Dona-li records

Un relat de: copernic


- Es pot saber que estem buscant exactament?
- Ja saps que la paraula "exactament" no figura en el vocabulari dels de dalt - va contestar X39B a X39A mentre descartava el contingut d'una caixa metàl·lica polsosa, plena de fotografies antigues esgrogueïdes pel pas dels anys - Sembla ésser que volen alguna cosa (no se sap ben bé què) trista i blava al mateix temps.

Feia dos llargs anys que X39B i X39A, dues prometedores neurones amb àxons àgils i ràpids i dendrites ben xarxades i amb un alt nivell de conductivitat, havien estat traslladades de l'àrea de la creativitat a les golfes de la memòria remota. La seva errada havia estat monumental: Varen derivar una idea genial i trencadora a la zona on resideixen els instints, fet que provocà un desequilibri momentani del sistema i va estar a punt de provocar una fallada general de tots els circuits en el centre de comandament. Encara que fins aquella pífia, el seu expedient era impecable, la gravetat i perillositat de la seva acció no va deixar altra opció al centre que desterrar-los a la memòria remota, un lloc immers en una perpètua i somorta penombra a on s'acumulaven records que rarament eren utilitzats per la ment conscient. No tenien gaire feina, però de tant en tant eren requerits per els de dalt, que els hi passaven instruccions de recerca que no admetien cap espera.

A X39A se li havia ensorrat tot el seu món amb aquell trasllat. Amb la inactivitat, amb l'absència de comandaments que vigilessin la seva feina, s'havia tornat indolent, tocat per una certa apatia. Dormitava sovint. De tant en tant, les ordres urgents el despertaven i llavors X39A adoptava un posat queixós i emprenyat mentre regirava tota aquella muntanya de records.

X39B, en canvi, s'ho havia pres millor. En poc temps es va acostumar a aquell lloc de penombra perpètua. Es passava el dia tafanejant entre els objectes amuntegats, formant-se poc a poc una idea de la personalitat del propietari d'aquells records. Se'l veia feliç entre totes aquelles andròmines, fascinat per tacte de les teles, seduït per la intensitat d'algunes imatges, traspassat per la permanència d'algunes olors. En el seu compromís amb la feina ben feta, va intentar, fins i tot, posar una mica d'ordre en tots aquells records, no per recuperar la reputació malmesa, si no per pur compromís amb una feina que li agradava. Però aquell propòsit engrescador de desfer el caos imperant s'havia truncat en comprovar una circumstància que ja havia d'haver sospitat: Els records apareixien gairebé sempre encadenats: Imatges amb sentiments, olors amb sensacions. Per tot arreu a on remenava trobava enllaços, a vegades inacabables, que tornaven impossible qualsevol intent de classificació. No hi havia res a fer: Les golfes de la memòria apareixien davant seu com un caos informe d'imatges, percepcions, sons, que moltes vegades, per si això no fos suficient per desencoratjar-lo, estaven coberts per un lleuger vernís d'emoció.

- I quin és el desencadenant del record? - preguntà impacient X39A retornant bruscament X39B a la recerca sol·licitada.

- Un gat..., millor dit, la figura d'un gat de porcellana vista en un pis, anant de visita, contestà X39B sense mirar-lo, plenament concentrat en el que estava buscant.

De sobte, i d'entre les múltiples remors de sons,fresses i sorolls diversos que s'apilonaven en aquella polsosa estança, X39B va reconèixer una cançó que parlava d'un gat trist i blau, que havia estat testimoni d'un amor llunyà. El tema anava enllaçat amb la imatge d'una noia de setze anys, pel roja, amb la cara pigallada, la remor de les fulles dels plàtans d'un passeig marítim, el cantant, mudat i amb corbatí de l'orquestra d'un ball d'estiu...

- Ara, va. Connecta't a la xarxa. De pressa! - va urgir-li X39B

X39A obeí, diligent. Les sinapsis varen començar a funcionar, l'acetilcolina corria entre elles. Les dues neurones es varen estremir: "Las rosas decían que eras mía, el gato me hacía compañía...", aquella expressió del seu rostre que el tornava boig, aquella cara pigallada, aquells cabells llargs i pèl-rojos. La veu del cantant imposant-se, gràcies al micròfon , sobre la remor del fregadís de les fulles dels plàtans, acaronades per una lleu brisa de tramuntana. Aquella olor de perfum de mare, els dos cossos girant, empesos pel ritme suau de la cançó, la distància que s'escurçava entre ells mentre les notes se succeïen les unes a les altres, l'olor de mimosa del seu jardí, aquell petó que es moria de ganes de fer-li, però que no li va donar...

Feia una estona que les dues neurones vibraven simultàniament, activades per un reflex provinent del centre de control de les emocions. Finalment s'apagà l'efecte i varen caure exhaustes, incapaces de moure's després d'aquell torrent de sensacions i emocions transmès. Al cap d'una estona, X39A trencà el silenci tot dient:

- Realment, pot ésser ens han fet un favor enviant-nos aquí...



Comentaris

  • Un relat més emotiu...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 09-06-2008 | Valoració: 10

    ...que cerebral. Cada dia concatenem pensaments amb records, amb sensacions, amb sentiments... sense ser conscients de que és el nostre cervell el que ha establert aquestes conexions, que ens defineixen com a persones.

    Un relat magnífic.

    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386852 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...