DONES

Somos dos, en un reloj… Així era com començava una cançó, que es va fer famosa gràcies a un rellotge per a nens, tothom recorda dues agulles que formaven un equip perfecte per ensenyar als mes petits. Jo també formo part d'un grup, al principi només pensava que el formaven la meva germana i jo, més tard vaig entendre que era més gros, també hi entraven la meva mare i la meva àvia. Quatre persones d'una família unides per la sang. Vaig trigar en entendre que no només és la sang el que ens uneix, pertanyem a un clan, un gran clan: ampli, lluitador i intrèpid. Som una miscel·lània compacta però independent, cadascuna som una peça, però totes juntes som un gran quadre. Som dones.

Sempre tenia la sensació que no sabria mai que volia dir ser dona, quin era el significat de les quatre lletres? potser ser dona, era ser mare. Potser vestir-se en un futur amb un vestit blanc i dedicar-se la resta de la vida a criar fills. Em van dir que una dona no ho era, fins que un home la convertia, per això molts homes deien : et faré un dona, ja que només ells, podien convertir. Una altra persona, em va explicar que ser dona era sortir cada dia ben arreglada, maquillada amb un gran somriure, disposada a aguantar un dia més, les insinuacions dels executis del despatx. Moltes dones em deien que ser dona era ser perfecta, sempre de bon humor, amb una paraula idònia per cada situació, sempre llesta, sempre a la espera. Una altra persona em va dir que ser dona era ser agressiva, reclama drets i lluitar per ells, ser un home en cos de muller. Ninguna d'elles em responia, però totes tenien raó. Cada home té una definició de la dona i cada dona té una definició per si mateixa.

Em vaig criar entre dones, entre éssers que oscil·len des de la estupidesa absoluta fins a dones que mereixen ser Déus per la seva intel·ligència i pel seu talent. Totes tenien en comú que s'amagaven i vivien sota un gran arc, un arc que les unia i les protegia davant de qualsevol atac. Cada dona de la meva família em va ensenyar. La meva germana em va fer veure que ser dona era ser bonica, desitjada per qualsevol home i que amb una mirada podia aconseguir tot el que volgués; la meva mare em va ensenyar, que ser dona era ser mare, dolça, carinyosa, omplir una casa d'amor, de tendresa i no oblidar mai que els fills són carn pròpia; la meva tieta em va dir que una dona era independent, que no necessita cap home, pot viure sola, pot ser advocat, enginyer, militar, podia ser tot allò que volgués. La meva àvia em va transmetre un coneixement que va ser abstracte durant anys i que em va costar d'entendre, una dona havia de ser forta, el seu cor de vegades havia d'estar buit, no havia de pertànyer mai a ningú ni a res. Una dona sempre havia de vigilar, no podia confiar. Cada una d'elles era dona, i així és sentia, i tenien raó que ser dona era allò que elles deien.

Moltes vegades pensava que jo algun dia reuniria tots els requisits, seria bonica, intel·ligent, gran i heroïna, seria perfecta, i així entraria a forma part de la societat que formen les dones. Quina estupidesa, oi?, jo havia nascut femella i ja només per això era dona i moriria dona, fos bonica o no, fos premi literari o no, deixes descendència per recordar-me o no, passes el que passes, jo havia nascut i la meva empremta quedaria a foc damunt la terra.

Vaig néixer amb els ulls foscos, ni negres ni marrons, no massa grans ni expressions, no seria mai mussa d'un pintor, ni inspiració dels desesperats. Amb el temps vaig descobrir que era capaç d'estudiar i saber molt, però mai descobriria cap vacuna, ni salvaria el món de temibles epidèmies. El meu cos era proporcionat, però no desitjable per tots.
Veia a les meves amigues a primària com eren obsequiades per nens amb petites flors, com a mida que creixien passejaven de la mà amb marrecs que començaven a fumar. Jo asseguda des d'una cantonada les veia, les envejava i sospirava en silenci. Totes al llarg dels anys, es van anar convertint en petites joies, fins que una a una, van desenvolupar alguna qualitat que les feia dignes de fer-se dir dones. Mai he destacat en res, les hores mortes de la meva vida les passava sospirar per la meva frustració, per la meva pena, pensant que mai entraria a formar part del club de les dones, no era mereixedora, no tenia res. No volia estar feliç amb mi mateixa, no volia ser encisadora, no volia ser forta, només volia ser dona i que totes aquelles que ho fossin es sentissin orgullosos de mi,. Estava tan angustiada que vaig decidir estudiar les dones que passejaven pel carrer, les mirava, les repassava, tots els detalls, el carmí dels llavis, el caminar lleuger i graciós, com pujaven les escales, com seien, com somreien, em va obsessionar tan... no hi havia lloc per res, les mirava, les elogiava i en els fons les odiava tan com podia. Però no volia reconèixer que la enveja em corroïa per dins, se'm menjava , les criticava i en alguns casos, si podia les enfonsava, fins que un dia, no saps com, ni quan, et lleves i el món ha girat i tu has canviat, vaig acceptar que jo no era elles, vaig ser sincera amb mi mateixa. Va ser la primera vegada que vaig estar orgullosa de mi, al acceptar-me tal i com era, sense odiar a ningú, vaig iniciar la pujada a una gran escala que em conduiria a elles.

Vaig deixar la feina al bar i vaig començar la carrera de Psiquiatria, volia saber més sobre elles, durant anys vaig pugnar per aconseguir el meu objectiu, vaig ser forta, recordava les paraules d'una de les dones que m'havia influenciat, vaig estudiar, i vaig iniciar un nou capítol de la meva vida. Durant un temps, bastant llarg he de reconèixer, la meva vida es va tornar moguda, sortia quan el sol marxava a dormir i tornava a casa, si es que tornava, quan la lluna feia estona que ja havia marxat a dormir. Vaig conèixer molts nois, alguns guapos i encantadors; d'altres embaucadors però que al llit eren terriblement fantàstics. Els noi , durant setmanes, es tornaven prínceps blaus, però un dia tornaven a ser ningús a la meva vida. No va existir mai cap que em fes perdre el cap, tots eren el mateix, tots venien al meu llit i desprès marxaven sense deixar aroma a buit, jo no sentia res especial, no em sentia més dona, així que vaig descartar la idea que es necessita un home per fer dona. Vaig desterra el tòpic erroni, i decidí que la meva vida era meva, que el meu cos era com era, i que fins aquí havia arribat. Cansada de viure sense viure, sense sabor. Vaig fer fora de casa al noi que vivia amb mi, ni tan se vols podria dir com era el seu rostre ara mateix, vaig ser jo mateixa i per primera vegada em sentí orgullosa i segura de mi. Cap de les mestres (nom que vaig atorgar a les dones de la meva vida) em va dir que el fet de dir no, de dir "esta es mi vida" era un gran pas. Era la primera decisió com a dona. Ara només em feia falta créixer i perfeccionar-me dins del difícil, però agradable art de ser dona.

Vaig obrir una consulta prop del centre, era un edifici vell, però res que no es pogués arreglar, amb pintura i reformes. En poc temps atenia un gran nombre de pacients, la gran majoria dones. M'explicaven la seva vida, els seus dubtes, les seves pors. A mi m'agradava molt veure-les, que m'expliquessin com superaven cada dia, com cada nit marxaven a dormir, sabent que havia acabat una batalla, però no una guerra i coms enfrontaven al demà sense por.

Mai vaig permetre que cap home em digues com porta la consulta, podien aconsellar-me però mai dirigir-me, podien criticar-me, però mai enfonsar-me, em tornava agressiva, violenta i de nou,com molts dies quan marxava a dormir, recordava les paraules d'una de les mestres.

Tenia uns ulls preciosos, negres, uns ulls que jo no havia tingut mai i un cor d'or. Em va captivar des del primer dia. El seu sentit de l'humor, la seva rialla, i tot i que havia deixat de fumar, quan em va oferir una calada, em va semblar que m'oferia les claus al paredis. Jo havia estat amb nois, però realment el seu cos era diferent a la resta, quan em feia una carícia, el cos em tremolava amb dolçor. Vaig enamorar-me del millor dels homes.

Quatre fills, com passa els temps quan s'ha de resumir en un full, i ara entre els meus braços, dormint una nena, una criatura que el dia de demà entrarà a formar part de les dones. Provaré de dir-li, de fer-li entendre que ser dona, no té manual, es llevar-se cada dia i tornar al llit cada nit havent viscut intensament cada minut. Li explicaré les meues experiències, igual que em van fer les meves mestres, i així potser algun dia ho recordi amb la mateixa tendresa que ho recordo jo.

Em vaig enamorar de tal forma que el cor no em cabia al pit, tot era rosa, caminava damunt un núvol, em sentia bonica, vestia atrevida, era desitjable davant qualsevol home perquè ell em mirava i em donava forces a traves dels ulls, uns ulls negres que em despullaven sense treure'm ni una peça de roba i era capaç de fer-me l'amor sense tocar-me. Em maquillava i arreglava per ell, sense importar.-me la gent, sense importar-me el que diran o que pensaran.

Quan van néixer els meus fills, vaig ser mare abans que res. Entre ell i jo varem omplir la casa d'amor, de riotes, de jocs, de plors a vegades, però vam criar quatre nens i una família. Vaig viure una de les etapes més felices de la meva vida, era feliç i prou, sobren paraules, fins que t'espantes i veus que no pots ser més feliç i la vida només et pot treure. Va tarda, però va arribar, quan va venir va ser terrible. Han passat quinze anys d'ençà que va morir l'únic home que em va fer sentir dona, quinze anys des de la mort d'aquell torrent incontrolable de plaer i d'amor....No va marxar sol, va endur-se amb ell, el meu fill petit, quinze anys, i encara les llàgrimes cauen quan penso...

L'hivern no era gaire fred, amb temperatures pròpies de l'època i les nevades no eren intenses, res podia fer-me veure que passaria. El meu nen, com encara li dic ara i el meu marit van agafar el cotxe per anar a fer
"cosetes de Nadal" com ells deien, el meu petit anava vent abrigat, tan sols li veia dos ulls de color indefinit com la seva mare, el meu marit em va fer un petó fort, com sempre, em va xiuxiuejar a l'orella perversions d'home i jo li vaig respondre amb una plegaria d'amor i una promesa "d'aquesta nit, tresor", però la meva promesa no va ser prou forta per protegir-los, va pujar al cotxe, no sense abans lligar al nen amb el cinturó. El cotxe va comença a fer-se petit, petit... no van tornar mai. La policia va dir-me que no havia trobat cap motiu, i van arxivar el cas tot dient que només podia ser la boira i el mal estat de les carreteres. Vaig ser forta, molt forta, no sé si vaig ser dona, però vaig buidar un cor que abans era ple, vaig pujar tres nens que gairebé estaven tan espantats com jo.

Avui dia, el gran és casat, va crear la seva empresa d'informàtica i té dos nens que aquest any entraran a l'escola superior, el meu segon fill viu sol i no vol casar-se, treballa en una gran empresa, te un bon sou i és feliç. El meu tercer fill, es va casar fa un any, i fa poc ha tingut una nena. El destí va voler que jo no tingués cap filla, i ara en un acte de disculpa m'envia una femella amb els ulls tan foscos i bonics com els del seu avi, que no coneixerà.

Aquí esta a grans pinzellades la meva vida, una vida més, si, és cert, però per mi, és la meva, la millor de totes, la més intensa, la més formosa. Estic vella i cansada, però em sento jove. He passat la vida provant de resoldre el trencacaps de ser dona, tota la vida dedicant-me a encertar, a comportar-me perfecta. He tardat anys, molts, potser massa, però no diré que he malgastat la meva vida, no és cert, però si diré que hauria d'haver-me preocupat menys de desentranyar endevinalles, potser la mateixa vida m'ho hagués mostrat poc a poc. No ho sé, no ho sabré i aquestes alçades ja no m'importa. He gaudit molt en aquest mon, m'ha agradat viure sent dona. Ara més prop de la mort que de la vida, només puc dir que ser dona és estimar, és lluitar, és respirar cada dia. És una càlida aventura que cadascun viu i no es repeteix, és dissenya a mida per a cada una de nosaltres. Ara puc cridar al mon que he estimat, he lluitat, he jugat i he guanyat, perquè des del primer alè de vida, vaig néixer amb una marca, un distintiu que per molt que es busqui no es troba, però es sent. Som lluitadores, som independents, som triomfadores i vivim cada dia intensament. Som dones.