Dormint amb les arrels

Un relat de: AIDOB
Et diré lector que aquest relat no és la història d'una vida, és la història d'una mort, però sempre m'ha agradat contar històries, encara que siguin de penes i tristesa. Aquí pos de manifest les meves desgràcies:

Només els qui tenen paciència poden trobar la vertadera essència de les coses que creixen. Ja fa molt de temps que veig créixer les arrels d'aquest arbre que vaig plantar a la meva infància. El meu pare i jo passàvem al seu costat les tardes d'estiu, dormíem sobre la gespa i deixàvem el món el silenci i així captar les olors i els sorolls que aquest duia amb si. Record haver jugat molt a l'aigua del riu que es troba just al seu costat. També va ser aquí on em vaig enamorar i ho record com si fos ahir, tornava de la ciutat després de comprar una nova tinta per a una de les meves pintures, no vaig trobar coratge de seguir el camí del bosc, ja que era molt tard i vaig venir per la vora del riu. Vint anys havien passat d'ençà que el vaig plantar i ja semblava tot un arbre, però les llums, veus i colors de la natura no eren com en aquell lloc jo les recordava. Totes elles l'envoltaven a ella, que es trobava als peus del roure, adormida. Així com jo creixia, el meu arbre em seguia, a la seva ombra em vaig casar, aquí vaig jugar amb els meus fills, aquest roure ha ocupat els meus records.

I encara així, ara arribats al final de la meva vida, aquest arbre maleït és l'origen de tots els meus mals. Com és que no em deixes descansar, roure de l'infern, si vaig ser jo qui et va donar bona terra i protecció? Segur que és l'enveja, el motiu de la teva venjança, l'enveja per la felicitat meva, meva i no teva, que he viscut al teu voltant però sense tu, monstre. Ara et quedes la meva sang, la meva carn, el meu descans, i els fas teus, tot per poder així retenir-me al teu costat i que no pugui marxar. Que vols? No vulguis perdó per part meva, perquè tu has estat l'amic meu i amic del lladre que em va matar i em va deixar mort al costat del camí. Quan aquell home em va deixar a la terra, vaig deixar de créixer, però no tu. A poc a poc, el teu tronc s'ha fet gran i les teves arrels profundes. Jo em vaig fer terra, i tu d'aquesta et vas alimentar, monstre. Ja s'ha fet la teva voluntat, i com un nin que es queda adormit a la matinada, tots els bons cristians marxaran al paradís després del judici final, mentre que jo em quedaré amb tu. Dormint amb les arrels.

Comentaris

  • Reality![Ofensiu]
    McGlashan Sarah | 24-10-2019 | Valoració: 10

    This is amazing and deep! Most of us don't care about our surroundings (talking about nature) we never care about trees and plants instead we leave them for years to grow on their own with the help of weather and climate. We don't care about its appearance cleanliness and its branches. In the end, when we all grown up we look upon those trees and think why these are dull and having no fruits? This is because we do not care when these trees were young and need us, humans. Being a writer for essay help online I see so much ignorance for these trees in urban areas. People only care about economical growth which includes urbanization and industrialization.

  • M'agrada el teu relat.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 18-10-2019 | Valoració: 9

    ¿Qui no té un amor fracassat que t'ha marcat per mitja vida? Fins jo en tinc un...

    Aquest arbre que et recorda els millors moments i que mai tornaran... Cal ben bé que fem alguna cosa... ¿Buscar un altre amor? ¿Buscar més distraccions? Cal reaccionar...

    Sobretot, cal aprendre a superar l'enyorança, que la vida mai s'atura...

    Bé, felicitats pel teu bon relat, ens veurem per aquí, salut!!

l´Autor

AIDOB

6 Relats

6 Comentaris

3269 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
Uep! Com va tot?

Sóc un alumne Mallorquí de 2n de Batxiller que en certes ocasions es relaxa escrivint les seves penes i crítiques com a relatsnarratius. Sempre he cercat un lloc on publicar perquè escriure es fa gris si no trobes lectors.