Dones del meu poble (II): La Niteta de Can Blanc

Un relat de: Montseblanc
La Niteta de Can Blanc va néixer en plena guerra civil. Al poble hi havia un alcalde posat pels “nacionals”, escassejaven els queviures, tothom desconfiava de tothom i de tant en tant apareixia un mort a les cunetes dels afores. Els dies eren grisos, grises eren les mirades de la gent i gris va ser la infància curta i esquerdada de la Niteta, la més petita de cinc germans. Quan va fer catorze anys va començar a treballar a l’única fàbrica del poble. Encara recorda el soroll que feien els talers, com parlava amb signes amb les companyes, la calor de l’estiu que els feia xopar tota la roba interior, el fred de l’hivern que li adormia els peus i les puntes dels dits de les mans.
La Niteta era, és, una dona normal, ni lletja ni maca, no massa intel•ligent, treballadora. Es va casar als vint-i-pocs anys, quan començaven els anys seixanta, a principis del boom de la immigració i del creixement del poble. I en els primers tres anys de matrimoni va tenir tres fills, dos nens i una nena.
Ella explica que el seu home no era bo, que era un boig. Diu que l’obligava a tenir relacions sexuals, que se li posava al damunt i li deia “remena, remena”. Però a la Niteta li feia por i fàstic. Por a un nou embaràs, ja costava prou de pujar tres criatures. I fàstic perquè sabia que ell anava amb altres i allò que li feia no li donava cap plaer.
Al vespre, a l’hora d’anar a dormir, quan el seu home s’aixecava i se n’anava al llit, la Niteta es quedava una estona a la vora del foc, esperant que ell s’adormís i no li “fes res”, però per molt que esperés, cansada i morta de fred, caient de son al costat del foc ja apagat, entrant al llit a poc a poc... Ell sempre l’enganxava... I ella deia “no” i ell deia “sí”.
Quan els fills van créixer, la Niteta es va adonar que el fill mitjà havia sortit com el pare. El noi tenia sexe al cotxe tots els caps de setmana, com tants d’altres, val a dir. Els dilluns la Niteta fregava el seient del darrera del cotxe que sempre es tacava. Un d’aquells dilluns, el seient aparegué tot tacat de sang i la dona es va espantar i li va preguntar al fill què havia passat, i el noi, passant de tot, va dir que simplement la noia era verge i ja està, que el deixés tranquil i que no calia netejar tant...
Quan la Niteta va tenir tots tres fills criats i grans es va separar del seu home i va anar a viure amb la seva filla que ja s’havia casat. Això vol dir que va aguantar aquell matrimoni uns vint-i-cinc anys. Anys de crits, violacions i humiliacions. I també vol dir que el divorci va ser una notícia al poble, motiu de converses durant setmanes.
Va marxar lluny, cap a la Garrotxa, i van passar molts anys sense que els que la coneixien sabessin res d’ella. Cinc, deu, quinze anys... Que van anar caient com totxanes fent una paret, gairebé cobrint i esborrant el record de la Niteta.
Però La Niteta va tornar. Envellida, més gris que mai, destruïda i derrotada. Va anar a viure amb la seva germana, que ja passava dels vuitanta i que necessitava algú que la rentés i tingués cura d’ella. Com que la Niteta no tenia prou diners per viure sola, es va quedar amb ella. Tot i el mal caràcter de la filla i el gendre de la seva germana, que vivien al pis de sobre i que ja la van advertir que quan la vella es morís, la Niteta hauria de marxar d’allà.
Per què va tornar la Niteta al poble? No s’entenia amb la seva filla. La convivència es va anar fent difícil. La filla la feia treballar a casa i fora de casa. Netejant. Tot el dia entre galledes, escombres i draps de la pols. I mai n’hi havia prou. I els crits, i els insults i la violència un altre cop. La Niteta va arribar a la conclusió de que la seva vida era una pura merda, que ja en tenia prou. El fàstic i l’angoixa de ser una dona “invisible”, amb els estudis justos, amb una família que ni en mereixia el nom, vella, sense cap il•lusió, sense ganes de res. I es va anar a tirar al riu que passava vora el poble on vivien.
Però no es va ofegar, va surar i va quedar enganxada a unes canyes. Va passar un home i la va veure. Ell, des de dalt un pont, li va cridar que no es preocupés, que avisaria a la policia i a l’ambulància. I la Niteta li va dir “no pateixi, és que em volia matar, però no estic boja, només estic avorrida de la vida”.
I la van treure de l’aigua i així va ser com al cap d’uns dies la Niteta va tornar a viure al poble on havia nascut. A fer de criada de sa germana, a netejar, cuinar, i desitjant que allò durés molt perquè quan s’acabés quedaria sense sostre. Tenia els dos fills grans però ja li havien dit que a casa seva no hi havia lloc per una altra persona.
I com que la vida sempre pot fer una fiblada més, al cap d’un mesos de ser al poble a la Niteta li van detectar càncer de mama, li van tallar un pit i li van fer quimioteràpia. Però va sobreviure un cop més. Potser l’adjectiu “normal” no s’hauria de fer servir amb ella...
I per fi hi va haver una bona notícia a la vida d’aquesta dona. El seu ex marit va morir i la casa on vivia, que era del matrimoni, va passar a mans de la Niteta. Ara viu sola però cada dia va a visitar la seva germana i de tant en tant baixa al centre del poble a comprar. Ara ja en té vuitanta, es cansa, però xerra amb tothom i troba a faltar molta gent que ja no hi és. Els fills, els nanos, la visiten de tant en tant i la conviden a dinar per Nadal, però ella diu que ja està bé a casa. Al final sempre li acaben demanant diners i a ella li ve just amb la pensió que cobra.
Fa poc vaig sortir a caminar. Un sender de terra entre camps mig pelats, el blat tot just traient el cap. Vaig veure dues dones que venien caminant a poc a poc, agafades de bracet. Eren la Niteta i la seva germana. Ella em coneix de quan portava els seus fills a l’escola, el fill gran venia a la meva classe. Les vaig saludar. La Niteta portava unes arracades llargues i brillants, d’aquestes que venen als comerços dels xinesos, amb el sol feien pampallugues cada vegada que ella movia el cap parlant. Va dir que estava bé, que no esperava res, només que arribés el dia... Jo em vaig acomiadar i vaig començar a caminar davant d’elles, de tornada cap a casa. Quan ja havia fet unes quantes passes sentí:
—Nena, moltes gràcies.—Era la veu de la Niteta.
—Gràcies... Per què?—Vaig dir jo confusa, girant-me.
—Per haver-te parat a enraonar amb nosaltres.—Digué la Niteta mentre les seves arracades m’enlluernaven i se m’omplien els ulls de llàgrimes. Em vaig tornar a acostar i les vaig abraçar. Hi ha vides i vides...

Comentaris

  • Resposta[Ofensiu]

    Estic completament d'acord amb tu. Fer-se gran és trist, molt trist. Sobretot veure com la gent que t'estimes es va fent gran. En qualsevol cas moltes gràcies per llegir i comentar els meus relats. I enhorabona pels que escrius tu i ens ofereixes. Un plaer llegir-te!!!

  • Relat colpidor [Ofensiu]
    Mercè Albertí Mont | 15-01-2017 | Valoració: 10

    Hi ha vides realmente dures i terribles. Un relat realment punyent i conmovedor. Finalmente, però, la Niteta va trobar una mica d'alegría i il.lusió a la seva vida. Encara que només sigui lluir unes arrancades brillants comprades als comerços xinesos i me n'alegro moltíssim per ella. Un relat realment colpidor.

  • Si us plau[Ofensiu]
    Montseblanc | 31-12-2016

    Prefereixo que no es publiqui.
    Gràcies.

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 31-12-2016 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    Si tens una imatge en un arxiu separat.

    Gràcies

    BON ANY NOU !!!


    tribuna@GUIMERA.INFO

  • És tot real[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-12-2016

    Els relats sobre les dones del meu poble estan escrits només amb els fets reals que jo conec de les vides d'aquestes persones. Com que molts cops les coses bones no s'expliquen (així ho vull creure) i només m'arriben les dolentes, potser les històries queden una mica "tràgiques", però és tot veritat.
    En el cas de la Niteta no he posat tot el que sabia, encara n'hi havia més, però m'ha fet por que algú la reconegués... Encara que tot el que explico ho sap la majoria de la gent, la Niteta és molt xerraire, i fa bé, millor treure-ho tot a fora...

  • Emociona[Ofensiu]
    S.Wulff | 29-12-2016 | Valoració: 10

    Montseblanc,

    Aquest relat realment emociona. Suposo que està basat en una història real. Ho sembla.
    Te "moraleja" sense ser moralista, fa pensar i sentir.

    Jo normalment em fixo mes en una bona història (el guió) que en com està escrita, però en aquest cas crec que les dues coses tenen un molt bon nivell, el fons i la forma.

    M'ha agradat molt!

  • PreciRelats en Català l'espai per publicar i llegir relats en català. NiceTales Hola montserrat vilaró berenguer Les meves dades Desconnectar IniciAutorsFòrumPublica el teu relat82.407 relats publicats12.386 relatairesÚltim relat publicat el: 23-12-2016 Inici > detall del relat: MAS VALE PAJARO EN MANO QUE CIEN VOLANDO- refrany castella Cercador Cercar Llista categories Assaig (10128) Biogràfica (12800) Ciència-Ficció (1929) Crítica (5295) Eròtica (4656) Fantàstica (6762) Històrica (3063) Hu[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-12-2016 | Valoració: 10

    un relat tendre que emociona, m´ha agradat molt, et llegiré

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: