Dormirem a Jóncols

-No tornareu a estar junts? -els ulls del nen supliquen.
L'home se'l mira i esbufega. S'asseu a l'amarrador rovellat del moll. Traça, amb els braços, moviments lents i feixucs de desesperació continguda.
-Jan... Jan -pronuncia a poc a poc, amb els ulls closos, mentre es pessiga suaument l'entrecella -. Has de créixer.
Un veler fendeix la superfície de l'aigua, desfermant granellons de sol. Enllà de l'escullera, la mar es guarneix de crespons blancs.
-Us estimo a tots dos. -diu el nen.
-I nosaltres t'estimem a tu; una cosa no treu l'altre.
-Em pensava que passaríem uns dies junts.
-La teva mare fa la seva vida, i jo la meva. -afegeix, mentre el seu fill arrufa el nas i li fa morros -. Ja ets gran, ho hauries d'entendre.
-Però em vau dir que...
-Prou! -crida, gairebé perdent la paciència -. La vida no és un conte de fades; suposo que ja saps que els reis no existeixen.
-Què hi tenen a veure, els reis?
-T'estàs comportant com si el món fos de color de rosa. Comença a tocar de peus a terra, que ja tens deu anys. Si no espaviles, vindrà qualsevol brètol i d'una empenta et passarà al davant; i després et trepitjarà. Cadascú ha de pensar per ell; la mama i jo també, però això no vol dir que no t'estimem.
-Els reis no existeixen, però els ovnis sí.
-Ni ovnis, ni reis, ni fades, ni el "Ratoncito Pérez". -quan diu això se sent miserable.
El nen, impertèrrit, el contempla amb els ulls grossos i la boca oberta.
-Escolta -fa l'home, entendrit, amb la veu forçadament dolça i tustant-li l'espatlla -, estem començant les vacances i ens ho passarem molt bé, ja ho veuràs.

Alguns pescadors arrosseguen cistells amb peixos que encara belluguen.
-Amolla amarres, que salpem! -li crida el pare, llevant l'àncora.
L'esquif solca l'estesa blava de fora el port; al seu darrere, un deixant d'escuma assenyala el camí seguit i es difumina dins d'una transparència lívida. Ben aviat, la brisa comença a bufar cap a mar endins.
Singlen sobre tots els blaus: atzurat, turquesa, i, per fi, aquell lapislàtzuli de les regions que no tenen fons.
-Dormirem a Jóncols? -pregunta el nen.
-Vés a saber! -el pare mastega les restes d'una sardina, mentre tragina amb un llevataps i una ampolla. Després s'adorm.
És llavors quan el nen la veu, i es trasbalsa. De primeres li sembla que necessita ajuda; són massa lluny de terra per a trobar-se ningú nedant només per gust. Dempeus, s'hi fixa millor i s'adona que li somriu, que li fa adéu amb la mà. Tot d'un plegat la criatura s'enfonsa, i el nen escruta a tort i a dret tots els reflexos de les ones que els ulls li són capaços d'abastar. Transcorren uns instants, i, a l'últim, un rostre de nas camús i ulls de cel sorgeix del fons de les aigües i contempla de ben a prop la mirada atordida del nen que no se'n sap avenir. Els cabells daurats de la nena dansen amb el vaivé de la superfície. En jan no pot deixar de contemplar-la; i sent un truc al cor, com si se li enduguessin l'ànima, però li agrada; li agrada tant... que no desitja res més que seguir-li contemplant el somriure.
-Ei! -li crida. -. Puja!
La nena li fa adéu amb la mà i se submergeix.
A uns quinze metres del gussi, tornà a albirar el groc encès dels seus cabells. S'adona que s'acosta de nou, sallant com un dofí. Finalment li descobreix el guspireig de les escates de la cua.

Una hora més tard, el pare es desperta.
-Devia ser un lluç -li diu
-Era una sirena.
-Les sirenes no existeixen.

A l'hora baixa, la mar s'arbora. El gussi s'alça damunt les crestes obscures per tot seguit ensorrar-se al fons de les valls de les onades. La flauta del vent comença a sonar. La volta del cel s'enfosqueix amb núvols de plom mentre la boira baixa escampa llenques de misteri que avancen desbocades enmig del bosc de les aigües.
L'home lluita per a tornar a terra, però el motor no s'engega.
-La puta escassetat de fuel a Port de la Selva! -esgaripa contra els primers grops de tramuntana. La veu, però, se li ofegà amb l'udol eixordador de la ventada.
-Mira! -crida el nen.
Sobre la negror de la mar, apareixen com bolets, i mig amagades dins la broma, una mena d'esferes indefinides que se'ls acosten.
-Són caps?
-No, pare; són sirenes.
I les figures humanes, escolant-se entre les onades, s'abracen a l'esquif i l'arrosseguen lentament cap a Jóncols.