Dona de pati

Un relat de: Mena Guiga
La dona de pati no pateix gens al pati. El pati la crida i ella hi va. No és per inèrcia ni per desfici. És que és una dona de pati i un dia o altre ho havia d'acabar entenent i païnt. El pati la demana i ella hi va perquè ha de ser així i no vulguis cap més explicació.
El pati no cal que sigui amb exactitud ni quadrat ni rectangular. Si fos rodó seria un somni. O si fos massa gran seria una plaça. El pati ha de tenir la mida justa per a la dona de pati.
El pati de la dona de pati és encisador, sens dubte. Ha d'habitar-lo un món vegetal ni espectacular ni sec, sinó que ha de ser senzill i mostrar una gama de colors oscil·lant entre liles, rosats, taronges, grocs i blancs.
La dona té una cadira de fusta i vímet de criatura. S'hi asseu i si estira l'esquena endavant pot tocar amb el nas a terra. Mig pati és de rajoles de terrissa i mig pati és un comptar incacabable de còdols blancs, grisos, rovellats i alberginiats.
Asseguda a la cadira, si vol, pot llegir poemes lleugers sentint la fressa del vent amb les fulles de la morera central. Fulles amples i amables que va fer servir per vestir nines...fa anys.
Asseguda a la cadira, la dona de pati tanca els ulls i escolta qualsevol so veí o més llunyà i imagina o encalcina la ment per no pensar.
Asseguda, la dona, canta cançons que recorda, ara mig esqueixalades.
I a vegades compta els testos o enyora el llimoner.
Potser traurà una llibreteta d'una butxaca del davantal i escriurà o farà un dibuix.
La dona de pati és feliç al pati on li ha tocat arrelar i créixer.
Pren consciència de cada papallona, sobretot; de cada ínfim insecte; de cada raig solar que crea els màgics clarobscurs; de quasi cada fulla en cada època de l'any seguint el procés de ser a no ser sense cap més dolor que un cop de vent i un vol de comiat.
La dona de pati es pentina amb trenes i anhela que cada trena arribi a terra, com el nas quan es vincla endavant desde la cadira estant.
La dona de pati no pensa en la pols dins la casa, ni en la roba, ni en el menjar, ni sap si té fills, ni si està casada.
Es torna pati tant si plou com si fa sol, tant si neva com si venteja.

La dona de pati ha esdevingut dona de pati del tot i no en sortirà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434509 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com