Dos amb addicció als forats... i a la bicicleta!

Dos amb addicció als forats... i a la bicicleta!

El nostre conegut "ti" Toni ens feia confidències, baixant de la bicicleta, panteixant; doncs els anys no perdonen i ell n'arrastrava quaranta en cada cama:
- Ai, els forats! Sempre n'he estat enamorat. Eren el nostre deler quan xicotets, infants amb poques certeses, però amb moltes preguntes i molt de món per descobrir. Eren els menuts forats del formiguers, on s'endinsava la corrua d'insectes; eren els mitjans o gran forats d'entrada a una cova d'un poble qualsevol, ocultació d'aventures insondables. Indrets amagats amb interior difícil de copsar. Eren el forat del nas, amb l'engruna de mocs secs. "Vés amb compte amb el petroli", ens deien els grans. O el forat del cul. O el forat trencat de les xicones, amb el botó prest. Tots els forats, fins i tot aquells de les cassoles trobades a un descampat, ens feien pensar en aventures fantàstiques, aventurar hipòtesis fantasioses...

Un altre conegut, lletraferit sense massa èxit, espeleòleg amateur, femeller convençut i empedreït, company de pedalejades de cap de setmana, també contava mentre esmorzàvem a un bar de poble, recolzades les bicicletes a la reixa:
- A una entrevista de ràdio, fa poc, em demanaven: "I de la darrera frase del seu llibre, què en diu?" "Doncs això, exactament. El que he escrit. No ho veus tu així?", vaig tornar-li la pregunta a l'entrevistadora. La frase a la qual es referia la xicota, i que cloïa l'epíleg del llibret, era el parlament de la nit d'entrega de premis. I deia, concretament: "Espere la seua tornada. Si no s'han perdut per un forat, negre -i pelut-, de la galàxia!" Jo tenia molt clar que l'entrevistadora volia tirar-me de la llengua i... Emperò, xicons, el forat que m'ha abellit tota la vida; el que m'ha encisat, més bé; aquell que és font de gaudi i cau de vida, és el que jo anomene ‘forat Parpalló'. Sí, sí; com eixe santuari del paleolític que de lluny ens mostra inequívocament el sexe de la mare Terra." I feia un somriure còmplice i sorneguer, sabent que nosaltres érem saforencs i coneixíem la cova.

Tingueren sort. Moriren tots dos, casualment, en forats. Un, a un pou; l'altre, a una línia de metro. I els soterraren en sengles forats; el primer, a un nínxol; el segon, a un clot del terra. Pregue als déus que els hagen reservat per sempre un forat negre, blanc o rosat, pelut o no, però plaent, a qualsevol indret. I una bicicleta per cadascú. O millor, un tàndem pels dos. Ben segur que farien bona lliga.