. Si puc fer el cim, si més no a tall de boig, prenc el meu ruc i en un tres i no res et trec del pou.
Un cop a dalt, com un llamp, trec el ruc de la cort. Quan som a l'hort, li faig un nus amb un bon cap al volt del coll i dins el pou que se'n va el rest. Quan l'elf el té, el ruc i jo, com un sol cos, fem un bon tros. Quan l'elf ja surt i se li veu part del cap, la serp que no he vist, la tem el ruc . Fa un gran salt i el bon elf cau un cop més al mig del toll.
El veig al llot, més mort que viu, Se'n va la dot, el camp, ser ric i fer més alt el meu poc rang. La serp m'ha dat molt mal fat. Amb el cap baix, se'n va, com si res, cap el seu cau.


----ooo000ooo---


SEC I CURT ...de Calderer


Res no se sent, sols un so fi, el buf lleu del vent, i prou. Fa un sol fluix, calm. Un bosc, tot ple de pins i faigs; un hort amb solcs i alls i flors i gats; un camp gran de blat ros i alt i un pou sec i fosc. I la llar. De la llar, cap al cel, surt fum, d'un foc. I en un no res, un tret. Sec, fort, curt. Dins un cos que cau amb un cop sord. I un que fuig cap al nord.

-Què és?
-Un tret!
-On? Qui? Com?

Un crit fort. Un que surt, com foll de la llar.

-Un hom les! Un hom les!
-Un homeless?, No pot ser, molt llarg, poc curt.
-No, no, un hom les!
-Les? On?
-Al cap, a l'ull, d'un tret.
-I qui és?
-En Pol.
-Ell? Ai! No pot ser.

Cinc se n'hi van. Un diu:

-Per què? Per què?
-No ho sé pas.
-No se sap.

Cap ho sap. En Pol, les, jeu sol. El cos al sòl brut i ple de sang. Un toll gran, fosc, roig. Un tret a l'ull. Tot trist, molt trist..

-És mort?
-No mou un dit, mou el cap.

Cinc hi són, als cinc els dol. Es va fent fosc

-Li fa mal -diu un, amb un plor- I li prem la mà.
-Ai! Ai! -fa un que es diu Marc.
-Prou es mor, tots muts, ni un plor! -Diu com boig el que es fa dir Tort, pel gep que té. És el cap.
-Ai! Ai! No puc, que trist, quin cas! Tan bo com és!

Ni un so. El temps es fa llarg, poc a poc cau la nit i ja no mou ni un dit, ni el cap. Un li pren el pols i diu:

-És mort.
-És al cel, el Pol, en pau! -Diu un en un crit.

Tots fan un prec curt a Déu i dos se'n van, en Marc i el Tort, junts, cap al nord. Ni un mot, ni un plor, ni un crit.

-On van?
-Per al porc que l'ha mort.
-Ai del porc! Ja té ben bé la fi a prop.

El que ja no viu jeu sol, un cos trist i ert. No hi ha llum ja és de nit. Tot fosc: la llar, el camp, l'hort, el pou. Fa fred, fa vent. Se sent, lluny, un gos al bosc.

La Mort riu amb la falç a la mà.

Comentaris

  • he fet un experiment amb els contes...[Ofensiu]
    ambelma | 17-04-2010

    has provat de llegir-los en veu alta? segur que és quasi tan difícil com escriure'ls.

    un exercici de molta paciència per poder tenir un resultat entenedor.
    Fins la propera

  • Bona feina[Ofensiu]
    Viscalagent | 20-05-2009 | Valoració: 7

    cercar monosil·labs per intentar escriure.
    Quina poca feina que deus tenir.
    Ni que fòssis funcionari!

  • pereneri | 18-04-2009 | Valoració: 10

    i més que bo, boníssim. M'ha agradat molt descobrir-te aquí, Lluís (sé qui ets per les pistes que dónes tu mateix a la bio), i encara m'ha agradat més trobar-t'hi amb aquest exercici d'habilitat lingüística per a mi impossible d'imitar.

  • Sense sostre?[Ofensiu]
    Vallespir | 17-04-2009

    L'exercici d'escriure alguna vegada emprant només monosílabs hauria de ser matèria obligada per a qualsevol persona de parla (i escriptura) catalana. Jo ho relaciono per exemple amb el precepte corànic que exigeix a tot bon musulmà d'anar a La Meca com a mínim un cop a la vida.

    I és que, hòstia!, el català és un idioma que permet perfectament explicar una història amb tot el sentit només amb mots d'aquesta mena. No sé si hi ha cap explicació antropològica més enllà del tòpic de l'estalvi en els originaris del nord-est peninsular, però el cas és que ho permet; i molt.

    Per això, sempre és divertit llegir relats d'aquesta mena. El del Copèrnic m'agrada, però el teu (i no per fer-te la pilota) m'agrada encara més, sobretot perquè queda ben plasmat això que deia abans: que el català permet explicar una història coherent, amb acció, on hi intervenen diversos personatges, només amb monosíl·labs.

    I què puc dir de l' 'hom les'? Brutal. Encara ric. Que no podia ser un homeless la víctima? I és clar que no: "molt llarg, poc curt"... i sota sostre!

    La meva particular expedició a La Meca la vaig fer fa un parell d'anys i també està penjada en aquest web. Es diu En Jan es mou per si hi vols fer una ullada. És força més recaragolat que el teu (més proper al del Copèrnic), però el cert és que m'ho vaig passar de collons fent-lo.

    Felicitats a tots dos!
    Salut!

    Roger

  • gypsy | 17-04-2009

    Bé, jo em trec el barret després de veure com heu reeixit d'aquest repte monosil·làbic, difícil amb contingut i sentit.

    Tots dos ho heu aconseguit i realment és genial rellegir-los com a saltirons, ans la brevetat dels mots que els lligen.

    Felicitats, sou uns cracks autèntics!

    gypsy

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

79856 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.