Dóna’m vida

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Dóna’m vida

Superba la melodia com el vent et canta - deia el primer vers quan se li va acudir. Ara, quaranta anys més tard, no recorda el poema i no pot escriure o pensar en res més. El místic brot de lucidesa li va venir donat com un glop d’adrenalina que li va enardir el pensament fins a l’oblit. I amb la inspiració, el malefici: l’eternitat, un pou sense fi, tan fons com el fracàs de què es vassall.

El vell – així es fa dir – poeta, davant del mirall, veu el mateix de fa quaranta anys. Es mira fent ganyotes i estira el coll per palpar-se la sotabarba, però res, la pell es conserva fina com la d’un bebè i és que la gravetat ha donat el seu cas per perdut. El temps es va oblidar d’ell i en comptes d’envellir, està atrapat en una joventut eterna. Però se sent rovellat, avorrit i fàcil de preveure. No se suporta.

Però, capficat com és, la rutina el duu a la parada de bus habitual per agafar el mateix bus de fa quaranta anys, amb l’esperança de recuperar el fil que hi va perdre. Allà hi esperen, uns asseguts, altres dempeus, les mateixes cares desconegudes de cada matí. Però avui, un dia com qualsevol altre, hi ha una noia que li recorda a algú i li fa sentir, de sobte, una remor a l’estómac amb gust d’antany i les paraules oblidades se li enfilen per les venes fins emboirar-li el pensament. Però un cop s’ha decidit a acostar-s’hi, el bus arranca i ella desapareix rere el vidre. El persegueix com bonament pot ja que pateix un envelliment instantani: les cames li flaquegen, les arrugues el deixen pansit i els ossos se li fan petits, minúsculs, fins que no queda res del vell poeta, només un fil prim de veu que diu:

Tot és mel sota el teu nom, Marta.


Roger Alabau Perich

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: