Dona i paisatge

"Collons, quina cosa més estranya", pensa ell mirant la última obra de la sala. La idea de visitar el museu no ha estat seva, sinó de la Sara, sempre amb aquell toc "esnob", que si ara aquesta peli, que si ara aquesta exposició... Davant seu té una estàtua o escultura o el que sigui, amb una forma esfèrica de la que en surten diferents protuberàncies, semiesfèriques o bé còniques. A la part superior, on la bola s'aplana lleugerament, hi ha un forat rodó de la mida d'una pilota de tennis, com un ull buit. I al fons, rere l'escultura, el quadre. "Dona i paisatge", diu el cartellet de sota l'estàtua. Ell no hi veu ni la dona ni el paisatge. La pintura sembla feta amb colors infantils, hi ha un quadrat verd, una rodona groga, un triangle taronja i una figura irregular negra. Surten ratlles perfectament rectes a tots els costats, com si del centre en sortís un poder místic o vés a saber què. Torça el cap a l'esquerra per veure si identifica alguna cosa, però res, només ha aconseguit que el quadrat sembli un rombe. El torça cap a la dreta, com un gos fent cara de pena, i aleshores la teòrica dona li tapa el triangle del teòric paisatge. Esbufega. La Sara conversa animadament amb el comissari de l'exposició i l'artista. El primer és un d'aquells homosexuals que semblen portar un cartell de la seva homosexualitat, doncs cada gest, cada expressió, cada paraula, crida la seva condició sexual. Tot una mica artificial, de fet en aquell món ser gai està de moda... L'artista és un artista amb tots els tòpics i arquetipus possibles. Cabellera despentinada, quasi bruta, barba de dos dies, ulleres de metall i posat de persona tímida, aprensiva, tancada en el seu art... La Sara, amb la seva boina francesa (que guapa està amb la boina francesa!), el cabell castany llarg i les seves maneres alegres sembla d'un altre hemisferi. Però a ella li encanta aquella gent, són "chic", són "cool", són "fashion" o són jo-què-sé-què.
En tota l'exposició hi ha exactament 3 quadres, quatre escultures, disset fotografies, i sis marcs que adornen esborranys i cartes de l'autor. Ha tingut temps de contar-ho tot quatre vegades. Dels tres quadres, l'abstracte que contempla ara és, al seu gust, l'únic que es salva i això que ni l'entén ni li crida l'atenció. De les quatre escultures, la única que no mereix el qualificatiu de "simple pedra abonyegada per cops de martell" és la que contempla precisament ara, aquesta està feta de marbre negre, amb el que costa. De les disset fotografies, entre les de caques de gossos, gats atropellats a la carreta i la cadira, es queda amb la de la cadira. Una foto en color d'una cadira al mig d'un estudi blanc. Els sis marcs i els sis esborranys, si d'ell depengués, anirien tots a la foguera de Sant Joan. Torna a sospirar, si almenys hi haguessin canapès o cava podria emborratxar-se i tot se li faria més suportable. Segur que algun d'aquests pseudointel·lectuals de Segona B té unes clenxes de coca, que és una droga més "vogue" que no els porros, o l'èxtasi. El vertader artista ha de morir jove de sobredosi a la banyera de casa o s'ha de tirar a les vies del tren o una cosa així. L'autor de l'exposició podia haver-se decantat per qualsevol de les possibilitats abans de fer la mostra, això que li hauria estalviat.

Després de mirar-se el quadre i l'escultura durant vint minuts, s'adona que les línies rectes que surten del centre de la pintura estan fetes amb retolador permanent, i que a cada cantonada hi ha, amb puntillisme, les siluetes de formes de dona nua... o potser és el subconscient que el traeix. Veient que la Sara en té per una estona i que, efectivament, no hi ha res per picar, posa l'ull esquerra (el bo) a l'alçada del forat de la part superior de l'escultura i mira el quadre des d'allà. S'avorreix mortalment, què hi fa un dissabte al matí en una exposició d'art contemporani? Si no fos perquè no influiria gens, li diria al suposat artista que el pròxim dia es podia fotografiar l'anus, pintar el seu propi cos en descomposició o provar la resistència del marbre contra el propi crani, que aquella exposició era una presa de pèl i que no havia tingut ni el detall de fer-los passar l'angoixa que provocava ser allí amb un trist Martini, unes torradetes amb paté o una safata amb ratlles de farlopa colombiana. La Sara li somriu, veient que s'està començant a posar nerviós li fa un senyal amb la mà: "cinc minuts". Si no fos per les escenes de llit i per l'amor que comença a sentir per ella la engegaria a dida. L'altre nit el va fer anar a veure una pel·lícula rusa de tres hores i quart, subtitulada, en la que un prosoviètic passejava en vaixell pel riu Ural descrivint les cases i els camps de Sibèria o de un lloc semblant. Almenys, mentre es projectava la peli, ell va anar-li acariciant la cuixa cada cop més amunt, fins que la va masturbar suaument. Es va posar tant calent (les cames d'ella tenien un tacte especial, màgic, i el seu sexe en la exaltació de ser descoberts semblà vibrar més que mai) que les va passar magres per entendre les lletres dels subtítols durant el que restava de film. La Sara però, quedà suficientment relaxada com per ni plantejar-se tornar-li l'acte.
Fa un canvi d'ull, posant el dret al forat de l'estàtua. Així, li sembla endevinar que les formes geomètriques estan unides per uns discrets fils de color daurat o groc o ataronjat entre elles, formant al mateix temps una nova figura d'un pentàgon. El marbre negre fa una olor curiosa, com si hagués estat retocat amb vernís o una cosa així... Vaja, recordar l'escena de l'altre dia al cinema l'ha activat com una molla. Si es posa dret se li veurà en els pantalons. Ha de pensar en operacions macroeconòmiques i així poder destrempar.

- Què? T'agrada? -li pregunta l'artista mentre, rere d'aquest, veu el comissari que riu per dessota el nas.

Són allà per fer-li veure que no és com ells, que no en sap d'escultura ni d'art en general. La cara de la Sara, rere aquests dos, li demana disculpes. Li venen al cap unes quantes possibilitats sobre aquella obra artística de dubtosa qualitat.

- Podries fer-nos-en una interpretació, és clar que no hi ha res sobre futbol ni cotxes però...

Després de dir això el comissari riu. Ell no en fa cas, estossega i diu:

- La dona a què fa referència el títol és, per descomptat, l'escultura, i pot ser que el forat de l'estàtua sigui el sexe i que estigui posat al cap, el forat, per indicar que elles també tenen el sexe al cap tot el dia... Les diferents protuberàncies que té l'escultura simbolitzen la importància que es dona a les formes del cos femení i, segurament, les canvia de lloc i les deforma per denotar que, amb aquest pensament masclista, el que ha fet la societat ha estat perjudicar, precisament, la bellesa de la dona. Pel què respecta al quadre, és a dir, al paisatge, hi ha dues visions: una des de l'exterior, tal com som nosaltres ara, l'altra des del interior, això és, des del sexe de la dona mirant a través del forat. En el primer cas, encara que veiem la globalitat de l'obra, aquesta totalitat ens impedeix centrar-nos en els detalls del paisatge, que simbolitzaria el quotidià, mentre que si ho mirem des del forat femení, podem centrar-nos més en detalls com les línies quasi invisibles que uneixen les figures geomètriques. Al meu parer, el que l'autor ha volgut dir amb això, és que tota la vida, per poder ser contemplada en tots els seus sentits, ha de fer-se des d'un punt de vista global, però tenint sempre en compte que la vida existeix, en tota ella, gràcies a la dona. Si ens allunyem una mica -continuà tot fent uns passos enrere-, podem observar com el marbre negre, que sembla contagiar fredor, és el centre de tota l'obra, essent envoltada per les diferents figures geomètriques que formen un tot (d'aquí la línia daurada que les uneix) però que són úniques al mateix temps, raó per les quals estan pintades en colors tant llampants i diferenciats. Evidentment, les línies que surten del centre, denoten l'energia que emana del naixement, del parir de la dona, llum de la vida permanent, raó per la qual ha fet servir el retolador permanent. En sí, però, l'obra m'ha semblat una autèntica porqueria, i a més no han servit canapès.